Barcelona no té districte financer. Les drassanes del Port Vell bullen d'embarcacions d'esbarjo a l'espera que escampin les boires i les pedregades, per a gaudir sota el sol d'hivern.

La política encalla a les xarxes ferroviàries i només arriben ecos del desnonament socialista aragonès, cita electoral victoriosa del bloc PP-Vox, 2026.

La candidata del PSOE, Pilar Alegría, ven fum davant de Mazón, llinatge aragonès i poca cosa més; senyora de virtut analítica sense mala llet; dama d'interiors sense adorns innecessaris, desperta a Terol i Osca, però submisa a Saragossa, la capital de la Vella Corona de Casp que va inventar Espanya amb l'ajuda del millor dels Trastàmara, Ferran.

Mentre la Moncloa dirigeix una amplíssima arquitectura de justificacions nacionals sobre el desastre viari, el Congrés veu passar sota un pont la regularització de 600.000 immigrants. Felicitats, germans! Però l'últim vagó del Benestar s'estavella quan el PSOE proposa al Congrés un increment de les pensions rebutjat pel PP i refutat per Junts.

Feijóo jura per tercera vegada, com Judes, que el seu partit mai no ha bloquejat les pujades i que el PP sempre ha proposat incrementar els subsidis de la tercera edat d'acord amb el creixement de l'IPC. Una mentida tan llarga i punxeguda com el nas d'en Pinotxo.

La postveritat de sempre en mans del polític natural de la Ribeira Sacra, disposat a defensar el marge dret dels esculls atlàntics; paladar de bona cabra i millor ribeiro, en plena mort de l'ostra gallega, abans matinera al Madrid-melic de Recoletos, San Martín, O’Pazo i Magdalena.

Puigdemont tampoc està per la pujada de les pensions. Serà que no ha cotitzat en els anys de l'exili, o no serà per això, ja que als expresidents els corresponen unes no contributives com un cove.

Puigdemont és com el Barça de Hansi Flick, veloç en el contraatac i habsbúrgic en la construcció. Li costa menys parlar que pensar què li convé dir.

Molt aviat, per carnaval, tornaran al carrer les mirades opalines de parpelles caigudes, i la colla de Junts assaltarà l'Eixample de pedreria i tamís, amb blasons de la Catalunya mil·lenària i banderetes estelades penjades de la xarretera, a costa de suor, vetlla i picors.

El mar es menja els vetustos llambordins que sostenen la Torre de Jaume Primer, el pont llevadís de l'exalcalde Joan Clos i l'antic gasòmetre del passeig Nacional. La Diagonal travessa illes poblades d'asseguradores, o editores (Planeta); sosté l'edifici Atlantic del Banc Sabadell, les Torres Negres de La Caixa o la peça noucentista de Mediolanum, molt a prop de la noble porta gaudiniana de la Finca Güell.

Hi ha activitat, però ens falta un skyline concentrat, compatible amb la Sagrada Família, vista des de l'ull de l'àguila del Tibidabo, la superba terrassa de l'Hotel Florida del doctor Andreu. És la seu de l'ànec, les reserves i altres delícies del luxe sobri amb instal·lacions modernes d'última moda; mostra el posat venecià del Reina d'Hongria, vençut un dia per la somnolència de l'Adriàtic.