Per alguna cosa diu la saviesa popular que no hi ha mal que per bé no vingui. Gràcies a l'accident de tren que es va cobrar la vida de gairebé cinquanta persones, hem sabut que la nostra xarxa ferroviària estava feta un guano i que ens jugàvem la vida, sense saber-ho, cada cop que agafàvem un tren per anar a treballar.

Els nostres governants i els responsables dels nostres ferrocarrils han hagut de veure passar per davant dels seus nassos mig centenar de taüts per posar-se a revisar les vies fèrries i adonar-se que en l'estat actual eren un perill per als usuaris.

Sona tètric dir-ho, però tots nosaltres podríem estar morts, perquè hem estat jugant a la ruleta russa amb el simple fet de pujar a un tren. Més ben dit, han estat jugant a la ruleta russa amb nosaltres.

L'estudiant que va a la universitat, la jubilada que va a visitar la seva mare, el gos que acompanya el cec, el funcionari que va a complir amb la seva jornada i fins i tot el revisor que ens demana el bitllet, tenien sense saber-ho la vida penjant d'un fil, si segueixen vius no és perquè l'administració ho hagi procurat, sinó, simplement, perquè han tingut sort. Un anava a la taquilla de l'estació i el que li venien no era un bitllet, sinó el número d'un sorteig, i el que es rifava era la seva pròpia vida.

Ara sí, un cop han vist els cadàvers, Generalitat i govern central han començat a mirar amb lupa l'estat de trens i vies, no fos cas que es produís un nou accident mortal i, oh sorpresa, s'han adonat que és digne, no del tercer món, sinó del quart.

Cal precisar que si els nostres governants temen un nou accident no és perquè els importin ni un pebrot les vides dels ciutadans, sinó perquè això els podria suposar un contratemps per continuar al poder. D'un accident se'n passa pàgina de seguida -ja gairebé ningú parla del que va passar a Adamuz- però tapar-ne dos o tres seguits no seria fàcil, potser fins i tot algú hauria de dimitir, i això sí que no.

El resultat de tot plegat és una xarxa de comunicacions per ferrocarril entre paralitzada i inservible, a Catalunya agafar avui el tren significa no saber a quina hora sortirà ni molt menys a quina hora arribarà, i això en el cas que el que un volia agafar no hagi estat cancel·lat.

Si l'estat de la infraestructura era tercermundista, ara també ho és el servei que presta, la qual cosa ens posa de ple i amb totes les de la llei en aquest tercer món que ens semblava tan llunyà. Jo crec que podrien estalviar-se els treballs de manteniment i reparació de vies i trens, total, ara ja estem acostumats a jugar-nos la vida.

A més, és tan poca la confiança que els ciutadans tenim envers qui ens governa, que encara que un dia ens jurin que està tot solucionat i que anar en tren ja és segur, no ens ho creurem. Viatjar en tren, a Espanya, ja és una actitud de qui no té estima per la pròpia vida. En altres països, les persones que no tenen res a perdre perquè res no els lliga a aquest món, es fan mercenaris, missioners o venedors de bíblies a l'Afganistan. A Espanya, aquestes persones agafen un tren.

Tant se val el que ens diguin, tant se val que ens jurin que està tot solucionat, tant se val que -com Fraga a Palomares- el mateix ministre pugi a un tren amb les càmeres de televisió immortalitzant el moment. Jo no sé amb quin ànim agafareu vosaltres un tren d'ara endavant. Per part meva, resaré un parell d'avemaries abans d'ocupar el meu seient, de genolls al mig del passadís, tant me fa si la resta de passatgers han d'esperar que acabi, encara que el més probable és que s'hi sumin, com més serem resant, més probabilitats hi ha d'arribar al destí sans i estalvis.