Hi ha quelcom que molts locals a Catalunya viuen en silenci. Obren Google i, de sobte, el seu negoci apareix castigat per una allau de ressenyes negatives que no reconeixen. Clients que no hi han estat mai, experiències que no existeixen, comentaris genèrics o directament delirants. No és una crisi de servei. És una altra cosa.

El que inquieta és que, en molts casos, després d’aquest cop reputacional arriba el missatge. A vegades és subtil, a vegades no tant. “Això es pot arreglar”. “Conec qui pot retirar les ressenyes”. “Si contractes aquest servei, el problema desapareix”. No estem parlant de mala praxi digital ni de haters avorrits. Estem parlant d’extorsió.

Des de fa anys observem un patró que es repeteix: atacs coordinats contra fitxes de Google i altres sites de ressenyes, pressió psicològica al propietari del negoci i una proposta de “solució” a canvi de diners o favors. La reputació digital s’ha convertit en una palanca de coacció. Una mena de taxa mafiosa adaptada a l’ecosistema en línia.

Google i altres plataformes no són alienes a aquesta realitat, però el problema segueix creixent perquè afecta sobretot petits i mitjans negocis, amb poc marge de maniobra i una dependència enorme de la seva visibilitat local. Per a molts, una fitxa de Google és el seu principal aparador. Quan cau la valoració, no cau només l’orgull: cauen trucades, reserves i vendes. I el desgast emocional és brutal.

A OnbrandinG fa molts anys que rastregem aquest tipus de campanyes. No des de la intuïció, sinó des de l’anàlisi: patrons temporals, perfils que es repeteixen, textos calcats, geografies incoherents, connexions entre plataformes.

Quan algú et demana diners per deixar de fer-te mal, ja no estàs davant d’un problema de màrqueting ni d’atenció al client. Estàs davant d’un incident amb component criminal.

I aquí sol aparèixer un dels grans errors: pensar que tot s’arregla eliminant ressenyes. No és així. Fins i tot quan s’aconsegueix retirar part del contingut fals, el mal ja està fet. La pregunta real no és només com frenar l’atac, sinó com retornar la normalitat al negoci.

La recuperació no depèn de comprar ressenyes ni d'inflar artificialment la reputació. Això, a més de poc ètic, és salvar la imatge avui i afrontar una sanció demà. La sortida passa per quelcom molt més senzill i, paradoxalment, molt més difícil d’executar bé: activar els clients reals perquè expliquin experiències reals.

Quan un negoci ha estat atacat, el que necessita és senyal autèntic. Opinions de persones que hi han estat, que han viscut el servei i que poden explicar-ho amb les seves pròpies paraules. No de cop, no de forma desesperada, sinó amb una estratègia cuidada, progressiva i coherent amb l’experiència del client. Quan això es fa bé, el soroll fals perd pes, l’algoritme respira i la percepció s’equilibra.

A més, hi ha quelcom que sovint s’oblida: respondre amb professionalitat, fins i tot en entorns hostils, genera confiança. La reputació no és només el que diuen de tu, sinó com gestiones el que passa quan intenten fer-te mal. En molts casos, una bona gestió converteix una situació crítica en una demostració de solidesa.

El que preocupa de fons és que aquest fenomen va a més. L’extorsió digital no necessita grans infraestructures ni coneixements avançats. N’hi ha prou amb entendre com funcionen els algoritmes i on fa més mal. Per això, assumir que “són coses d’Internet” és un error estratègic. La reputació digital és avui una superfície d’atac real per als negocis locals.

La bona notícia és que aquestes campanyes es poden detectar, documentar, denunciar i neutralitzar. Amb mètode, amb cap fred i amb una visió a mitjà termini. No des del pànic, sinó des de l’estratègia. I, sobretot, sense pagar per deixar de ser atacat, perquè això només perpetua el problema.

La reputació no hauria de ser una arma en mans de màfies digitals. Hauria de tornar a ser el que sempre va ser: el reflex honest de l’experiència de qui sí que hi va ser.