A uns, perquè els cau malament Donald Trump i les seves polítiques antiimmigració; i a d'altres, per veure un espectacle de cultura hispanoamericana, tot en espanyol, en el moment de màxima audiència anual dels Estats Units.

Són multitud aquells a qui els va semblar molt bé l'espectacle del cantant Bad Bunny a la mitja part de la SuperBowl. No ha estat el més vist de la història, però sí el quart, amb 128 milions d'espectadors.

No s'ha d'oblidar que, fa tan sols una setmana, l'artista de Puerto Rico va rebre sis premis Grammy: entre d'altres, el de millor àlbum de l'any.

La NFL no fa experiments, perquè ingressa deu milions per cada anunci que emet. A més, la seva obsessió és créixer fora dels Estats Units. I aquí, el portorriqueny ho ha brodat, amb més de 4.000 reproduccions a plataformes en un sol dia, convertint un espectacle 100% nord-americà en un esdeveniment global.

Més enllà de la qualitat artística de l'espectacle, 13 minuts plens de ritme, molt ben trenats i amb un desplegament de mitjans, com sol ser habitual, és una bona excusa per reflexionar sobre un fet que marcarà, que està marcant aquest segle: les corrents migratòries.

Què ens hauria semblat un espectacle 100% en àrab d'una estrella de rap marroquina a la mitja part d'una final de Copa Barça–Reial Madrid? I al concurs de Castellers de Tarragona?

És veritat que hi ha una petita, gran diferència, els Estats Units són terra d'emigrants, i tan immigrants són els d'origen irlandès com els d'origen hispà. Però no és menys cert que el castellà creix, i creix sense aturador.

Els EUA són el segon país del món, darrere de Mèxic, amb més hispanoparlants: prop del 20% de la seva població. I, tal com passa a Europa, la població acabada d'arribar encara conserva hàbits de països pobres i té molts més fills que els ja assentats, més preocupats per la seva educació i futur laboral que per formar una família, cosa que fa que els fills arribin més tard, si és que arriben.

Europa és un bon exemple, no l'únic. França i el Regne Unit porten avantatge respecte a la resta pel que fa a minories de cultures diferents que creixen sense parar. Però Espanya no es queda enrere, a causa de l'acceleració dels darrers anys.

El 2025, hi ha hagut al voltant de 120.000 naixements i més de 450.000 defuncions. I, tanmateix, la població creix, perquè la immigració puja i puja. Espanya ja s'acosta a la part alta de la mitjana europea: un 20% dels ciutadans no han nascut al país. I, donat el volum de la nostra població, ja som el tercer país per nombre d'immigrants.

El futur del català no està amenaçat pel malvat Estat espanyol, sinó per una realitat demogràfica. Mohamed és al top 20 dels noms a Catalunya en diverses franges d'edat, superant àmpliament noms tradicionals com Arnau o Martí.

Andrés Felipe, el nom més freqüent a la comunitat colombiana a Catalunya, escala posicions, si bé és molt menys cridanera la freqüència dels seus noms per coincidir amb els d'origen castellà.

El debat sobre el nostre futur cultural és molt seriós i no hauria de caure en la superficialitat dels partits. Els d'esquerres mantenen un bonisme que pot fer col·lapsar l'Estat del benestar; els d'extrema dreta, s'apunten a la xenofòbia; i la resta no sap, no contesta. Si a això li afegim la desinformació, les boles i la mala intenció, ens surt un còctel força amarg.

Els fluxos migratoris existeixen des que l'home és home. Els rigors climatològics, les guerres, les fams, fan que la població es mogui. A Sao Paulo hi ha més de dos milions de descendents de japonesos que es van instal·lar al Brasil a causa de la fam de 1908. Hi ha set milions de veneçolans a l'exili, més de sis milions de sirians, 12 de libanesos…

No estaria malament que Europa sabés què vol ser per poder actuar de manera coordinada, sigui integrant, sigui limitant. Però el que no es pot fer és deixar que les coses passin sense més, perquè la bola de neu no fa més que rodar i rodar. I després serà massa tard, si és que no ho és ara.