En observar la composició dels Governs a Catalunya, el departament que tradicionalment ha concentrat la imatge d'àrea potencial de conflicte ha estat el d'Interior, símbol de la fortalesa i la capacitat de resistència de l'Executiu. Tanmateix, crec que actualment —i sospito que també en el futur— caldrà afegir-hi el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Hi ha qui té la sensació que totes les plagues d'Egipte estan caient al mateix temps: pluges torrencials, incendis, sequeres i, ara, les diferents “malediccions” de les pestes: aviària, bovina, porcs senglars, conills i cabirols arrasant les collites…

Per completar el panorama, uns mercats internacionals trastocats i imprevisibles, amb preus que descol·loquen més d'una economia nacional, i unes normatives sanitàries i mediambientals que, en el millor dels casos, estan poc explicades.

Es pot fer prevenció i es pot practicar l'empatia. Es poden posar recursos econòmics i humans —sempre escassos— des del sector públic. Ajudar a la transformació de l'agro no deixa de ser una tasca de, com a mínim, una generació. Mentrestant, la majoria de la gent va desorientada:

tantes pestes, per què?,

els talls de carreteres, a què responen?,

Mercosur, què és exactament?,

la PAC, un altre acrònim més.

Els aliments de quilòmetre zero sonen molt bé, però on comença realment el quilòmetre zero? Volem pagar un preu just pels productes de proximitat, però com es garanteix?

Els relleus generacionals són cada cop més escassos, mentre els fons d'inversió compren terres per respondre a noves demandes i traslladen la transformació dels productes fora dels municipis productors. Sense consolidar població al món rural abandonat.

Encaixar aquest trencaclosques és, com a mínim, d'alt risc. Escoltar és la primera tasca, i no és gens òbvia, especialment quan se sap que moltes respostes no estan a les mans d'un mateix, ni del Govern de torn.

La gent demana complicitat, proximitat i empatia. Els diners sempre ajuden: modernització de regs, inversió en noves tecnologies, suport als relleus generacionals… tot suma. Però crec que falta un intangible: la confiança de la ciutadania en la seva pròpia agricultura; és a dir, en la seva pròpia terra.

Per ser un país fort, unir l'urbà i el rural és bàsic. De la mateixa manera que hem passat d'una economia industrial a una de serveis —i encara ens costa assumir-ho—, també ens costa entendre la importància de tenir un rebost ple, segur i de qualitat, amb productes tan propers com sigui possible.

Que els col·lectius agraris de molts països es manifestin contra acords comercials de vocació global hauria de fer-nos reflexionar. Algú pot pensar que aquest debat és d'esquerres o de dretes. Em permeto discrepar. Això va de capacitat d'autosuficiència alimentària. Compte amb simplificar: és molt més complex.

Mercosur, sí, però com ho fem sense perjudicar-nos a nosaltres mateixos? La globalització hauria de respectar les identitats territorials i les condicions laborals. Si no, ens pot passar el mateix que amb moltes indústries —l'automobilística, els electrodomèstics, entre d'altres—, que vam deixar de produir als nostres països: es van reubicar en altres continents, i ara tenim economies de serveis amb poca indústria i amb malestar social als sectors que van quedar despenjats.

Parlar i dialogar és la base per entendre dues realitats diferents, però igualment imprescindibles: la urbana i la rural.