El grup britànic Squeeze sempre va ser un vers lliure d'aquella New Wave (Nova Ona) que va succeir a l'esclat del punk a finals dels anys 70. Els seus detractors els consideraven massa melòdics (o, directament, tous) per reconèixer la influència de Paul McCartney, de les balades dels Kinks o de cert teatre musical (com els Kinks, no feien fàstics al que a Anglaterra es coneix com a Vaudeville i que no té res a veure amb el vodevil espanyol o francès). Mentre Elvis Costello (que els va produir un àlbum, com també faria el gran John Cale) es convertia en una estrella i en el principal representant de la nova ona britànica, Squeeze anava traient discos estupends i, durant una època, encadenant èxits: Take me I´m yours, Goodbye girl, Another nail in my heart, Pulling mussels from a Shell, Labelled with love…
Per Squeeze ha passat moltíssima gent des de la seva fundació (entre ells, el pianista Jools Holland, que va acabar tenint un esplèndid xou a televisió), però els dos únics que es mantenen des del principi són el lletrista, cantant i guitarrista Chris Difford i el compositor (també cantant i guitarrista) Glenn Tilbrook. I el que els agrada a aquests dos senyors és un pop alegre i vitalista que aixeca l'ànim de l'oient avisat (i que ha fet que els pengin la llufa de superficials per part de certs oients severs). A mi no em semblen superficials, sinó una gent que ha entès molt bé les claus de la música pop, a la qual han tenyit d'un peculiar sentit de l'humor especialment britànic: pensem en àlbums amb títols com Babylon and on o Cosi fan tutti frutti.
Belles melodies
Molta gent s'ha oblidat de Squeeze, però a Gran Bretanya ja se'ls ha adjudicat el tractament de National Treasure (Tresor nacional), probablement perquè és l'únic país del món que els ha acceptat totalment com si formessin part de la família. A Europa, hi van entrar en els seus primers temps. Als Estats Units, excepte alguns cognoscenti, no hi van entrar mai. Probablement perquè sempre hi ha hagut en els senyors Difford i Tilbrook una voluntat de ser molt anglesos, amb tots els seus avantatges i desavantatges: et fas amb un públic fidel dins de casa, però fora amb prou feines t'entenen (una cosa semblant li va passar a Madness).
La banda 'Squeeze', en una de les seves actuacions
Sempre a la seva bola, Difford i Tilbrook continuen al peu del canó i acaben de publicar el magnífic disc que justifica aquestes línies, Trixies, una opereta que recorda a les dels Kinks (Preservation, Soap Opera, Schoolboys in disgrace) i que se centra en el bar (imaginari) del títol, freqüentat per tota mena de subjectes pintorescos i atrabiliaris: belles melodies, influències de McCartney i Bowie (la picada d'ullet evident de The place we call Mars), la inevitable dosi de vaudeville, harmonies vocals aconseguides, predomini dels mitjos temps… És a dir, Squeeze pur i dur.
Lletres i músiques excel·lents
La sorpresa de Trixies és que no es tracta de les últimes cançons del duet Difford & Tilbrook, sinó de les primeres, ja que daten de 1974, quan el primer tenia dinou anys i el segon, 16. De Trixies es va gravar una maqueta que mai va arribar a disc en el seu moment. Motiu? La inseguretat adolescent dels seus autors, que no es van veure capaços de defensar-lo davant una discogràfica. En escoltar-lo ara, t'adones que el que els seus creadors van considerar balbuceigs poètic-musicals juvenils són, en realitat, lletres i músiques tan excel·lents com impròpies de dos criatures. Estem, doncs, davant el que hauria d'haver estat el primer disc de Squeeze. Reinterpretat, això sí, per dos septuagenaris que han après moltes coses pel camí.
Trixies no és, doncs, com aquelles cançons descartades que certs músics famosos publiquen per fer caixa, sinó una deliciosa opereta pop a la qual hem arribat més de mig segle tard. Més val tard que mai, afortunadament, ja que estem davant d'una de les exhumacions més brillants de l'any, comparable al Preservation de Ray Davies i The liberty of Norton Folgate, de Madness. Almenys, per als fans del grup. La resta poden continuar considerant-los una colla de pastissers.