Deu anys després d'haver publicat Walter Benjamin. La vida que es tanca, Carlos Taibo redita a Catarata el seu peculiar assaig sobre el pensador alemany, en una versió revisada i actualitzada. Motius no li falten, perquè el nostre coneixement sobre un pensador tan peculiar ha avançat molt precisament gràcies a les obres que enumera: “Penso en l’assaig d’Eva Weissweiler sobre la relació entre Benjamin i la que va ser la seva esposa, Dora (…); en el text de la mateixa autora sobre l’hotel que la mateixa Dora va regentar a San Remo; en el llibre d’Antonia Grunenberg sobre Benjamin i Asja Lacis; en l’antologia de materials autobiogràfics de Benjamin publicada a l’Argentina per Marcelo G. Burello; en els assaigs d’Álex Chico, Sébastien Rongier i Santi Vancells, que beuen de la misteriosa relació establerta entre Benjamin i Portbou; en el treball d’Enric Milà i Caixàs sobre la comarca de Portbou i la guerra civil espanyola, o en la publicació a Espanya dels comentaris radiofònics de Benjamin”.
De tots aquests materials no en deduïm l’aligot del pensament i màrtir que era habitual abans que aparegués el Benjamin real, aquell home totalment mancat de sentit pràctic, extremadament cortès, puntualment irascible, increïblement trist i solitari, aprenent de maleït que ni tan sols va saber ser-ho, que tenia molt mala sort però que també prenia decisions pèssimes; un as de la metafísica i de l’anàlisi cultural que no sabia viure, i estimava malament, sentint tan intensament com inoportunament, i que era una ment prodigiosa tancada en un cervell immadur de nen, un nen necessitat d’una protecció i una estabilitat que no van arribar mai.
'Walter Benjamin La vida que es tanca'
Només Scholem va semblar adonar-se de com n’era, d’emocional, en realitat, Walter Benjamin. Els altres amics, Adorno i Brecht, van sentir el deure d’ajudar-lo, però no el comprenien. Una cosa semblant al que ens passa a nosaltres: què no hauríem donat per salvar un escriptor tan fascinant, però cal confessar que ens obsessiona perquè mai no entendrem íntegrament què dimonis ens volia dir, si és que pretenia una altra cosa que sembrar dubte i boira. Crida l’atenció com de desgraciat podia arribar a ser aquell home tan dotat per al conjur historiogràfic i la profecia críptica, a mig camí entre la poesia, la metafísica i la filosofia periodística. Com en els casos d’Andreu Nin, Manuel Azaña o Lluís Companys, la vida de Walter Benjamin sembla que s’acceleri i concentri fets memorables cap al final.
El millor del llibre és el to assagístic, zweigià o planià que tria l’autor (algú s’ha adonat que Taibo va escriure, en realitat, un homenot?), qui arriba a escriure que “no vull amagar al lector la meva nul·la capacitat per analitzar i difondre el pensament de Benjamin. Em passa el mateix, per cert, amb l’obra sencera de Pessoa. Confessaré humilment que en bona mesura he sucumbit a un fet precís: la fascinació que la vida i els escrits de Benjamin continuen provocant deu alguna cosa a la tràgica mort a Portbou”. En realitat sabem sense saber exactament qui era i, sobretot, què era Walter Benjamin. Diria que segurament ni ell mateix ho va saber, cosa que li devia perjudicar força. Potser viatjava constantment per intentar dilucidar aquesta qüestió més o menys fonamental.
'Dora i Walter Benjamin'
Ens interessen els escriptors misteriosos i desorientats; els acomodats, no tant. D’ell mateix deia Benjamin que el seu alemany era el millor de la seva generació perquè mai no utilitzava la paraula jo; convindria anotar-ho. Scholem afirmava que mai no feia afirmacions solemnes, que dubtava sempre, i que la locució d’alguna manera era freqüent en el seu discurs; en qualsevol cas Taibo aporta moltes claus de la cuina literària benjaminiana, mentre el seu relat es va tornant més factual i exhaustiu a mesura que ens acostem al tràgic suïcidi del 26 de setembre de 1940: “Amb prou feines sabem res, amb certesa, del que va passar els últims dies de la vida de Walter Benjamin.
L’únic que podem donar per segur és que, ben entrat el mes de setembre de 1940, i desitjós d’arribar al port de Lisboa per traslladar-se als Estats Units, va sortir de Banyuls, un poble de la costa del Rosselló, va creuar clandestinament la frontera francoespanyola per la muntanya, a pocs quilòmetres del mar, va arribar a Portbou, del costat espanyol d’aquesta frontera, i va morir al cap d’unes hores en aquell petit poble costaner, per ser enterrat a la part catòlica del cementiri municipal”. Abans de baixar fins a la comissaria de Portbou, Benjamin havia dormit a la muntanya per estalviar-se uns quilòmetres de caminada. La seva cartera, amb un manuscrit que apreciava més que a si mateix, no ha aparegut mai.
'Walter & Asja'.
Resulta difícil arribar a Benjamin, saber què va passar i per què va escriure textos oraculars. Hannah Arendt va ser una de les persones que ho va intentar amb més esforç. Abunden les hipòtesis contrafactuals. Un altre problema inquietant el planteja Taibo en el seu nou pròleg; no sabem cap a on anem, o el que és pitjor, sí que ho sabem però preferim no mirar: “Ben segur que darrere de les meves intencions a l’hora de redactar aquest treball hi havia, rarament confessada, la intuïció que hi ha molts elements en comú entre l’època que al Benjamin darrer li va tocar viure i el que tenim davant dels ulls o, si escau, el que ens espera”.
A la seva darrera carta a Adorno, Benjamin va escriure que “El temps de què disposem podria ser molt més limitat del que suposem” (2 d’agost de 1940). ¿No és aquesta la sensació angoixant que ens assalta amb massa freqüència? El nostre futur també s’està tancant. A Benjamin se li va anar tancant el futur a una velocitat de vertigen entre 1939 i setembre de 1940; fa temps que molts filòsofs ens adverteixen de la possibilitat que la manca d’imaginació política ens llanci a una vella amenaça d’esclavitud nascuda fa uns dos-cents anys, l’obediència total i absoluta a la raó tecnificada al servei del poder, presentada com un fet natural inevitable. Aquesta violència burocratitzada va atrapar l’escriptor alemany i el va acabar de triturar a la petita localitat de Portbou, fa ara vuitanta-cinc anys. Per intentar comprendre qui era aquell home envellit, que patia de miocarditis i ja no podia ni caminar, una bona porta d’entrada és aquest llibre de Carlos Taibo que s’acaba de reeditar gairebé per sorpresa.