Fa unes setmanes em va trucar la psicòloga de l'escola per comentar-me que el meu fill, de 5 anys, és el “tocatardà” de la classe. “No té cap problema cognitiu, però sol anar molt lent, especialment en les transicions entre tasca i tasca”, em va dir.
Els seus comentaris no em van sorprendre gens. A casa passa el mateix: dues hores per posar-se les sabates, tres perquè s'acabi el pollastre arrebossat, quatre perquè pugi al cotxe… El meu fill va per la vida a ritme tropical, per moltes presses que li faci. La seva lentitud em treu de polleguera, però, en el fons, li tinc enveja. Per què s'ha de fer tot tan de pressa en aquesta vida?
Indagant a internet sobre el tema, he descobert Carl Honoré, un destacat periodista canadenc, considerat un referent del món slow des que el 2004 va publicar Elogi a la lentitud, un assaig que analitza el valor d'anar sense presses en un món marcat per l'eficiència i la hiperactivitat.
“Jo era un correcamins. Treballava com a periodista i vivia com tothom en una societat infectada, contaminada pel virus de la pressa, en tot. Corria per la vida en lloc de viure-la, tant a la feina com en l'àmbit personal. Així que a la cuina, al gimnàs i al llit amb els meus fills, a l'hora de llegir un conte --que hauria de ser el moment més relaxat, més tendre, més bonic-- va ser quan vaig tocar fons, perquè estava a punt de comprar un llibre de contes per llegir en un minut abans d'anar a dormir, és a dir, Blancaneu en seixanta segons”, va explicar en una entrevista recent per al diari La Nación.
Honoré, que també és autor de Bajo Presión: Cómo educar a nuestros hijos en un mundo hiperexigente (RBA, 2008), critica com la velocitat s'ha convertit en el modus vivendi de la societat contemporània. Des del menjar ràpid fins a la immediatesa dels whatsapps, aquesta recerca constant d'eficiència i productivitat ha deixat poc espai per a la reflexió, la contemplació i el gaudi genuí de la vida.
Per això, quan a un nen se'l cataloga de “lent” en el sentit pejoratiu, Honoré defensa l'Slow Learning, l'aprenentatge slow. “No cal accelerar els nens, sinó donar-los l'espai i el temps per explorar el món al seu ritme, per jugar lliurement, fins i tot a vegades per avorrir-se, i donar-los més llibertat. Fer de l'alumne el protagonista del seu propi aprenentatge, en lloc de posar-lo en una màquina amb una sola velocitat per a tots a l'aula al mateix temps. Es tracta de variar i honorar els ritmes diferents de cada nen”, va explicar l'estiu passat en una altra entrevista amb Infobae.
Però la realitat és una altra: els nens surten amb presses de l'escola per arribar a temps a les extraescolars, sopen de pressa per poder fer els deures, cal llegir-los un conte a tota velocitat perquè així s'adormiran d'hora i nosaltres tindrem temps per fer una altra cosa. Fer, fer i fer.
Per a Honoré, el moviment slow és una mentalitat: “És privilegiar la qualitat sobre la quantitat, és estar present, viure plenament el moment. És fer-ho tot, no el més ràpid possible, sinó el millor possible. És una idea summament senzilla, però té la capacitat de revolucionar-ho tot, des del sexe, fins a la feina. I és per això que en tots els àmbits de la vida ara hi ha moviment per la lentitud”, diu.
Llegint això em vaig recordar d'una ocasió en què vaig arribar a casa d'un home amb presses per una rebolcada. Ell, però, m'esperava amb el sopar preparat: truita de sobrassada i un quilo de formatge gorgonzola, acompanyat de delicioses llesques de pa de nous, a més d'un pastís de poma. Em vaig quedar tan plena que les presses per la rebolcada van quedar ajornades per a un altre dia.