Les veritables calamitats manquen d'èpica, igual que la mort (sobtada) no succeeix sempre amb estrèpit, sinó que, a vegades, se'ns apareix com un colossal, gegantí i incommensurable silenci, preludi de la banda sonora de l'eternitat.

Totes les desgràcies són prosaiques. Charles Bukowski va escriure, en un dels seus rampells nocturns, un poema sobre aquesta qüestió: “No són les coses importants les que / porten un home al / manicomi. (…) No, és la sèrie contínua de petites tragèdies / el que porta un home al / manicomi / no és la mort del seu amor, / sinó el cordó de la seva sabata que es trenca quan té pressa”.

Es pot dir el mateix de la deriva d'Espanya, que porta més d'una setmana commocionada per les morts dels accidents ferroviaris d'Adamuz i les seves rèpliques catalanes.

Mentre les famílies ploren els seus morts –que perfectament podrien haver estat els nostres perquè la vida de tothom consisteix a agafar trens en andanes incertes– i els bàndols polítics intenten exculpar-se (cosa impossible) i inculpar-se (cosa miserable), creix la sensació que el sinistre d'Espanya no és territorial, sinó sentimental.

Tots dos, sens dubte, estan relacionats. No es pot debatre sobre l'estat de postració de la nostra societat deixant fora del quadre els interessos d'aquells –de manera expressa o dissimulada– que ambicionen atracar la caixa comuna en benefici propi, condemnant la resta dels seus iguals –la mort no accepta ni singularitats ni estupideses– a patir les conseqüències de la seva avarícia.

Que el sanchisme i els seus socis estan políticament morts no hauria d'estranyar ningú. Fins i tot les ficcions més colossals decauen en algun moment quan prenen contacte amb la realitat.

Ja està passant: la catàstrofe de la xarxa ferroviària, que es pateix a tot arreu per igual, i que afecta també les carreteres, la sanitat, l'educació (contaminada pel dogma dels nacionalismes) i l'atenció social (ser vell i dependent en aquest país és morir-se per avançat), ha fet emergir l'iceberg de la decadència social i moral del país.

Fa només vuit anys Espanya encara era, malgrat totes les trencadisses de la crisi econòmica de la dècada anterior, que va ser quan es va espatllar el país (i Zapatero va començar a guanyar diners), un país equiparable a qualsevol dels seus socis europeus.

S'ha girat la truita: els populismes han destruït completament l'espai comú d'entesa social, convertint les diferències socials en una obscena militància sectària; el radicalisme creix –a esquerra i dreta– i la vida empitjora.

Res funciona com hauria de funcionar, tot i que en aquests mateixos vuit anys la recaptació tributària no ha deixat de créixer sense parar. L'Estat i les autonomies fagociten la riquesa nacional mentre deixen que l'Estat del benestar i els serveis públics, que són els únics indicadors del progrés d'una societat, suportin un gravíssim naufragi.

Segons l'OCDE, la recaptació per taxes, impostos i cotitzacions socials entre 2010 i 2024 va duplicar a Espanya la mitjana dels països desenvolupats.

L'increment de la pressió fiscal, que es va mantenir invariable tot i una crisi com la causada per la Covid, supera el que s'ha produït en aquest mateix període a Alemanya, França, Itàlia i Regne Unit. En molts d'aquests països es paguen més impostos, però els seus serveis públics no s'han vist tan compromesos en tan poc temps.

No és catastrofisme –com repliquen els heralds a sou–, sinó un pur exercici de realisme.

Llogar un habitatge s'ha convertit en una quimera, moltíssimes feines no permeten sobreviure i la precarietat social s'ha cronificat, afectant amb idèntica duresa a diferents generacions, des dels més joves fins als més grans de cinquanta anys.

La desigualtat s'ha convertit en un trist hàbit i la corrupció (que mata tant com la fam) és part del paisatge.

La tragèdia d'Adamuz s'assembla al fons d'un pou: desenes de persones mortes –sense motius per morir– a conseqüència de la negligència d'un Govern que, per sistema, menteix, fuig de les seves responsabilitats, ofèn i acusa els altres dels seus pecats.

Encara ignorem quan podrem tornar a votar. Res indica que hàgim de veure una revolució. Tampoc és que sigui necessària: són les tragèdies quotidianes –un metge que no t'atén, una inundació que t'ofega dins d'un garatge sense que ningú t'avisi abans del perill o un tren que descarrila amb violència sobre una via rebentada– les que fan que els espanyols acabin perdent la paciència i actuïn en conseqüència.

Sánchez porta deslligats els cordons de les sabates.