Vito Quiles enfosqueix Feijóo en la nit electoral de Saragossa; el PP dorm, no en el son dels justos, sinó dels innocus. L'exdirigent de les joventuts del partit alternatiu celebra l'auge de Vox, que la seu de Gènova, 13 no vol veure.

I a l'altre costat del mapa electoral, Gabriel Rufián disposa una feina en xarxa per unir l'esquerra del PSOE, però abans de posar-se en marxa, rep un sonor no d'Oskar Matute (Bildu).

Oriol Junqueras tampoc secunda el seu company del Congrés; està més preocupat per cenyir el seu grup al Parlament, amb l'entrada d'Alba Camps.

Les matemàtiques són l'única ciència que mai falla en política: la dreta suma i l'esquerra resta. La unitat desitjada per Rufián es dilueix en el desamor d'una colla d'amics disposats a mantenir sigles i escons. S'acosta més a Podemos. Mal rotllo.

Els galls vermells s'han convertit en pollets esvalotats i, en això, arriba Vito, camisa bruna, mocador al vent, bla, bla, bla i bla.

Vito és el furgó de cua d'un tren que va per davant; Rufián, el noi de les mil frases a l'altura de Moncloa. Vito, el poder trumpista, davant l'amagatall rosacreu de Rufián; la medalla al mèrit de la por davant la icona replicaire; la valentia de l'esquadrista protegit davant el polític aïllat, encara que ben acompanyat; el futur calamitat davant el present adversatiu; l'esplendor de la raça davant el promotor de la idea; el motor d'un canvi a pitjor davant el vector d'una batalla perduda; la vida tova i l'ideal; la resplendor freda i la simple calor; la cibertecnocràcia i la democràcia a seques; la brasa i la regalèssia; el múscul i la cella; el pantà i la ploma; l'ermot i el bosc encantat; la intransigència i l'eloqüència buscada.

Tots dos voltant al voltant de la política espanyola marcada per la tirada dels pols i a prop de l'abisme. Lluny de la Portugal-germana i a prop del palau de Sisi emperadriu, contemplant la cadència del Danubi, que un dia va regar l'Europa de la conversa.

Vito actua, Rufián pensa i la resta de Catalunya estima que algú ha de posar fi al bloqueig de Puigdemont, el bescantat, que impedeix analitzar al detall la feina consistent de Salvador Illa, més enllà de Rodalies. 

Vito al Guadalquivir desafiant sota la pluja climàtica i Rufián a la boia de salvació que els seus no accepten per pur sectarisme. El primer voltant pels carrers i el segon reflexionant al voltant d'un roure nu, com ho feia el filòsof roig, Manuel Sacristán, el somriure sinistre.

Rufián ocupa la quarta posició de la taula en l'últim estudi del CIS sobre l'acceptació dels líders polítics, darrere de Sánchez, Abascal i Feijóo. És una marca a l'estil Duran Lleida, un obsequi lleument visible de quan regnava Pujol.

Davant de Vito —l'obsolet fletxa— Rufián és un heroi de l'Espanya plural. A aquest darrer li escau el paper de Frederich a L'educació sentimental de Flaubert. L'estimen els tous i l'odien els ressentits.

Sobre la confusió, s'aixeca la veu de l'omnisciència: li desitjo, amistosament, “menys vanitat i més voluntat”.