L'Audiència Nacional ha condemnat aquesta setmana a Manuel Fernández de Sousa-Faro, expresident de la gallega Pescanova, a vuit anys de presó per falsejar els comptes del grup. El tribunal també castiga vuit directius i tres familiars directes, a saber, la seva esposa Rosario Andrade Detrell i els seus fills P. J. i Ignacio Fernández Andrade.
Curiosament, s'han lliurat de la crema tots els integrants del consell d'administració. Segons els jutges, es van mantenir in albis i mai es van adonar dels múltiples tripijocs que el gran patró de la casa va perpetrar durant anys.
Els jutges determinen que Sousa va incórrer en estafa i en falsejament dels comptes i de la informació econòmica de la companyia.
A més, l'Audiència propina correctius a la mateixa Pescanova, a la firma d'auditoria BDO i al representant d'aquesta última Santiago Sañé Figueras, a qui imposa tres anys i mig a l'ombra.
No és freqüent que el màxim prebost d'una gran empresa pugui acabar amb els ossos entre reixes. Encara és menys habitual que les penes de privació de llibertat s'estenguin al censor de comptes que va revisar els balanços i hi va estampar la manida declaració alliberadora que “expressen la imatge fidel del patrimoni i de la situació financera de la societat”.
Excepte error o omissió, es tracta de la primera ocasió en què un auditor a Espanya és condemnat a la presó per irregularitats en l'exercici de la seva feina professional.
Aquest escarment constitueix un poderós toc d'atenció sobre tot el gremi i un clar avís als seus il·lustres membres que s'ha aixecat la veda.
D'altra banda, tots els condemnats, inclosa BDO, hauran de satisfer conjuntament i solidàriament multes de fins a 59 milions en concepte de responsabilitat civil.
La sentència arriba set anys després de la fallida de Pescanova. Aquest gegant mundial dels peixos congelats va arribar a comptar amb 80 plantes d'aqüicultura i actuava en 25 països. El pròleg de la seva descomunal fallida arrenca el 2008, arran de la crisi econòmica general que va arrasar el país.
Pescanova patia en aquell moment greus tensions de tresoreria. Manuel Fernández, en comptes de reconèixer i afrontar els problemes, es va llançar a una frenètica fugida cap endavant.
En la seva esbojarrada cursa va urdir uns mecanismes interns encaminats a ocultar les pèrdues i aparentar solvència. Gràcies a això, va aconseguir que les aixetes de la banca seguissin obertes de bat a bat i que el crèdit li continués fluint a doll.
Per amagar el forat va utilitzar estratagemes pròpies de la màfia internacional. D'entrada, va constituir un centenar de societats pantalla i instrumentals, escampades per mig món. Les va utilitzar a discreció per simular compravendes fictícies per valor de mil milions d'euros, mitjançant l'emissió de factures i altres documents de gir falsos de dalt a baix.
Aquest muntatge li va permetre presentar davant la CNMV i altres organismes reguladors, així com davant la banca, una robustesa de la qual mancava. En paral·lel va obtenir fons frescos, gràcies al llançament d'una emissió de bons convertibles de 160 milions i una ampliació de capital de 125 milions.
La trama de Sousa va durar quatre anys. A l'abril de 2013 el castell de cartes es va ensorrar. Va desembocar en una fallida de 3.300 milions, el doble del que figurava a la comptabilitat oficial. El seu desastrós corol·lari són diversos milers d'accionistes arruïnats.
Gairebé dotze anys després de l'inici dels episodis descrits, l'Audiència Nacional ha propinat garrotades majúscules tant a l'autor del gran desfalç com a l'auditor que va donar el seu vistiplau i la seva benedicció als estats comptables del conglomerat.
El llarg procés no ha conclòs ni de bon tros, perquè la sentència no és ferma. Ja s'anuncia la interposició de recursos davant el Suprem. Els últims capítols del serial Pescanova estan per escriure's.
