Lux Tour o com mostrar el procés creatiu de Rosalía

El blanc no és la simple absència de color; és una cosa brillant i afirmativa, tan ferotge com el vermell i tan definitiva com el negre, esmentava G. K. Chesterton al seu assaig A Piece of Chalk (1909). El blanc es pot entendre també com l'existència concentrada de tots els colors, sense espai per al buit. La seva presència als concerts de Rosalía, tant en el públic com en l'espectacle mateix, va ser clau per comprendre la temporalitat del que es va veure i es va viure.

Les llargues faldilles, vels de puntes, rosaris de perles i bruses blanques han estat les protagonistes dels vuit esperats concerts que l'artista catalana ha fet a Madrid i Barcelona durant l'últim mes. I l'expectació és quelcom amb què ja comptava el seu equip: aconseguir entrades per a alguna de les dates va ser un autèntic miracle, materialitzat en un esdeveniment cultural i no només musical, que ja era col·lectiu fins i tot abans que comencés. L'experiència no es va iniciar amb la primera nota, sinó amb una preparació afectiva i social compartida.

La proposta sonora i escènica no es recolza en la grandiloqüència buida, sinó en una dramatúrgia precisa on l'orquestra, la coreografia i la iconografia religiosa converteixen Lux en una experiència d'escolta i de visió al mateix temps.

Tot i entendre-ho com a obra culminant, Rosalía proposa un espai per a l'aprenentatge i el procés. Va ser durant la darrera nit a Barcelona quan va revelar la clau del seu projecte, nomenant gran part dels seus mestres i mestresses de cant i ballet, tant actuals com passats. Tal com va defensar a la seva entrevista amb Ana Milán, el seu desig vital i musical és el de continuar aprenent i ser alumna de tot el que l'envolta.

L'artista va fer explícit allò de què no som conscients: encara que una cosa sigui imperfecta, no per això no mereix ser compartida. Amb un preciós homenatge a la seva professora de ballet, Tatiana Yerakhavets, va visibilitzar qui la va formar com a part visible de la seva pròpia arquitectura estètica, en un gest que desplaçava l'estatus de l'estrella individual cap a la xarxa de sabers que la sosté. “ Tant de bo jo pugui continuar sent estudiant” esmentava, fent referència a la seva formació permanent i rebutjant la idea de la figura tancada.

És una artista amb una identitat líquida, amb l'aprenentatge continu com a ètica creativa, encara que de vegades sigui difícil de visualitzar, ja que entenem l'espectacle com una obra sense aparents fissures.

Creu llatina

Durant aquestes vuit nits, els assistents vam poder, en certa manera, ser deixebles de la seva obra, petits aprenents de com escoltar, veure i interpretar. Rosalía ens obligava a llegir referències, entendre gestos i entreveure capes històriques, des del flamenc fins al litúrgic. És un xou que no busca l'espectacularitat, perquè la seva proposta sonora ja ho és.

Es tracta d'enaltir el que ja és present i fer-ne un acostament humà circular, des de la connexió artista-públic fins a l'equip que l'envolta. No pretén ser un recital de hits, sinó una posada en escena pensada com a obra total, amb divisió d'actes, dramatúrgia musical, orquestra en directe, i un treball coreogràfic i vocal molt integrat.

Dirigida per la directora cubana Yudania Gómez Heredia, la formació de cambra és la base del concert, col·locada acuradament en un fossat a mig de pista, amb forma de creu llatina i amb una trentena de músics. La coneguda com The Heritage Orchestra -amb col·laboracions amb Dua Lipa, Aphex Twin o Björk- no només exerceix d'acompanyament, sinó que construeix un espai sonor col·lectiu de diàleg amb la proposta escènica.

Conjuntament, la coreografia de Dimitris Papaioannou -director de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'Atenes 2004- cohesiona tots aquests elements gràcies a la plasticitat i la gestualitat ritual que demostra durant La Perla o en altres moments en què recorre a obres pictòriques de Degas o Goya per formalitzar la seva aposta.

L'artista ens transmet el seu coneixement materialitzat a Lux i en una aposta que, dividida en quatre actes igual que el disc, té gran coherència conceptual. A través del seu ordre, l'experiència del públic s'integra en aquests moviments que formen el viatge: des de la seva anunciació, passant pel trànsit i la despossessió, fins a la seva mort amb Magnolias.

"El millor artista és Déu"

És un itinerari en què ens fa partícips a tots, deixant alguns moments clau amb Dios Es Un Stalker, caminant al costat del públic, o Mio Cristo Piange Diamanti, amb una delicada cura de la veu i una potència gairebé abrasadora per a l'oient. Les acusacions de playback queden totalment oblidades després de presenciar la que potser és una de les seves millors interpretacions fins avui. La trencadora densitat sonora amb Berghain i el seu desviament cap a paisatges technos revitalitzen el públic de la manera més física i possible, en contrast amb la contemplació anterior. Gairebé no deixa espai per respirar.

La inclusió de temes pertanyents a MOTOMAMI atorguen a l'espectacle una certa genealogia sobre la seva figura pública, amb el moment culminant de CUUUUuuuuuute i l'aparició d'un botafumeiro que beneeix tots els assistents, com si traslladés el seu propi ofici litúrgic a la catedral de Santiago de Compostel·la. I és aquí on esmenta el seu millor professor, profeta i mestre: “Que aquí el millor artista és Déu”. Tota aquesta iconografia religiosa es completa amb l'interludi del confessionari, on personalitats tan diferents com Rojuu, Bad Gyal o Yolanda Ramos han passat per revelar experiències i rebre la benedicció in situ de la mateixa Rosalía.

Amb la cover de Frankie Valli (Can’t Take My Eyes Off Of You) l'artista sembla que es pren un respir per ser admirada com si fos la mateixa Gioconda al Louvre, encara que no del tot convincent en la lògica autoral que mantenia el concert. Potser no té Rosalía, en tot el seu catàleg, cançons pròpies per tematitzar el desig/desinterès per la fama i l'admiració que suposa aventurar-se a mostrar la seva obra? Deixar sense representació El Mal Querer -excepte una breu menció a capella en la penúltima nit- resulta com a mínim qüestionable, tenint en compte la propera connexió que guarda amb Lux en termes d'arquitectura sonora i poètica.

La presència de El Redentor, tema inclòs al seu primer àlbum Los Ángeles, suposa un punt de retorn biogràfic que, encara que sembli interludi, resulta més que necessari per entendre per què Lux és un àlbum coherent i orgànic per a ella.

La seqüència final amb Focu’ ranni -recentment reeditada en versió digital- i Magnolias funciona com un epíleg totalment emocional, amb la Rosalía entre llàgrimes, cantant a la seva pròpia vida i a tantes altres alienes, com si fos una profeta de l'experiència mortal. L'espectacle s'esvaeix en lloc d'acabar, silenciós, entre petits sospirs i plors del públic, que es resisteix a abandonar el lloc.

L'autoritat que sembla ser Rosalía no és més que el centre d'un entramat de sabers, cossos i oficis que es disposa de manera horitzontal i interdependent. Envoltada d'un grandíssim equip, el col·lectiu esdevé fonamental davant el mite d'una artista individual. Si el seu plantejament deixa alguna cosa clara és que la seva obra no és una identitat acabada, sinó una forma d'estar en evolució. Lux parla de les experiències de ser humà que, com tot procés vital, és imperfecte i en construcció.

I és precisament per aquesta imperfecció que la seva proposta mereix ser compartida, perquè mútuament participem i gaudim del seu aprenentatge.