El rostre escultòric i bronzejat de Giacomo Puccini ja era tota una etiqueta. Aquell compositor, sempre fidel a la seva pròpia imatge, va estrenar Manon Lescaut (1893), a Torí, sabent que musicava una òpera anterior titulada Manon, a seques, obra de Jules Massenet, estrenada una dècada abans, el 1884, a l’Òpera-Còmica de París. Els dos llibrets –Ruggiero Leoncavallo en el cas de Puccini– reprodueixen la mateixa novel·la de l’Abat Prévost: Les aventures du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut.
Manon és la figura que confessa l’ànsia de poder per persona interposada, Grieux; resumeix un afany de venjança contra una societat bleda que l’acaba condemnant per la seva conducta. Al Liceu, la soprano Asmik Grigorian assegura al seu personatge un ple diari; convenç entre llàgrimes. Grigorian ja va cantar la protagonista a l’estrena d’aquesta producció modernitzada d’Àlex Ollé a l’Òpera de Frankfurt (2022); i aquests dies, a Barcelona, davant la cantant lituana, el pati s’omple d’aplaudiments.
Traslladada a l’actualitat, Manon és una migrant sense papers que fuig de la guerra, el maltractament i la degradació social seduïda per una Europa que sembla un paradís i no ho és.
Quan es proposa donar-ho tot, Puccini només pensa en Grieux i Manon; s’oblida de la resta, mentre compon a Torre del Lago, la seva residència a la bella Toscana, marcada pel que és majestuós i les línies delicades dels seus contorns. Viu embegut a la dolça Itàlia hereva de Víctor Manuel de Savoia –aquell exòtic emperador d’Etiòpia–, la nació de la Triple Aliança (Alemanya, Austrohongria i Itàlia) embolcallada en el somni bismarckià, que tindrà però un final de festa calamitós amb la Gran Guerra, la darrera contesa dels herois.
Puccini és enaltit per autors com Chechi o De Amicis, capaços de mostrar-lo dret, com la catedral de Lucca, ciutat natal del músic; ells l’inscriuen per pura màgia entre les obres mestres de Foscolo o Leopardi i el situen en la fusió de les escoles veneciana, romana, bolonyesa o llombarda.
Pertinent modernitat
Manon Lescaut es converteix en un gran èxit, el cèlebre comentari verdià – “tornem a l’antic, serà un progrés”– s’arremolina sobre la figura de Puccini. I coincideix en el temps amb l’última estrena de Verdi: Falstaff.
Aquella Manon torna a Barcelona amb un canvi de format discutit, però realment atractiu. Per què la permanent i pertinent modernitat dels directors escènics?, es pregunten alguns, sempre els mateixos. Per Ollé, el salt estètic entre el segle XVIII de l’Abat Prévost vist per la Itàlia de finals de segle s’encaixa com un guant als nostres dies.
La vessant crítica del respectable parla de “tornar a l’antic”; sentir i lamentar l’amor com ho sent Manon, abundada per la desídia i l’abnegació dels humils, personatges subordinats i pràcticament balzaquians, abans d’hora. Ella no pertany al substrat amenaçador, revolucionari i combatiu, però tantes vegades amorf o impotent. Ella és simplement inflamable. Per la seva banda, Grieux –el tenor rus Ivan Gyngazov– suporta els passatges de passió irracional de conseqüències dramàtiques davant la vida monòtona de les normes comunament admeses, que ell accepta, però refuta el seu jove cor de cavaller enamorat.
En l’ascens de Manon Lescaut es creuen el belcantisme i l’aportació de Puccini, en qui estan dipositades les majors esperances de l’òpera italiana, quan decau el segle XIX. Els crítics del seu temps parlen de l’elecció moral del compositor; exageren la dinastia melòmana de l’únic músic real de la seva família, nascut enmig de simples aficionats; exageren anècdotes elevades a la categoria de dades, com la caminada iniciàtica del jove Puccini, de Lucca fins a Pisa, el 1876, “convertida en pelegrinatge sagrat, comparant-la amb l’immens viatge a peu de Bach, d’Arnstadt a Lübeck o el camí de Wagner per escoltar i jutjar la simfonia Heroica de Beethoven”, escriu Alexandra Wilson a El problema Puccini; Ópera, nacionalismo y modernidad; Acantilado.
Solemnitat germànica
Enfilat al còmode balancí de la memòria, sembla que part del públic d’avui preferiria tornar al palau de Geronte, escenari original del drama, amb les mateixes melodies que li són familiars, sense recórrer al saló d'striptease en què la moderna Manon surt condemnada per Ollé, amb la paraula Love dominant l’escena. Manon, migrant sense papers, s’insereix en el món d’avui, de desigualtats i injustícies socials i abusos; creua la frontera a la recerca d’una vida nova; pateix l’assetjament i l’explotació. Però aquesta Manon vulnerable és també indomable. En tot cas, bravo per Ollé, el director de La Fura dels Baus, que ens ofereix una mirada contemporània del mite.
Barcelona ha viscut sempre d’una platea wagneriana. En aquesta ocasió, Josep Pons, amb l’Orquestra del Liceu, baixa a la solemnitat germànica gràcies a la melodia gairebé infinita en el preludi del tercer acte. El públic ho encaixa i gairebé ho agraeix per la seva fidelitat a les emocions càlides i pel compàs de l’orquestra tal com el volia el gran compositor italià, molt lligat a la partitura i a la veu netament cantabile.
Només tres anys després de la Manon, Giacomo Puccini estrena La Bohème (1896), un cim en el canvi de segle, quan la creativitat mediterrània ja està condemnada a l’ombra, sota la fanfàrria victoriosa del que és germànic. El seu èxit més gran, Madama Butterfly s’estrena primer al Metropolitan de Nova York, el 1910 (mig centenar de trucades a saludar), i es replica el mateix any al Covent Garden de Londres.
Fama mundana
Al Met, els desmesurats preus de les entrades són per als nous rics, mentre que la taquilla a preus populars està destinada als centenars d’immigrants italians que volen sentir la veu del gran Enrico Caruso, el tenor de baixa extracció social capaç de transmetre emocions complexes.
Aleshores, el compositor, qualificat d’internacionalista, s’ha allunyat prou de l’italianisme pompier de la península transalpina; l’estela patriòtica del Risorgimento es malmet dècades més tard, a l’alba del nacionalisme totalitari.
El cabal de Puccini, que inclou qualitat, fama mundana, curses de cotxes, iots, dandisme i curiositat, s’encén cada cop que el compositor escampa els records de la gent a l’escenari del Liceu. Els fanàtics de l’elixir llatí reprenen el moment en què Giulio Ricordi es converteix en l’editor del músic que sobresurt entre el nucli de prometedors del seu temps, els Sgambati, Mancinelli, o Franchetti.
Els molt favorables es delecten amb la supremacia del músic, després d’estrenes menors, com Edgar o Le Villi. Ricordi el consagra contra vent i marea i quan el compositor decau, molt lluny encara de la seva gran remuntada –en obres com La Tosca o Turandot- arriba la sorpresa de Manon Lescaut. Puccini és un exquisit amb trajectòria exitosa davant el públic barceloní entregat. Porta amb ell l’alternativa verdiana.