La gestió empresarial travessa un canvi d'època. No és una crisi conjuntural ni una simple acumulació d'amenaces. És una transformació estructural de l'entorn en què operen les organitzacions.

Durant dècades, les empreses podien pensar el risc com quelcom sectorial, acotat i gestionable: un problema financer, un incident reputacional, una disrupció tecnològica puntual. Avui aquesta lògica ha col·lapsat. Els riscos ja no arriben per separat, sinó entrellaçats, simultanis, amplificats.

El factor més decisiu en aquesta nova etapa és la irrupció de la intel·ligència artificial. No per la seva potència tècnica, sinó per la seva capacitat d'alterar el nucli mateix de la gestió: com es prenen decisions, com s'organitza la feina, com es construeix confiança i com es distribueix el poder.

La IA introdueix una velocitat que supera la capacitat institucional d'adaptació. S'implementa abans de comprendre's, s'adopta abans de governar-se. I en aquest desfasament emergeixen dilemes ètics, tensions reguladores i riscos socials que condicionaran profundament el lideratge empresarial.

Vinculat a això, la ciberseguretat ha deixat de ser una qüestió tècnica per convertir-se en una condició bàsica de continuïtat.

La digitalització ha fet totes les empreses vulnerables, i el crim organitzat, juntament amb actors estatals, ha professionalitzat l'atac fins a convertir-lo en una amenaça persistent.

Un incident ja no compromet només sistemes: compromet reputació, operacions, compliment normatiu i estabilitat interna. L'empresa contemporània és, vulgui o no, una infraestructura crítica.

En aquest entorn, la reputació es transforma en un vector central de risc. Les societats actuals viuen sota polarització, fatiga emocional i desconfiança institucional. Qualsevol crisi s'amplifica amb rapidesa, qualsevol incoherència es converteix en símbol, qualsevol error es llegeix com a relat.

La reputació ja no és un actiu intangible: és l'espai on es juga la legitimitat per operar.

La regulació, per la seva banda, ha tornat al centre de l'estratègia. Els marcs normatius sobre intel·ligència artificial, dades, sostenibilitat o governança es multipliquen i fragmenten. Complir ja no és suficient. L'avantatge competitiu estarà a anticipar, interpretar i adaptar models de negoci abans que el marc legal tanqui les opcions.

Això s'hi suma una realitat que moltes empreses van trigar a assumir: la geopolítica ha deixat de ser un teló de fons.

La fragmentació de l'ordre global, les sancions, els blocs tecnològics i la reconfiguració de les cadenes de subministrament obliguen a incorporar intel·ligència geoeconòmica en la presa de decisions. El món empresarial ja no opera en un escenari estable de globalització, sinó en un de fricció estratègica permanent.

En paral·lel, la crisi del talent es consolida com un dels factors més determinants. No només per l'escassetat de perfils, sinó per un canvi profund en les expectatives humanes. Les persones busquen sentit, coherència, benestar i pertinença. L'empresa que no comprengui aquesta dimensió emocional i cultural perdrà capacitat de transformació des de dins.

Finalment, emergeixen els riscos lents, però irreversibles: el canvi climàtic, la desigualtat social, l'erosió de la confiança en les institucions i l'amenaça de desplaçament laboral massiu per automatització.

Són factors que avancen de forma progressiva, però que condicionaran l'estabilitat econòmica i social sobre la qual es construeix qualsevol mercat.

En conjunt, aquests elements obliguen a redefinir què significa gestionar. L'empresa ja no pot limitar-se a maximitzar resultats: ha de sostenir equilibri en un món accelerat, vulnerable i altament interdependent. El lideratge empresarial del futur no serà només estratègic. Serà sistèmic, ètic i profundament humà.