“Em fico en una banyera a mig omplir i m’adono que m’he deixat els mitjons posats”. Aquesta breu anotació, en aparença un gest insignificant, un descuit anodí, plasma amb més força que les més assenyades reflexions un estat d’ànim. La desorientació i pèrdua de punts de suport que provoca la desaparició d’un ésser estimat. L’anotació es troba a les primeres pàgines de Històries de fantasmes (Seix Barral, 2026), el llibre en què Siri Hustvedt relata l’esquinçament viscut després de la mort de Paul Auster, el seu marit, durant quatre dècades.
L’obra forma part del que s’ha anomenat “literatura del dol”, un gènere que sempre es mou entre la legítima expressió d’emocions afligides i l’obscè exhibicionisme de la desolació. Un gènere que ha donat un munt de textos prescindibles i uns quants de veritable rellevància com Una pena en observació de C. S. Lewis (sobre la pèrdua de la seva esposa), Mortal i rosa de Francisco Umbral (sobre la mort del fill de cinc anys) o L’any del pensament màgic de Joan Didion (sobre la mort del seu marit, l’escriptor John Gregory Dunne), als quals podríem afegir el poemari Cartes d’aniversari de Ted Hughes (sobre la suïcida Sylvia Plath).
En totes les obres esmentades, la literatura es posa al servei de l’exploració en primera persona d’una vivència real, en carn viva, sense els filtres que proporciona la ficció. L’autor que opta per prescindir del distanciament ficcional s’endinsa en un territori d’intimitat que potser hauria de ser preservada. Perquè no només revela al lector els seus propis sentiments, sinó també el final de l’ésser estimat, la mort del qual —els detalls més escabrosos de la seva agonia— només pertanyen al difunt.
L’ètica en la literatura del dol
En el cas de Històries de fantasmes, Paul Auster va morir d’un càncer de pulmó, que va comportar un llarg, penós i finalment inútil tractament mèdic. Un procés ple d’alts i baixos, esperances incertes, recaigudes, infeccions, hospitalitzacions i un implacable deteriorament físic que el va acabar confinant en una cadira de rodes. Tot això ho narra amb un detallisme gairebé insuportable Siri Hustvedt en una secció del llibre, en forma de cartes en què va informant els amics de l’evolució de la malaltia de l’escriptor. Tot plegat planteja un debat més ètic que literari.
Portada del llibre Històries de Fantasmes
És il·luminador ser tan meticulosament explícit en la narració del procés de degradació física d’una persona? Aquesta descomposició del cos i la subseqüent agonia no pertanyen a l’àmbit de la més estricta intimitat del malalt i, per dignitat, s’hauria de preservar? No hi ha quelcom propi de l’àmbit de la pornografia en narrar el final de la vida d’una manera tan explícita?
Em va provocar preguntes similars la lectura de Milan Kundera. Un retrat íntim, de la periodista Florence Noiville, que va ser acceptada en el molt restringit cercle proper de l’escriptor i aportava en aquell llibre un testimoni sens dubte valuós, però no exempt d’un cert groguenc. Perquè entrava a descriure amb detall algunes situacions patètiques, fruit de la demència senil que va assolar el novel·lista en els darrers anys de la seva vida. Era realment necessari explicar-les? Aportaven alguna cosa al coneixement dels misteris de l’escurridís autor txec, sempre tan gelós de la seva intimitat, tan reticent a concedir entrevistes?
La mateixa Siri Hustvedt es planteja aquests dubtes a Històries de fantasmes: “Dir i no dir. Què afegir i què treure? És una qüestió estètica, però també pot ser moral. Paul i jo solíem dir que hi havia escriptors donats a afegir i altres donats a treure. Charles Dickens era dels que afegien, i Samuel Beckett, dels que treien. A vegades és important parlar i altres és millor callar. No sempre és fàcil saber què convé. Aquest llibre és un exercici d’ambdues coses”.
Un homenatge de gran qualitat literària
Més enllà d’aquest aspecte discutible, la seva proposta és valuosa perquè hi ha al darrere una gran escriptora. Potser algun despistat encara la consideri sense més “la dona de Paul Auster”. Però n’hi ha prou de llegir-la —per exemple, novel·les com Tot el que vaig estimar i El món enlluernador, o els assaigs reunits a Viure, pensar, mirar— per descobrir la seva intel·ligència i l’agudesa de la seva mirada. Una agudesa que a Històries de fantasmes dóna els millors resultats quan explora les seves emocions íntimes durant la malaltia del seu marit i en els mesos posteriors a la seva pèrdua.
La mirada literària de Hustvedt s’atura en detalls reveladors: la sensació d’absència, el temps aturat, els espais familiars que de sobte resulten estranys, el rastre físic que ha deixat rere seu el difunt (la seva roba, els seus objectes d’higiene, la seva màquina d’escriure, els seus llibres...). A això s’hi suma la descripció de l’entorn familiar —la filla Sophie, el nét acabat de néixer Miles— i l’evocació del passat.
Des dels temps feliços en què es van conèixer i van iniciar la seva relació fins als episodis més foscos de la vida d’Auster. Com la mort per sobredosi del seu fill díscol Daniel (fruit de la relació amb l’escriptora Lydia Davis), mesos després que, per un descuit d’inepte progenitor, la seva filla de deu mesos (neta d’Auster) morís per ingerir accidentalment fentanil i heroïna que ell tenia descuidadament a l’abast de qualsevol a casa seva.
Històries de fantasmes té un valor testimonial com a exposició del dol i funciona també com a homenatge a un escriptor que sempre va ser més apreciat a Europa que als Estats Units, on el consideraven una raresa, una figura menor. Mai oblidaré la cara de pòquer que va posar Jonathan Franzen quan en un dinar li vaig preguntar la seva opinió sobre Paul Auster i la displicència amb què tot seguit va despatxar la seva literatura.
A aquests valors del llibre de Hustvedt s’hi suma un altre, no menys rellevant: el literari. Està estructurat en forma de collage en què s’hi suma la veu del mateix difunt a través de les cartes que, en els mesos previs a la seva mort, va anar escrivint al seu nét Miles, un nadó de pocs mesos. La intenció era que aquestes cartes acabessin conformant un llibret, però el final va arribar abans del previst i el projecte va quedar truncat. A l’última que va poder redactar, li diu: “Entre els molts pesars que em causa aquesta partida imminent, estimat Miles, hi ha saber que travessaràs la vida sense records conscients de mi”.
El fantasma de Paul Auster
Durant la seva malaltia, Auster va expressar a Hustvedt el desig de tornar després de la seva mort com a fantasma. Una idea molt austeriana, d’aquí ve el títol del llibre. Els fantasmes sempre han estat molt literaris (que l’hi preguntin a Javier Marías, que sens dubte va aconseguir transmutar-se en un i ens observa amb sorna). Però l’autora porta aquest assumpte un pas més enllà, en una commovedora descripció de l’amor i l’absència: “Visc en una casa encantada, habitada pel fantasma que Paul i jo vam crear junts, un ‘nosaltres’ que ja no existeix, almenys no en el present, però que ha penetrat en totes les habitacions. És un personatge doble que s’abraça, es toca, fa l’amor, riu, es consola, discuteix, parla en veu baixa i fa acudits i al·lusions secretes que només ‘nosaltres’ entenem”.
La mort és una realitat que la ment racional no pot digerir. Freud va plantejar la impossibilitat d’assumir la pròpia mort, que només podem pensar en abstracte, com una cosa que els passa als altres. Ningú ho ha expressat amb més profunditat que Rilke a la vuitena de les Elegies de Duino, amb la comparació amb l’animal, “la criatura”, que està còmode al món perquè no concep un futur amb un final: “Camina en l’eternitat, com caminen les fonts./Nosaltres no tenim mai, ni tan sols un sol dia,/l’espai pur davant nostre, al qual les flors/s’obren infinitament”.
Ens expliquem històries —antigament al voltant del foc, ara en forma de llibres o pel·lícules— per intentar entendre aquest i altres misteris o per entretenir l’espera. Hustvedt acudeix a la literatura —Melville i el seu Bartleby— i a la filosofia —William James, Merleau-Ponty— a la recerca de companyia per al seu dolor. I intenta explicar-s’ho i explicar-nos-ho, buscant-li un sentit en aquestes Històries de fantasmes. Tanmateix, la veritat última està expressada en una carta que Emily Dickinson escriu a la seva amiga Martha Gilbert Smith el 1884 i que Hustvedt cita al llibre: “Intentar parlar del que ha estat seria impossible. L’Abisme no té Biògraf”.