No sé quantes ciutats hi ha al món que visquin en un estat permanent d'introspecció: què he estat, què sóc i què vull ser. Barcelona li agrada ser una d'elles. Les capitals d'estat s'autoafirma periòdicament, no els cal el constantment. Una ciutat a la qual la geografia i el clima han beneït amb múltiples virtuts —el clima n'és una—, però en la qual sempre existeix una tendència a la queixa: que si plou massa, que si fa massa calor. És, al cap i a la fi, la nostra condició humana.

Ciutat cruïlla de camins, de cultures i d'idiomes, Barcelona es mira periòdicament cap al seu interior per discernir quin mapa utilitza per orientar-se.

He tingut la sort de llegir tres llibres que reflecteixen, en diferents graus, aproximacions i visions del cosmos anomenat Barcelona: Ramon de España, La Barcelona fantasma. Persones i llocs que ja no existeixen; Jordi Amat, Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025); i Xavi Casinos, Barcelona metropolitana. Del Consell de Cent a la ciutat global. Tres mirades interessants i útils per constatar on som i per on, potser, podríem anar.

Un passat que la globalització i tota la indústria de serveis que comporta, ha anat difuminant, donant lloc a realitats que combinen allò singular i allò original amb espais eclèctics. Amb diferents èmfasis ideològics —sempre útils— es dibuixa una ànima complexa a la qual li costa assumir que determinades etapes no tornaran. Les banderes lúdiques es dilueixen; les convivències cíviques generen contradiccions no sempre ben resoltes. La llibertat —viure o no viure, permetre o prohibir— travessa avui un debat difícil.

Les crisis econòmiques i identitàries no es porten bé amb una ciutat a la qual li costa fer la digestió de la seva pròpia realitat: som, però no som. Curiosament, ara que gaudim d'una mica de calma, hi ha qui enyora el “mambo”, com si necessitéssim un enemic exterior —o interior— per donar sentit a la nostra existència. “Contra X es lluitava, es vivia millor”.

Es guanya un trofeu esportiu i el comentari immediat és d'angoixa sobre el futur, sense deixar espai per gaudir de l'èxit obtingut. Com es diu en argot esportiu, som “molt tribuneros”.

Barcelona ha canviat per bé, encara que hi hagi qui enyori determinades realitats i imatges del passat. És lògic i normal: tots tenim les nostres fotos vitals. Com més anys hem caminat, més records acumulem. Però pretendre viure del passat és complex.

La Barcelona real i la Barcelona oficial avancen a ritmes diferents i utilitzen mapes diferents. Recomano un exercici tranquil d'observació sobre la qualitat urbanística del nostre ampli territori anomenat Barcelona. Agafem el tramvia, per la visibilitat que ofereix; no esmento altres transports per evitar neguits. Als extrems trobem les Tres Xemeneies, Walden, el parc de Torrebonica, sense oblidar que les fires que apleguen anualment milers de ciutadans del món se celebren a L’Hospitalet. Aquesta és la nova Barcelona real.

Fa més d'un segle, Barcelona va créixer en dimensió incorporant viles i pobles que eren independents: Sants, Gràcia, Les Corts, Sarrià, Sant Andreu…

El dilema del senyor Hamlet/Barcelona és créixer o no créixer, com fer-ho, per a què i fins on. Ningú no ho diu obertament, però els soferts habitants de les valls intueixen, per experiència pràctica, que moltes solucions a la seva manera de viure són fora de les muralles, com ho estaven a Barcelona a mitjans del segle XIX: habitatge, salut, comunicacions, feina, oci.

La vida fora de les muralles ens conduirà a noves realitats culturals, lingüístiques i socials. Com més aviat aprenguem a conviure, a gestionar i a gaudir aquesta nova Barcelona, abans es poden mitigar bastants angoixes.

Existeix una demanda difusa de governança: com més aspectes incorporem al catàleg d'activitats mancomunades, més satisfacció podrem oferir a la ciutadania. El risc és caure en la por i en l'angoixa d'Hamlet. Que no ens trobem pensant que “alguna cosa està trencada a Dinamarca…”, com diu el clàssic.