Michael Paul Hinson (Memphis, Tennessee, 1981) va decidir un bon dia que el seu nom no li acabava d'agradar i el va alterar lleugerament, convertint-se per al món de la música en Micah P. Hinson, trobador inclasificable de veu trencada i molt emotiva que ja porta publicats un munt de discos sense que el món en general i els Estats Units en particular li facin gaire cas.
L'últim, The tomorrow man, gravat a Itàlia amb l'home que el va treure del bloqueig creatiu, Alessandro “Asso” Stefana, va aparèixer no fa gaire i la seva principal novetat és l'ús generós d'una orquestra, la Filarmonica de Benevento, i una tendència més exagerada de l'habitual als ritmes lents i el folk més purista.
El disc d'Hinson, 'The tomorrow man'
Per la resta, The tomorrow man ens mostra el Micah de sempre, el patidor sofrent davant les coses que li passen (i que solen ser culpa seva), l'home que no acaba d'entendre com funcionen les coses i el cantant que, com Buddy Holly al seu moment, arriba a la conclusió que l'amor és estrany.
El senyor Hinson va néixer el mateix dia de febrer en què Ronald Reagan va patir un atemptat que gairebé li costa la vida, encara que no hi ha proves que ambdós fets estiguin relacionats. Va créixer en una família de fanàtics religiosos que es van traslladar de Memphis a Abilene, Texas, i va ser un pioner a l'hora de ficar-se en embolics.
Sense atenció als EUA
Sent adolescent, es va enamorar d'una dona més gran que el va introduir en l'estimulant món de les drogues, propiciant que el noi passés una temporada entre reixes per falsificar receptes. Quan el van deixar anar, la seva família el va fer fora de casa per dropo, moment en què va iniciar una vida de gorraire professional, pernoctant en sofàs prestats per gent que no veia l'hora de treure-se'l de sobre.
El bo de ser un adolescent drogoaddicte és que, si no ets ximple, pots arribar a jove ja net de substàncies. D'aquesta manera, als 23 anys, el nostre home va poder gravar el seu primer disc, que va funcionar decentment, sobretot a Europa. Malgrat la seva innegable adscripció a aquell gènere que coneixem com a Americana, al seu país mai se li ha prestat gaire atenció. Ho vaig poder comprovar durant una estada a Nova York, quan els parlava d'ell a amics i coneguts i a ningú li sonava.
Hi va haver una època en què Micah es passava la vida a Espanya, on s'havia fet amb els serveis del grup aragonès Tachenko, amb els membres del qual va tenir un accident de carretera en què gairebé la palmen tots els que anaven dins la furgoneta de camí a un bolo.
Cançons nues
Actualment viu a Madrid, concretament al castís barri de Carabanchel, amb la seva xicota colombiana, Lina María Sanabria, després d'haver deixat als States la parella i els seus quatre fills, als quals confessa veure tres cops l'any.
M'abstindré de judicis de valor i reflexions sobre la possible immaduresa del subjecte perquè em basta amb tots els discos que ha gravat fins ara per estar-li molt agraït. Sí, és un melancòlic de campionat (encara que mai un ploramiques ni un rondinaire), però la seva veu -com la de Nick Drake, en un altre registre- té l'habilitat de posar-me la pell de gallina i em resulta especialment commovedora, com les dels difunts Johnny Cash i Mark Lanegan.
La melancolia, sempre present a les seves cançons, s'ha anat accentuant als últims discos, on costa trobar les esclatants guitarres dels primers. Abans de trobar el seu soci italià, l'home oferia unes cançons cada cop més nues, com si Rick Rubin s'hagués colat a l'estudi i li hagués imposat el mateix sistema auster que va aplicar a Cash als seus gairebé pòstums American Recordings.
L'aire de la serra madrilenya
És curiós que el senyor Hinson mai hagi despertat l'interès de cap segell del seu país, havent-se de conformar amb discogràfiques angleses, espanyoles o italianes. Més americà no pot ser l'home, però sembla que la seva americanitat és més apreciada a Europa que als Estats Units.
Una americanitat peculiar, tirant a rara, que sol girar-se en contra d'aquells que l'exhibeixen: vegi's el cas de grups (considerats) excèntrics com Camper Van Beethoven o els actuals Devotchka, més escoltats a Espanya que a la seva Arizona natal.
No sabem com pot influir-li Carabanchel (com no sabem, encara que podem intuir, què pensen d'ell la seva dona i els seus quatre fills), però el que està clar és que aquest home sembla sentir-se sovint malament a la seva pell, si se'm permet el gal·licisme, i tenir tendència a la fugida, com si encara estigués falsificant receptes per accedir a medicaments especials.
En qualsevol cas, The tomorrow man constitueix un altre pas sòlid en la seva peculiar carrera, i li desitjo que l'aire de la serra madrilenya li senti bé. Pot ser que la seva música incideixi sovint en la tristesa del senyor Hinson, però la seva és d'aquelles tristeses que fan molta i bona companyia.