‘Contralgoritmia’: Benvinguts a l’era de la dissidència digital

Hi ha qui, atrapat dins del paradigma polític tradicional, pensa que el duel més transcendent del segle XXI, aquest ara que tant s’assembla a les distopies literàries del passat, que de sobte han deixat de ser auguris i ensonyacions per convertir-se en les notícies més exactes del present, és el que estan lliurant l’autoritarisme emergent i les fràgils democràcies. Es tracta d’una visió pobra i inexacta: el món en què habitem, governat per la tecnologia i el capitalisme digital, es caracteritza per una altra disjuntiva. Es pot formular així: Podran sobreviure la intel·ligència i la llibertat al diktat dels senyors de les màquines?

La formulació clàssica, sustentada en pressupostos del passat, ja no ens ajuda a entendre el punt en què ens trobem i cap a on ens condueix la digitalització de la nostra civilització. El present és un magma confús ple d’estímuls, victimisme i falses emocions. L’univers, en lloc de com una volta plena d’estrelles, es pot representar com la suma d’un infinit de pantalles parpellejants.

Per entendre la nostra època, paradoxalment, les eines digitals són instruments inútils. En canvi, tenim els llibres (en paper), on es custodia el llegat de la nostra cultura, i les biblioteques i hemeroteques tradicionals, que no són virals –ni falta que els fa– però que encara atresoren la vella i sàvia ensenyança dels clàssics: scripta manent. Llibres que expliquen el nostre present són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley; 1984 (1949), de George Orwell i Fahrenheit 451 (1953), de Ray Bradbury. Tres ficcions imaginàries escrites a mitjan segle passat, i en què van aparèixer per primera vegada molts dels trets que identifiquen aquest moment estrany. Tres relats en què es descriu un futur que ja és present i on es planteja la cruïlla a què ens aboca l’algoritme, Pantocràtor d’aquesta Nova Edat Mitjana.

Sobre ell ha escrit un brillant breviari Ángel L. Fernández Recuero, enginyer informàtic, psicòleg, cervell de la revista Jot Down –nascuda a Aeròpago, un actiu fòrum d’internet– i director del portal Menéame, el principal agregador de notícies en espanyol de la xarxa. Contralgoritmia (Jot Down Books), que així es diu el seu assaig, adopta la forma de manifest, a la manera d’aquells gestos fundacionals de les avantguardes de principis del segle passat.

És doncs un llibre de rebel·lió i de combat que, reconeixent els beneficis de la tecnologia, reivindica un humanisme il·lustrat que no sotmeti els individus al dogma digital, que no estreny la llibertat d’elecció personal, que no desterri la lectura de les nostres vides, contrari a la uniformitat en la política i en les arts, crític amb el control interessat de la discussió pública i, al capdavall, dissident amb aquest costum de considerar l’acte de pensar com una extravagància.

Fernández Recuero sap perfectament de què parla. La seva tasca com a editor i activista cultural es basa en l’experiència directa. I aquesta l’ha portat a la conclusió que la tecnologia està destruint molts dels trets de la cultura: la lliure elecció, la discussió, la capacitat de suportar opinions que ens incomoden i fins i tot el principi de realitat. Si la tecnologia i les xarxes socials són capaces de configurar mons paral·lels i comunitats –llegiu mercats– acollits sota una cambra d’eco, la contralgoritmia persegueix, sense caure ni en la ingenuïtat de la novetat ni en el catastrofisme o les teories conspiratives, fabricar un antídot en un món anàleg al que descrivia Huxley a la seva novel·la.

“Aldous Huxley” –explica Fernández Recuero– “no va descriure un món devastat, sinó un altre ordenat, net, funcional, un lloc on gairebé tot funciona i, precisament per això, res no fa massa mal”. El nostre món. Aquest univers on els conflictes s’atenuen i el poder, ara en mans dels tecnoligarques de les grans multinacionals i corporacions de Silicon Valley, es preocupa d’entretenir-nos i satisfer els nostres desitjos. On el dissens no es censura, com va pronosticar Orwell, sinó que s’ignora o es condemna a la irrellevància mitjançant una saturació d’estímuls que ens impedeix distingir el profund del superficial.

Els baules de les nostres cadenes ja no són d’acer. Estan fetes de dopamina, plaer, emocions i satisfaccions immediates. Som nosaltres mateixos qui, com a Prometeu encadenat, la tragèdia d’Èsquil, ens hem lligat a la roca. Internet va començar com una utopia llibertària i contracultural que havia de permetre l’intercanvi lliure d’idees, fomentar una nova cultura horitzontal –al marge de la seva representació institucional– i crear un espai obert al debat i a la lliure expressió.

D’aquesta promesa només en persisteixen els simulacres. En ells habitem. La mutació de la xarxa, convertida en la gran autopista del capitalisme digital, l’última estació de la qual és la Intel·ligència Artificial, ha transformat el ciberespai en un aparador infinit que, en realitat, amaga una immensa teranyina virtual. Cada decisió que prenem i cada elecció que fem a internet és registrada, processada i catalogada. Hem deixat de ser persones per convertir-nos en meres petjades digitals. I tota aquesta informació –la nostra vida íntima, l’existència privada de milers de persones– es converteix en el petroli de les plataformes tecnològiques, on som usuaris i consumidors, en lloc de lectors o ciutadans.

La manipulació de les consciències, el somni humit dels primitius oligarques feudals, és molt més fàcil del que mai no havia estat abans a la història gràcies al fet que, a canvi d’eines tecnològiques que se’ns ofereixen de forma gratuïta, hem caigut a la trampa sobre la qual, ja al segle XVI, ens advertia Étienne de La Boétie, amic i coetani de Montaigne: la servitud voluntària. Paul Valery ho va resumir així molts segles després: “Cap ordre social o govern pot sostenir-se en el temps basant-se només en la força física o en la repressió; requereix obligatòriament ficcions compartides, narratives i consensos per legitimar-se”.

Vivim immersos en aquest paisatge on els monstres ens somriuen i es presenten com si fossin cignes. Si no comparteixes l’ensonyació col·lectiva quedes expulsat de la vida social, que –a través de les xarxes socials– s’ha traslladat a la galàxia virtual. Fernández Recuero analitza in extenso les conseqüències de l’absolutisme de l’algoritme, que imposa llistes tancades a les plataformes de continguts digitals, i el seu impacte en les indústries culturals, els mitjans de comunicació i el periodisme.

Parla del món ombrívol sense lectors de Fahrenheit 451. “Els llibres” –explica– “no cremen perquè siguin perillosos, sinó perquè molesten, ralenteixen, obliguen a pensar. Alguna cosa similar passa avui quan els algoritmes penalitzen els continguts llargs, ambigus o difícils de classificar. No hi ha una foguera, però sí una lògica d’invisibilització que empeny tot cap al breu, l’emocional, el que és fàcilment digerible”.

Topem així amb l’evidència: llibres que no es llegeixen, s’ensenyen; diaris digitals que fa anys que treballen per a Google (Discover) sense servir la seva comunitat, on usar una frase subordinada equival a una heretgia i que, amb un lleu canvi en l’algoritme, perden trànsit, diners i gairebé tot el talent que atresoren les seves redaccions. Totes són senyals de decadència. Més estampes quotidianes: polítics que no gestionen, sinó que canten i es fan selfies. La vida convertida en un meme. Xarxes socials inquisitorials, vanitat, superficialitat i idiotesa pertot arreu, segells per als quals és més valuós un influencer o un presentador de televisió que un escriptor i un lector, una indústria editorial on hi ha més autors i editors que lectors. Un món on l’experiència humana no sigui abolida i reemplaçada per les convencions digitals.

“La contralgoritmia” –defensa Fernández Recuero– “no pretén destruir aquest món, entre altres coses, perquè no pot. Pretén introduir petites esquerdes en el seu funcionament. Llegir sense que ningú ho sàpiga. Escoltar sense deixar rastre. Cercar el que no apareix recomanat. Defensar espais de conversa que no es mesurin necessàriament en mètriques d’impacte. Gestos modestos, gairebé insignificants i, per això, subversius en un entorn obsessionat amb l’eficàcia”.

Quins? Practicar els hàbits culturals clàssics, sense per això renunciar a la tecnologia. Llegir en paper, subscriure’s a les revistes i als diaris que no eliminen notícies per pressions i valoren les seves pròpies publicacions i la seva audiència, mesurar un llibre per la seva escriptura, no pels índexs de vendes, retornar al periodisme de fons i profunditat i no acceptar que els periodistes siguin substituïts per prompt engineers. Donar suport a mitjans que expliquin la realitat en lloc de demanar a una màquina que la imiti. Recolzar les empreses culturals i els creadors que no s’agenollen davant el Suprem (Algoritme). Construir espais de resistència intel·lectual i oasis d’intel·ligència en aquest desert electrònic ple de profetes, notificacions i pantalles que tant s’assembla a la caverna de Plató.