Hi ha una diferència essencial entre l'esquerra i la dreta. La primera busca compensar les desigualtats proporcionant a tota la població serveis essencials: sanitat, educació i, en certa manera, habitatge i mobilitat.

La dreta, en canvi, sosté que l'Estat ha d'intervenir el mínim possible en la vida econòmica perquè el bé públic deriva de la llibertat de mercat en què actua la iniciativa privada sense traves.

Per això quan la dreta té força suficient, privatitza els serveis públics rendibles. Després, com que l'objectiu d'un inversor no és fer caritat, sinó guanyar diners, o demana més (amenaçant de no prestar el servei) o l'Estat es fa de nou amb la companyia.

A Madrid, el sector privat de la sanitat ha estat compensat amb milions extraordinaris pel Govern d'Isabel Díaz Ayuso --companya de pis d'un dels seus empleats--, i les autopistes radials que va adjudicar Aznar, en entrar en pèrdues, van ser rescatades.

El mercat és lliure per als beneficis, però intervingut quan hi ha pèrdues.

Tot i que la dreta es diu partidària de no actuar sobre l'economia (excepte en els toros, assumpte de primera necessitat), sovint acaba assumint empreses deficitàries que privatitza quan guanyen.

L'esquerra, en canvi, es distingeix (o hauria de distingir-se) per la regulació del mercat, garantint les prestacions necessàries per a una vida digna. Tot i que no sempre actua així. I ara ho està pagant.

Si l'esquerra no serveix per redistribuir la riquesa i promoure la igualtat d'oportunitats, per a què serveix?

Crida l'atenció la desimboltura d'una dreta que lamenta la manca d'uns serveis públics dels quals és poc o gens partidària. Només li interessen com a element d'agitació quan governa l'esquerra.

Un cas de demagògia evident és la crida de Junts a una mobilització a Catalunya amb motiu de la crisi d'unes Rodalies que Pujol mai va voler assumir, mentre regava de milions Ferrocarrils de la Generalitat. Perquè, a més, passa per alt que va ser el Govern d'Artur Mas el primer que va començar a donar cops de destral al sector públic.

Com que la política d'austeritat no permetia aleshores grans inversions en obra pública (que en algun cas es sospita generaven un 3% per al partit) es va estimular la privatització de la sanitat, alhora que es retallava el pressupost per als hospitals i els CAP.

Però no per això deixa de tenir raó la dreta quan sosté que la població vol que els seus impostos es gastin bé i els serveis públics funcionin raonablement. I si no és així, reclama menys tributs.

Això és el que promet Feijóo: rebaixes tributàries, les mateixes que va prometre Rajoy, sense que arribés mai a complir les seves promeses. Tot i que sempre quedarà posar mà a les pensions públiques.

Això afecta la dreta. El problema de l'esquerra és un altre.

El problema de l'esquerra és que s'ha dedicat a gestionar, a estimular l'acumulació de riquesa (recordeu l'obscenitat de Carlos Solchaga dient que Espanya era un país ideal per fer-se ric) més que a redistribuir-la.

Per reduir el dèficit, l'esquerra va retallar en inversió i en manteniment. I ara es paguen aquests abandons.

És cert que la dreta mai no va col·laborar a millorar els trens ni a reforçar el sistema hospitalari. Però, per ser justos, tampoc es va comprometre a fer-ho.

El seu model continua sent Thatcher, qui, no està de més recordar-ho aquests dies, va privatitzar el sistema ferroviari. I el va portar al desastre.

A Alemanya, Angela Merkel va aplicar l'austeritat amb duresa. Resultat: els seus trens funcionen avui tan malament que Suïssa els ha prohibit creuar les seves fronteres perquè els trencaven tots els horaris. El Govern actual ja ha anunciat un endeutament de mig bilió d'euros per pal·liar la situació.

Té gràcia (és una manera de parlar; en realitat és més aviat una desgràcia) que la dreta assumeixi ara la necessitat d'intervenir en l'economia.

I el més paradoxal: a Espanya els problemes ni tan sols beneficien el PP, sinó Vox, que mai no ha proposat res. Però aquí hi ha el líder popular a l'Aragó dient que el vot al PP és el del “cabreig útil”.

Ignora allò de “rebutgi imitacions”. Per beneficiar-se del cabreig ja hi ha Vox, que en l'embolic se sent com a casa.

L'escriptor Julian Barnes ho explicava molt bé fa uns dies: l'acusen d'haver-se escorat a l'esquerra tot i que ell segueix sent un moderat; el que passa, diu, és que el centre s'ha anat molt a la dreta.

Avui suggerir que els trens han de ser un servei públic (que funcioni) et converteix gairebé en un trotskista ferotge.