“Sempre es necessita una acció Avall per despertar l'activitat Amunt”. Aquesta frase del Zohar o Libro del Esplendor, text fonamental de la Càbala atribuït per Gershom Scholem a Moisès de Lleó, encara que en conjunt sigui probablement fruit d'una llarga tradició interpretativa de la Bíblia, podria resumir no només l'essència de l'espiritualitat hebrea sinó també allò que a Occident s'ha ocultat a favor d'una concepció filosòfica d'origen grec. L'ontologia hel·lènica prima l'aparença i l'abstracció del concepte sobre la concreció i l'acció del que fem aquí i ara. La particular morfologia de la llengua grega va crear un fabulós sistema teòric que ens va orientar cap a una interpretació –ideal o positiva– de la realitat. La natura se'ns va presentar per això com un cosmos de noms i substàncies que després es van traduir a les diferents propietats humanes, deixant-nos per sempre aïllats en un mar de generalitzacions deslligades del simple viure. L'obsessió per l'ésser, per entendre'ns, ens va distreure de l'estar aquí.
En el pensament hebreu, en canvi, les paraules sempre estan vinculades a les coses, sense cap dissociació analítica. De fet, davar significa alhora paraula i cosa. Un pare no és el pare sinó abba –paraula d'origen arameu–, és a dir, aquell que proveeix i que en engendrar ha passat de la unitat de l'àlef a la dualitat de bet, que per això és la lletra del principi i la creació. De la mateixa manera, em o imah, mare en hebreu, no és només la que ha donat a llum sinó també la que uneix la família.
I si passem a un nivell superior ens trobem, per exemple, que la veritat hebrea no té res a veure amb l'alétheia grega, que és desvetllament, quelcom que sorgeix de l'oblit en què s'oculta, sinó emet, que remet a una fidelitat al llarg del temps, una confiança en l'inqüebrantable. I d'aquí es deriva la paraula emunah, que a vegades es tradueix per fe, encara que no tingui res a veure amb el significat de la pistis grega –literalment, un crèdit–, sinó amb una confiança, una seguretat. (El cristià amén es deriva d'aquesta paraula). Tampoc amor significa en hebreu el mateix que eros en grec, que és una força que tot ho devasta, més propera al desig. La paraula bíblica per amor és ahavah, que porta en el seu si l'arrel hav, matriu del verb donar. Literalment, per tant, en hebreu estimar significa jo estic donant.
Lola Josa
La llengua hebrea s'organitza en un bosc d'arrels que van conformant un únic arbre que simbolitza una inesgotable cosmogonia. La paraula per ànima és ruah, quelcom invisible però perfectament real com la respiració, d'on es deriva ruhani, que es traduiria per intel·lectuals, només que en hebreu és impossible ser intel·lectual sense ser espiritual, literalment aquell que insufla l'aire de les vocals a les consonants de l'alfabet. No hi ha per tant en el món hebreu un espai analític secundari que pugui segregar-se de la vida, sinó que tot forma part de la mateixa realitat latent, ja sigui en la baixa ètica quotidiana o en l'alta especulació teològica.
La missió de la Càbala no és altra que posar la nostra finitud en relació amb l'infinit o Ein Sof, la contracció o buit original que va permetre la creació. No deixa de ser cridaner com aquesta tradició mística, oculta durant segles en les nostres pròpies llengües, ha acabat per coincidir amb les teories més avançades de la física, les principals conclusions de les quals respecte a l'origen de l'univers i la matèria semblen traduccions científiques del que ja hi havia a la Càbala. Tampoc és casual que la filosofia de Spinoza, que ens va alliberar de l'absolutisme conceptual i va desplaçar la prova ontològica cap a l'infinit de la Natura, en detriment de l'eternitat humana, contingui, com s'ha anat acceptant a poc a poc, secretes concomitàncies amb l'espiritualitat jueva. El Deus sive Natura spinozista sembla de fet l'actualització d'un Déu entès com a Ein Sof, un infinit gràcies al qual la nostra finitud accepta la seva condició i, en fer-ho, assoleix la felicitat, no en va la mateixa meta de la Càbala.
Atalanta acaba de publicar una nova antologia del Zohar, a cura de Lola Josa, hispanista especialitzada en Sant Joan de la Creu, responsable d'una edició, revolucionària i pionera, del Cántico espiritual (Lumen), a la llum de la mística hebrea. En el seu excel·lent estudi introductori, Lola Josa exposa com es va anar gestant la tradició cabalística en el judaisme ibèric medieval, de Girona a Barcelona, la Provença i Castella, cristal·litzant en aquest Libro del Esplendor que constitueix una mena de Bíblia per a místics i, per tant, una insurrecció contra la lectura unívoca i llatina de les Escriptures. El pensament hebreu ha patit al llarg dels segles un procés de censura i domesticació, perceptible fins i tot en l'helenització del Nou Testament. En estar escrits en un grec convencional, sovint s'ha perdut de vista que els relats evangèlics pertanyen al món hebreu i que sovint cal traduir del grec a l'hebreu o l'arameu per calibrar la veritable significació del que s'hi diu.
'Zohar'
La imposició més tard de la Vulgata com a versió única i autoritzada de la Bíblia en l'orbe catòlic va diluir encara més la petjada de l'espiritualitat hebrea, que va acabar arraconada, com seria el cas de Spinoza, al llimb de les heretgies. Com està demostrant Lola Josa en la seva fèrtil i ambiciosa recerca en curs, la mística espanyola, amb Sant Joan al capdavant, es va rebel·lar contra la imposició i va bussejar en les arrels hebrees amb una radicalitat coherent per altra banda amb el que va ser la terra de Sefarad, justament la que va veure néixer el Zohar. Lola Josa, per exemple, va interpretar amb singular lucidesa el neologisme de Sant Joan “adamabas”, quan en el Càntic, diu: “Cuando Tú me mirabas / tu gracia en mí tus ojos imprimían, / por eso me adamabas, y en eso merecían / los míos adorar lo que en ti vían”.
Adam en hebreu significa ésser humà, com ánthropos en grec, però en hebreu el nom comú de la humanitat remet, com sempre en aquesta llengua, a quelcom molt concret, la sang (dam) i la terra (adama). Tots estem fets del mateix i participem tant de la condició masculina com de la femenina, que no estan enfrontades sinó unides per la mateixa sang i la mateixa terra. D'aquí que Sant Joan, en donar veu a l'Amada, digui que l'Estimat la adamaba, transmetent-li la gràcia i reconeixent-se com el costat femení de la divinitat.
Aquesta comunió verbal, física i espiritual és també la que s'experimenta a la Càbala a través del viatge hermenèutic conservat en el Zohar, la meditació del qual en forma de pregària, amb el seu infinit de lletres i nombres, “no només no és una peça de museu”, com va escriure Borges en una cita que Lola Josa tria oportunament com a epígraf per a la seva edició, “sinó una mena de metàfora del pensament”.