'El Último de la Fila' a Barcelona i el cant íntim d'una generació

Han tornat a la ciutat que els va veure néixer. Manolo García i Quimi Portet, per moltes raons, han decidit iniciar una gira conjunta, amb els músics de sempre i amb el nom ben gran: El Último de la Fila. I van tocar aquest diumenge a Barcelona, a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Tota una generació ho esperava. I ho va gaudir, però han canviat moltes coses després de trenta anys. Aquest públic, com Manolo i Quimi, s'ha fet gran i ja no podia vibrar de la mateixa manera que als 18 anys. No pas per l'edat o pel deteriorament físic, --que també-- sinó perquè aquestes lletres es van interioritzar tant que ara són un pòsit que es prefereix recordar des de la intimitat, sense estridències, sense saltar desfermat per la passió.

Això va passar al concert de El Último de la Fila a Barcelona. I podria passar, de nou, a l'actuació d'aquest dijous.

La banda, amb un so exquisit, va demostrar que torna a gaudir a l'escenari. I cap d'ells va estalviar esforços. Amb un Manolo García més caut –no volia relliscar en un terra humitejat per la pluja tènue que va caure durant molts minuts—i sempre amb l'eficàcia i discreció de Quimi, les cançons s'anaven succeint una rere l'altra. Des de la inicial Huesos fins a Insurrección, passant per Aviones plateados, Sara, Querida Milagros, El loco de la calle o Disneylandia –que va ser una grata sorpresa per als qui van conèixer Los Rápidos i Los Burros, els grups anteriors de García i Portet.

Va ser com una mena de colofó d'or per aquells joves de mitjans dels anys vuitanta, per als qui van poder assistir, entre molts altres esdeveniments de l'època, a la sala Zeleste, la del carrer Plateria, quan van tocar en format Playback gravat per al programa Tocata, de TVE i necessitaven públic que van anar a buscar a l'Institut Icària, al Poblenou. O quan uns amics van decidir presentar-se a un concurs d'imitacions al programa Arsenal, de TV3, amb la cançó Dulces Sueños, amb un embut al cap, com solien portar Manolo i Quimi a les seves actuacions. En aquell programa, per cert, també hi va participar Ramón de España, en el paper de Brian Ferry, l'ànima del Roxy Music.

Contra les banalitats

Un colofó per transportar-se a aquell moment i comprovar si es podia sentir alguna cosa semblant. Per això va emocionar veure les cares de molts dels assistents, --56.000 ànimes-- a la pista de l'Estadi. Cantaven cap endins, sense moure's gaire, agraint aquell grapat de temes que seran per sempre part de la banda sonora de cadascun d'ells. Alguns tancaven els ulls. I comprovaven, això sí, com Manolo i Quimi han aconseguit tornar a ajuntar tots els músics, amb un so polit, compacte, meravellós, amb la incorporació de Sara García als teclats i guitarra –amb puntejats prometedors--, que és la filla de Manolo.

¿Nostàlgia? N'hi ha una mica de tot, però també repàs al creixement generacional. En les hores prèvies, amb centenars de persones ja buscant lloc a les primeres files, s'escolten converses sobre la pròpia vida, sobre aprofitar el temps, sobre la necessitat de no enfadar-se per qüestions que ara es consideren banals –no als vint anys--, sobre acompanyar els familiars més grans, sobre la necessitat d'educar bé els fills, sobre la pròpia mort que és molt més a prop a l'horitzó. “Fa anys mai parlàvem de la mort, però cal parlar-ne, cal saber que hi és”, deia un d'ells entre un grup d'amics.

Per això es celebrava “l'ànsia de viure”, una cosa que clama en tot moment Manolo García, en les seves pròpies lletres –El loco de la calle—i en els seus propis gestos a l'escenari. És un home de 70 anys, que ha fet de la seva vida un búnquer, aliè a modes, amb la imatge d'algú que sap que tot podia haver estat diferent, que podia haver-se quedat com el cantant de tantes i tantes bandes només reconegudes per uns pocs milers de fans.

Ho sap també Quimi Portet, que un dia va considerar que podia ser l'“astre intercomarcal”, i es va forjar una carrera en solitari amb el seu propi estil, plena de talent, fidel a la seva manera d'entendre la música. I en la qual té cabuda –i de quina manera—aquesta “ànsia de viure”, de gaudir, de compartir.

Hi va haver molt més a l'Estadi Olímpic. La idea que la Catalunya del mestissatge és l'única possible. Per això, Manolo García va celebrar ser a Barcelona, però va agrair la presència dels “residents a Barcelona, de tots els peninsulars, insulars i del continent”, que hi poguessin haver assistit. I no per això va deixar de clamar un “Visca Barcelona, i Visca Catalunya” al final del concert.

Sense estridències –no era ni es buscava un concert d'estrelles del rock, amb llums, vídeos espectaculars i salts constants per deixar-se portar—la banda va sonar de luxe, amb la guitarra flamenca de Pedro Javier González; els teclats amb Juan Carlos García; la guitarra elèctrica de Josep Lluís Pérez, o la bateria de Ángel Celada, que sol tocar amb Quimi Portet.

Amb la pluja, Manolo García, es va posar un barnús per sortir de la zona coberta de l'escenari. Volia mullar-se com tots els que omplien la pista. I constatar que era un d'ells. I encara que no ho és, després d'una llarga carrera plena d'èxits i que li ha generat ingressos importants, per a tota una generació segueix sent un noi de Poblenou, on “ja no van a berenar els de la fàbrica de gas”, a la zona del Bogatell.

I a partir d'aquí es generen mil i un records. De tota mena, durs, però també feliços.