Vaig veure l'estiu passat Sirât, la pel·lícula del gallec Oliver Laxe nominada als Oscar de Hollywood, i de la qual tothom parla, ja que competeix a l'Oscar i té visos de guanyar-lo.

La pel·lícula explica la història d'un pare de família normal, convencional, a qui la filla se li ha escapat al nord d'Àfrica per participar en algunes d'aquestes raves, sessions musicals de música electrònica, en què els participants, gent marginal i patibulària, desinhibits mitjançant la ingesta de drogues, ballen durant hores com els endimoniats medievals del ball de Sant Vito.

Aquesta gent balladora està suada, vesteix samarretes brutes, físicament és horrible, fa una calor infernal, la música és eixordadora i el ball és com de subnormals en trànsit.

Algun comentarista no gaire lúcid ha suggerit que aquests espais constitueixen una mena d'“alternativa” o de “dissidència” de la societat ordenada i tradicional. (No, home! Aquestes festes no són alternatives, sinó un luxe que es permet la societat convencional o tradicional. Es diu “llençar llast”).

Bé, l'atribolat pare va com ànima en pena pels raves ensenyant la foto de la filla perduda als participants, a veure si algú l'ha vista.

Entre els derelictes humans a qui pregunta es troba amb uns quants cadàvers ambulants que es presten a portar-lo en els seus cotxes, ruïnosos tot terrenys carregats amb bidons de gasolina, a una altra rave que se celebrarà Mauritània endins, passat el desert.

Només Déu sap per què aquestes festes se celebren en llocs tan inhòspits i desangelats, i no, per exemple, al jardí de la casa de George Clooney a la vora del llac Como, on els ballarins podrien fer-se un bany refrescant a la matinada i després esmorzar una tassa de xocolata amb xurros a la pastisseria del poble, amb el que és de reparador això després d'una nit d'excessos.

Però no, ells prefereixen les tendes de campanya i els escorpins. Serà una manera de girar l'esquena a aquesta societat podrida; cert és que al llac Como probablement al cap d'unes hores d'estrèpit arribaria la policia municipal a impartir ordre: “Ma cos'è tutto questo baccano? Abbassate la musica, mascalzoni!”.

La qüestió és que la noia perduda, o fugida, pot estar per allà, en una altra maleïda rave al fons del desert.

La filla desapareguda opera com el que Hitchcock anomenava “el McGuffin”: el motiu que fa que les coses es moguin. Tant li fa si es tracta d'un maletí amb una arma nuclear, un falcó maltès o un savi científic que ha estat segrestat pels dolents.

Aquí, com dèiem, el McGuffin és una filla díscola que cal trobar, perquè s'ha escapat de la tutela familiar. La qual cosa no té res d'estrany, tenint en compte que el pare és Sergi López, un senyor que deprimeix només de veure'l. Té aspecte d'irredempt devorador de calçots, del que en català anomenem “un panxacontenta”

En el periple a la recerca de la noia rebel, a López i als seus nous amics els passa de tot. Han de superar adversitats sense fi. Pujar muntanyes, creuar deserts, no caure al precipici. Alguns moren. Però bé, per als supervivents el viatge és una experiència vital transformadora, encara que acabi com el rosari de l'aurora ha valgut la pena, han après alguna cosa.

La pel·lícula, finançada pels germans Agustín i Pedro Almodóvar, gràcies als quals Laxe ha pogut disposar d'un pressupost decent amb el qual no havia pogut comptar en anteriors i prometedores pel·lícules, i que ha sabut aprofitar amb intel·ligència, no és que sigui una obra d'art excepcional, però funciona.

Té grandesa estètica. Albades al desert… capvespres sumptuosos… És un producte ben realitzat. Manté l'interès des del primer fins a l'últim instant. I anuncia que el director és capaç de fer coses més grans en el futur immediat. Si no insisteix amb les raves.

A estones, la pel·lícula resulta fins i tot commovedora, i això no només per la notable habilitat tècnica i narrativa de Laxe, sinó, sobretot, pel seu agut talent en la selecció dels actors, que el cineasta va triar precisament entre els assistents a algunes raves, a les quals, segons diu, és aficionat.

Aquests personatges són el que Gallardo i Mediavilla, els creadors de Makoki, solien anomenar “piltrafes del clavegueram”. En els seus rostres, en els seus cossos –alguns, mutilats— està escrit i és visible el sofriment intens que es paga per viure la vida “al marge”. Aquests cossos, aquests rostres, són d'una eloqüència extrema. Omplen la pantalla. Commouen com la imatge de la bondat desorientada.

Tots, menys, precisament, Sergi López, l'únic actor professional de l'elenc. És un home molt a gust amb la seva pròpia lletjor i prosaïsme, però està massa ben alimentat. Camina amb els peus a dos quarts de tres, per sostenir millor la panxa. Tan bon punt apareix a la pantalla et venen ganes de marxar a menjar una ració de calçots, embrutant-te la fastigosa samarreta amb salsa romesco, i beure't un porró de vi de garrafa. Per pujar-li el grau, tira-hi un raig de trementina. Després, a fer la migdiada. Roncant com si no hi hagués un demà.

Sergi López no és precisament Jack Lemon, que hauria brodat un paper així. El calçotaire es carrega la pel·lícula. Tan bon punt apareix a la pantalla venen ganes de marxar. Si Laxe guanya el premi al qual aspira, i que li desitgem, tindrà molt de mèrit. Haurà demostrat sobradament fermesa davant l'adversitat. És a dir, davant López.