Una ullada al meu feed d’Instagram a qualsevol hora del dia equival a salivar de gana. En aquest moment en concret m’apareixen, seguits, un anunci de melmelada de gingebre i llimona del Museu de la Confitura de l’Empordà, la meva marca preferida de melmelades, un reportatge sobre els millors brioixos de nata —Cristinas de San Blas— d'El Comidista, i una vídeo recepta sobre com fer un deliciós sformato (pastís) de bròquil amb parmesà gratinat per sobre, a càrrec d’una influencer albano-italiana anomenada Emanuela Bahaj (@cucinamamaela), “cucina simple per a tota la família”.

Com no, a l’Emanuela la segueix la meva estimada Viviana del Pozzo (@cosatipreparopercena), una altra mamma italiana, “fregidora en sèrie d’albergínies”, que prepara uns plats boníssims i molt senzills de fer, però que mai faré, perquè no m’agrada cuinar.

“La cuina té molt glamur”, em diu un amic. “Sí, però jo de pinxe sóc molt millor: dono conversa interessant, et pregunto pels teus viatges, em bec el vi…” El meu amic riu i s’acomiada amb promeses de tornar-me a cuinar algun dia, mentre jo recordo moments estel·lars de la meva confusa i incoherent trajectòria sentimental, en què un home diferent del meu pare s’ha posat el davantal per conquerir-me: la truita de carxofes de l’E, la pasta amb albergínia del G, els musclos del T, el filet amb patates de l’O, les carxofes amb ou de la X…

Un cop, només un cop, recordo haver cuinat jo per a un home. Uns calamars encebats, seguint una recepta de casa, que vaig preparar amb antelació perquè l’Isaac no hagués de veure’m manipulant tentacles o amb els cabells fent olor de ceba. Cuinar no em dona glamur. M’estressa. Encara més si algú m’està observant.

En canvi, veure vídeos de receptes a Instagram em produeix l’efecte contrari. Em relaxa. Em venen ganes d’obrir una ampolla de vi i imaginar que un dia algú es posarà davant meu a tallar a daus perfectes un munt de verdures, em farà una pasta amb crema de burrata i festuc, o unes albergínies farcides de ragú i beixamel amb aspecte de desfer-se a la boca.

“Aquest gran algoritme al cel ha intuït encertadament que, després d’un dia de feina i cura infantil, i d’una rutina de posar els nens al llit que, en la seva versió més eficient, dura dues hores i mitja, l’únic contingut que el meu cervell és capaç de consumir són aquests vídeos, breus, de talls ràpids (...): la satisfacció de veure grans i rebels verdures transformar-se en cubs perfectes, o fulles verdes convertir-se en cintes de confeti, per acabar tot amuntegat en un enorme bol ple de vegetals cruixents i bons per a la teva salut, està a la par, per a mi, amb la visió d’un armari perfectament organitzat”, escriu la periodista Sophie Brickman a The Guardian.

Brickman, igual que jo i moltes de les seves amigues, és addicta als vídeos de cuina, especialment als que mostren gent tallant hortalisses a daus diminuts: microchopping, en l’argot de les xarxes socials.

“Per a un subconjunt particular del món, aquests vídeos compleixen tots els requisits per assolir el cim de l’addicció viral”, escriu.

“Són aspiracionals (qui té temps per tallar tant? I menjar tanta fibra?); són ordenats (especialment en contrast amb els horrors del món i la tensió davant una altra possible tragèdia o brot d’ansietat); són assolibles; i, potser per sobre de tot, són calmants”, afegeix.

Així que, ja ho sabeu: davant l’allau de males notícies, res millor per fugir de l’ansietat que posar-se a tallar verdures, o veure com les talla algú altre.