La història, sigui aquesta netament natural o només històrica i humana, no fa salts i, d'altra banda, de vegades, sembla tornar als arquetips.

Sentint com a propi el món platònic de les idees primigènies, que les lleis universals, i interplanetàries, de la física, a vegades, semblen confirmar (amb fenòmens com l'“evolució convergent” que va fer assemblar-se a ictiosaures i dofins o a Triceratops i rinoceronts, i que, de manera també convergent, va fer que maies i egipcis fessin piràmides sense tenir contacte entre ells), la història no només no fa salts, sinó que torna a repetir-se, o sembla fer-ho, en una mena de bucle etern de déjà-vu, o paramnèsia, que és un interminable caldo de cultiu per a la reflexió.

Tots formem part, com a individus, d'un mestissatge de genètica materna (pel que fa a l'ADN mitocondrial, exclusivament d'aquesta línia) i paterna. La puresa, excepte en les espècies que coneixen la reproducció asexual o clonació, no només és innatural, sinó també inexistent en un sentit ple.

El mateix ésser humà actual (Homo sapiens sapiens) posseeix genètica neandertal, denissovana i un llarg etcètera, producte de l'encreuament (sa per enriquir el cabal genètic i combatre l'endogàmia, més o menys intensa, que és un dels pitjors enemics davant de malalties i feines biològiques diverses, vegeu el cas de les espècies en perill d'extinció com el linx ibèric o el dimoni de Tasmània…).

La mateixa “selecció natural de grup”, sense educació, ens predisposa cap al racisme. El “meu” precedeix el “jo” en qualsevol nadó i el tribalisme és inherent a tot grup humà en pro de la captura i conservació del nombre més gran de recursos, des del principi dels temps.

Si es descontextualitza de la riquesa cultural i de la legítima defensa de la singularitat i de les tradicions (no només musicals i gastronòmiques, sinó, en essència, lingüístiques, i fins i tot religioses), el mateix nacionalisme exacerbat pot arribar a ser un verí tribal esgrimit amb egoisme en pro de la superioritat d'uns sobre altres (sigui davant de Groenlàndia o a l'extinta Iugoslàvia).

Les cròniques (siguin les d'Ammià Marcel·lí, Zòsim o el got Jordanes) manifesten els mateixos vímets d'un cistell reiterat en la història, que ja al Baix Imperi romà va enfrontar la macropotència universal amb l'alteritat dels pobles migrants germànics (víctimes, aquests, de l'assetjament hun i d'un incipient canvi climàtic que acabaria amb l'esplendor clàssica, submergint la Mediterrània en l'hivern de l'Edat Mitjana).

L'origen mateix, grec, de la paraula “bàrbar” té una influència onomatopeica del “bla bla” incomprensible dels que no parlen la llengua pròpia.

Caracteritzats per barbes i cabells despentinats a l'Alt Imperi (Adrià i Marc Aureli van popularitzar la moda de portar barba en homenatge als grans savis, poc inclinats a l'afaitada, de l'antiga Grècia), els bàrbars van ser pobles aliens a l'imperi (encara que fortament influenciats per ell) que, lluny de ser una unitat, s'unificaven en un concepte diferenciador d'alienitat respecte dels propis que servia de justificació per al privilegi i, en no poques ocasions, l'exclusió.

Episodis com el greu desastre d'Adrianòpolis (9 d'agost del 378 dC), que en no poca mesura va posar els fonaments per a la “caiguda” de l'Imperi romà tal com es coneixia fins llavors, i en què el mateix emperador romà Valent va morir pastura de les flames (ressaltant-se, així, la seva crueltat), bé podrien haver-se evitat, no només amb una política militar més eficaç, sinó amb un ús adequat del fenomen migrant.

Els homes d'estat dels darrers temps de l'Imperi romà d'Occident van tenir, en no poques ocasions, un origen bàrbar, vegeu els casos d'Estilicó (que va mantenir a ratlla els gots… fins que va ser cruelment assassinat amb traïdoria, saquejant aquests Roma l'any 410 dC) o d'Aeci, el gran general que, en temps de Gal·la Placídia i Valentià III, juntament amb el seu origen bàrbar i la seva experiència convivint amb ells, va saber unir una conglomeració de diferents pobles capaç de plantar cara a Àtila a la batalla dels Camps Catalàunics, l'any 451 dC, per ser, de nou, també assassinat amb traïdoria per aquells sobirans, “purs” de sang, que no van saber, o poder, tractar a temps el fenomen migratori amb el qual poder mantenir-se en el poder.

La barbàrie és sinònim d'escassa civilització; de fet, la mateixa “vandalització” té el seu origen en els vàndals (el poble al qual va pertànyer Genseric i que va acabar, amb el seu saqueig de Roma l'any 455 dC, de dictar sentència de mort per a la romanitat occidental), i, al mateix temps, d'una manera de percebre l'altre, que, invocant la selecció natural, ens fa ser racistes a falta d'educació.

Els temps canvien, però els arquetips romanen. Per forçat que pugui semblar, però com a exemple d'actualitat i, si més no, rítmica, manifestació, la passada nit de la Super Bowl va ser, no un “saqueig cultural” per a molts, sinó, eminentment, un desafiament migratori cap al sobirà nord-americà que vesteix hàbits de Valent i ha d'enfrontar-se, una vegada més en el temps, a l'inevitable, i humà, fenomen de la migració.

Amb cants que recorden temps, també romans, d'amulets fàl·lics i ritmes dionisíacs, a la manifesta grolleria que abunda en general en les lletres reggaetoneres s'hi va afegir un desafiament per part del “lagomorf dolent” que és si més no “líric” digne de reflexió en temps de mala educació política.

Per moments l'escenografia de Bad Bunny va semblar recordar la catarsi que només la genialitat del Mozart de Minneapolis, és a dir, Prince, va poder aconseguir en un esdeveniment equivalent, això sí, amb la no petita diferència del nivell i grau de refinament de la música d'un davant del “prehistoricisme” rítmic (que fa inevitable el ball invocant l'atàvic) i la sexualitat afectada, fregant el pornogràfic per moments de l'actual cantant (també Prince va tenir àlbums com Love Symbol amb el seu cèlebre, i enganxós, Sexy MF).

Benito va donar veu als nous bàrbars davant d'un nou neo-Cèsar que fa de l'abús una pràctica que pretén ser avalada.

Encara amb un llenguatge que resideix als antípodes de les lloances de Rubén Darío a Hispanoamèrica, el bo de Bad ha aconseguit un espectacle, per antagonisme amb la situació actual d'intolerància i ICE, pletòric i que ens fa reflexionar sobre el punt eternament convergent i sobre si estem sempre, sigui Espanya, Europa, EUA o el Món, condemnats biològicament a tractar tard i malament el fet migrant.

No tornem a assassinar Estilicó o Aeci, rebem el complementari, la barreja ens va fer espècie, i el sincretisme, encara amb alguns vímets vulgars en forma de Reggaeton, sempre enriqueix!