Letra Global amb Kazuo Ishiguro. Després d'un acord amb la prestigiosa revista Granta en espanyol, publicada per Vegueta, Letra Global presenta una selecció dels millors textos, com a mostra de la literatura contemporània. Granta en espanyol, publicació dirigida per Valerie Miles, ha aconseguit una gran repercussió gràcies a l'atenció i a la cura d'escriptors de tots els continents.
Granta en espanyol, neix de la revista britànica Granta, i es va publicar per primera vegada el maig de 2003 per iniciativa de l'editora Valerie Miles i l'editor Aurelio Major, motivats per la necessitat d'interpel·lar i traspassar les literatures que han anat sorgint en països hispanoparlants i angloparlants en els darrers lustres.
El text El Gourmet, de Kazuo Ishiguro, va aparèixer al número 3 de Granta en espanyol, sota el títol de L'última frontera, l'any 2004. La traducció està feta per Jesús Zulaika.
1 UNA ESGLÉSIA EN UN CARRER DE LONDRES. 1904. NIT.
Una gran església, endarrerida respecte al carrer. Un cotxe de cavalls espera fora.
Pla curt: a la porta de l'església, una placa de fusta que resa:
Tenia fam i em vau donar menjar.
Tenia set i em vau donar beure.
Era un estrany i em vau acollir.
Mateu 25,35
2 CRIPTA DE L'ESGLÉSIA. NIT.
Punt de vista: el d'unes persones que cerquen amb un fanal a la cripta fosca. El fanal il·lumina uns homes esparracats que dormen amuntegats en les més diverses postures.
Cor de roncs.
3 ESGLÉSIA. NIT.
Des del púlpit: ombres.
Veiem els bancs buits a la llum de la lluna que entra pels finestrals. Se sent la respiració –al principi de forma gairebé inaudible, després amb més nitidesa– de dos homes cansats. Les seves formes emergeixen de les ombres i s'acosten a poc a poc cap a la càmera per un passadís lateral. Porten capa i barret. Carreguen alguna cosa pesada entre tots dos.
Tornem a sentir xiuxiueigs: gairebé inintel·ligibles, sinistres.
XIU-XIUEIG 1: Potser per allà. [Respiració forçada] Per aquella porta d'allà.
XIU-XIUEIG 2: Sí, sí. [Respiració forçada] Per la sagristia.
XIU-XIUEIG 1: Ja ens falta poc... Per la sagristia, com tu dius.
4 SAGRISTIA. ENTRADA AL QUART DEL DARRERE.
La sagristia és una habitació petita i nua, il·luminada per la llum de la lluna que es filtra per una finestra. De moment només ens interessa l'entrada que dóna al quart del darrere. És un buit sense porta: negre i ominós, com el d'accés a un altre món.
Mentrestant, els xiuxiueigs continuen.
XIU-XIUEIG 1: Sí, és clar, és clar. Tens tota la raó. Serà millor que anem per aquí...
XIU-XIUEIG 2: Sí, sí. [Respiració feixuga] Per la sagristia.
XIU-XIUEIG 1: Ja falta molt poc. Per la sagristia, com tu dius.
5 ESGLÉSIA. NIT.
Pla general: l'església. Zoom cap a ella a poc a poc. A la llunyania, soroll de cascs de cavalls.
6 SAGRISTIA. ENTRADA AL QUART DEL DARRERE.
Estan franquejant el buit negre. Els xiuxiueigs continuen.
XIU-XIUEIG 1: Sí, sí. Crec que és per allà.
XIU-XIUEIG 2: Creus que hem de creuar per aquí?
XIU-XIUEIG 1: Sí, és clar, és clar. Per aquell passadís, com tu dius.
Ja hem arribat al buit, però al llindar no hi trobem sinó una foscor total. La càmera baixa a poc a poc, i descobrim un fil prim de sang que surt de la foscor i es desplaça cap a nosaltres pel terra de la sagristia.
7 PISTA D'ATERRATGE. DIA. 1985.
Un reactor aterra.
8 TEULADA. APARCAMENT DE LA TERMINAL DE L'AEROPORT. DIA.
Carter està dret a la vora de la teulada, mirant l'aterratge.
Carter, prim, d'uns vint-i-pocs anys, amb uniforme de xofer impecable. Encara que no portés ulleres de sol fosques i la gorra calada, la seva cara probablement deixaria entreveure poca emoció; en la seva aparença, de fet, hi ha quelcom de sinistre i homicida.
Mira el rellotge, i una altra vegada cap a la pista. És obvi que es tracta de l'avió que ha estat esperant. Surt de camp amb una gairebé deliberada manca de pressa.
9 CALÇADA. DIA.
Un Rolls Royce en moviment.
10 COTXE.
Condueix Carter. Porta les ulleres fosques; les durà durant tota la pel·lícula.
Manley Kingston, al seient del darrere, està absort en alguna cosa que té sobre la falda.
És un britànic de cinquanta anys, gran, amb un posat superb de classe alta. Al rostre, l'expressió habitual de menyspreu i avorriment, però també com un esclat ferotge, una mena de toc decadent o criminal.
Primer pla: fotografia d'una església a la mà de Manley (l'església que hem vist a la primera seqüència). Manley l'acaba de treure d'un maletí que porta a la falda.
Manley: estudia la fotografia com si volgués fixar-ne els detalls a la memòria.
Primer pla: maletí obert on Manley deixa la fotografia entre altres documents. És evident que l'ha trobada per atzar mentre buscava una altra cosa, i segueix examinant el contingut del maletí. Albirem dos croquis (de l'església) i tres claus de mortalla en un anell de metall. Cada una porta una etiqueta gran; en una d'elles s'hi llegeix “sagristia”. La mà de Manley aparta les claus i segueix buscant al maletí. Carter continua al volant, en silenci, mentre Manley segueix absort en el seu maletí.
En el diàleg que segueix, es percep només un punt de malvolença i sarcasme a la veu de Carter –no més que una insinuació, i Manley està massa absort per adonar-se'n–. Carter té un accent londinenc de classe obrera.
CARTER: Bon temps al Brasil, oi, senyor?
MANLEY: [Sense aixecar la vista del maletí] Paraguai. [Pausa]
CARTER: Perdó, senyor?
MANLEY: Paraguai. Acabo d'arribar de Paraguai.
CARTER: Ho sento, senyor. La senyora em va dir que vostè era al Brasil.
MANLEY: Suposo que sí. Però em vaig cansar i vaig marxar.
Manley ha trobat el que buscava: una targeta de visita.
MANLEY: Si no li importa, Carson, passarem un moment per aquesta adreça de camí a casa.
Carter agafa la targeta sense girar-se, li fa una ullada i la posa al quadre de comandament. Manley torna a recolzar-se al seient i, sense perdre l'aire absort, es posa a mirar per la finestra.
CARTER: Carter, senyor.
MANLEY: Què?
CARTER: El meu nom és Carter, senyor.
MANLEY: [Girant-se amb impaciència cap a la finestra] Oh, sí, sí...
L'ull de la càmera s'acosta a la cara de Carter. És impossible saber què està passant darrere de les seves ulleres.
11 LONDRES.
Una sèrie de plans del Rolls Royce en el seu trajecte d'accés a Londres.
12 MANSIÓ DEL DR. GROSVENOR. DIA.
El Rolls s'atura davant d'una mansió molt luxosa.
Manley baixa mentre examina detingudament la targeta. Després fa un gest amb la mà en direcció al cotxe, i es dirigeix cap a la casa.
13 VESTÍBUL DE LA MANSIÓ DEL DR. GROSVENOR.
Un rumor de conversa arriba de l'interior de la casa.
Sona el timbre.
La figura de Watkins, fins ara desdibuixada, entra en camp i obre la porta. Manley està al llindar.
WATKINS: [En off: jovialment] Bona tarda, senyor.
MANLEY: El meu nom és Manley Kingston. El doctor Grosvenor m'està esperant.
WATKINS: Passi, senyor Kingston. [Seguint la mirada de Manley] Oh, estem fent una petita recepció. Eduardo Pérez és a Londres, i presenta alguns dels seus nous plats.
MANLEY: [Distraït] Ah, sí?
Manley segueix mirant cap al saló on té lloc la recepció. Watkins, que ja hauria d'estar convidant-lo a passar, es demora per assaborir aquests instants de proximitat amb tal celebritat. Somriu amb admiració a Manley, que s'encamina cap a l'interior de la casa.
MANLEY: I el doctor Grosvenor?
WATKINS: [Tornant bruscament en si] Oh, sí, és clar. Permeti'm oferir-li una copa, senyor Kingston. I de seguida l'aniré a avisar.
14 MANSIÓ DEL DR. GROSVENOR. SALA DE REBRE.
Un saló de la residència privada, ampli i elegant i prou gran per allotjar còmodament la vintena de convidats presents. Aquests són d'edat mitjana o avançada, i vesteixen d'etiqueta. Hi ha molts més homes que dones. Sembla que és una reunió de catedràtics universitaris o de crítics de música clàssica. Conversen drets en grups de tres o quatre, amb copes de vi a la mà.
Watkins precedeix el senyor Kingston a través del saló en direcció a la taula del vi. Dos homes interrompen la seva xerrada al pas de Watkins i Manley. Llancen mirades furtives i curioses a aquest últim. El miren de dalt a baix, i segueixen fent-ho mentre s'allunya, i hi ha certa reprovació a la seva mirada. Enmig de la sorollosa xerrada general, en un punt determinat del saló, sentim el següent diàleg:
VEU MASCULINA 1: Però crec que en general estic d'acord amb vostè. Té tota la raó en això. Aquesta generació no fa més que centrar el seu interès en la proteïna. Està massa centrada en la proteïna... [Després, en veu baixa] Miri, crec que aquell és Manley Kingston. Aquell d'allà...
15 SALA DE RECEPCIÓ. UN RACÓ.
Watkins i Manley arriben a la taula del vi. Watkins li ofereix una copa a Manley.
WATKINS: Aniré a avisar el doctor Grosvenor. No trigaré ni un segon, senyor Kingston.
Watkins surt de camp. Manley es gira cap a la taula amb aire absort. Dona l'esquena a la càmera i a la resta dels convidats.
Mentrestant, enmig del rumor general, sentim:
VEU D'HOME 2: De cap manera, de cap manera. No m'entengui malament. M'agrada molt la feina de De Montière. Té una sensibilitat exquisida per a les textures. Però els seus soufflés, en concret, no li semblen una mica... incoherents?
Dos convidats que fins ara no havíem vist s'han acostat a Manley. Un és Proterston, gris i d'aire distingit, i l'altre un cavaller japonès: Takeda. Inicialment no sabem si ho han fet per servir-se més vi o moguts per l'interès per Manley.
Manley segueix d'esquena al saló. Proterston intenta captar l'atenció de Manley. Mentrestant, Takeda observa Manley com si fos una peça de museu.
VEU FEMENINA: Però suposo que un no pot evitar sentir que De Montière va fer la seva millor obra a mitjans dels anys seixanta. Suposo que en això he de coincidir amb vostè... [La seva veu es dilueix en el murmuri general]
PROTERSTON: [Decidint finalment abordar-lo directament] Disculpi, vostè és el senyor Kingston, m'equivoco?
Manley es gira, sortint sobresaltat del seu ensimismament. No ha tastat el seu vi. Proterston somriu cordialment. Takeda segueix observant-lo fixament.
MANLEY: Eh..., sí. Certament.
PROTERSTON: És un veritable plaer. El meu nom és Proterston.
Sembla que Proterston no té cap dubte que a Manley li sonarà el seu nom.
MANLEY: [Sense donar cap senyal que sigui així] Sí?
PROTERSTON: [Deixant anar una rialleta tímida] De fet, he publicat un article sobre vostè fa molt poc, senyor Kingston. A Gourmet Academica, al número de primavera. Vaig pensar que potser havia tingut ocasió de fer-li una ullada.
MANLEY: [Sense gaire interès] Em temo que no.
Manley s'adona llavors que Takeda l'està mirant fixament, i li dirigeix una mirada de fastigueig.
PROTERSTON: Oh..., li presento el senyor Takeda.
TAKEDA: [Amb accent molt marcat] És un gran honor. [Segueix mirant fixament Manley sense donar-li la mà] És un gran honor. Manley Kingston. Un gran, gran honor.
PROTERSTON: Hauria de puntualitzar, senyor Kingston, que el meu article defensava absolutament el seu... enfocament. He estat admirador seu des de fa temps, i bé, vaig pensar que, en la mesura de les meves possibilitats, havia de sumar la meva veu a les files dels seus seguidors.
Manley busca amb la mirada Watkins.
MANLEY: Molt agraït. Estaré atent per si tinc ocasió de fer una ullada al seu article.
Takeda deixa anar ara una llarga parrafada en la seva llengua materna. S'adreça a Proterston mentre gesticula ostensiblement en direcció a Manley. Proterston assenteix amb el cap tot el temps. Manley segueix mirant cap a algun lloc situat a l'esquena de la càmera.
PROTERSTON: El senyor Takeda es pregunta què l'ha portat a vostè a Londres. Es pregunta si de fet té algun projecte concret en ment... Aquí a Londres.
És evident que el mateix Proterston està ansiós per conèixer la resposta. Però a Manley li han fet un gest des d'algun lloc del saló. Deixa la copa i es posa a caminar cap a aquest punt. A l'últim moment s'adona de l'existència de Proterston i Takeda.
MANLEY: Oh, disculpin. Encantat...
16 SALÓ DE RECEPCIONS.
Manley avança pel saló en direcció a Watkins, que l'espera al costat d'una porta de doble fulla. Watkins, amb un somriure entusiasta, ja té el braç aixecat per fer passar Manley a través d'ella.
17 RESIDÈNCIA DEL DR. GROSVENOR. PASSADÍS.
Manley passa a través de les fulles, que Watkins manté obertes, i tots dos s'encaminen cap a les escales.
18 ESTUDI DEL DR. GROSVENOR. CAIGUDA DE LA TARDA.
Al doctor Grosvenor li agrada treballar en penombra. Potser per això ha baixat les persianes encara que encara no hagi fet fosc. La font de llum és una potent làmpada de taula.
El doctor destina l'estudi tant a la seva consulta com al seu ús privat. Davant l'escriptori del doctor Grosvenor hi ha una cadira per a les visites. I a la seva esquena, prestatgeries. Els llibres que hi veiem tracten sobre menjar; no són llibres de cuina, sinó estudis seriosos amb títols com Rituals del menjar dels aborígens del segle XIX, Proteïna i cultura, L'evolució dels carnívors.
El doctor Grosvenor, de cinquanta-cinc anys, elegant i segur de si mateix, té també un cert aire de depravació; potser és un metge privat ric que realitza fosques operacions quirúrgiques.
MANLEY: A la seva carta, doctor, esmentava que li estava resultant difícil obtenir una de les solucions que li demanava...
DR. GROSVENOR: [Interrompent-lo] Oh, no, no. Un problema menor. Tinc tot el que em demanava.
MANLEY: Ah...
DR. GROSVENOR: I si em permet dir-ho, senyor Kingston, m'alegra molt poder-li ser útil. És un honor.
MANLEY: Mmm...
DR. GROSVENOR: [Amb una rialleta] Perdoneu-me; imagino que ja li estarà guanyant la impaciència...
Obre un calaix del seu escriptori. Abans de treure'n res, mira Manley amb expressió burleta.
DR. GROSVENOR: [Prosseguint] Sembla vostè un caçador, senyor Kingston, abans d'aconseguir la seva gran peça.
Somriu, i treu un maletí. El posa sobre l'escriptori, l'obre, i el gira cap a Manley.
DR. GROSVENOR: [Prosseguint] Crec que ho trobarà tot en ordre.
MANLEY: Ja...
Manley s'inclina cap endavant amb avidesa.
Per sobre l'espatlla: el maletí conté papers i documents curosament ordenats, i el de sobre és una gran fotografia de l'església que vam veure a la primera seqüència. El maletí conté també una petita caixa de metall.
Manley dirigeix la làmpada cap al maletí i comença a examinar-ne el contingut. El doctor Grosvenor es recolza enrere al seu seient, i somriu.
DR. GROSVENOR: M'equivocaria, senyor Kingston, si donés per fet que l'aventura d'aquesta nit, si té èxit, constituiria, fins i tot per a algú de la seva categoria, tota una gesta? Una gesta, diguem-ne, suprema?
MANLEY: [Absorbit en la contemplació del maletí] No, és clar, és clar...
El doctor Grosvenor observa somrient Manley durant uns segons.
DR. GROSVENOR: Fa temps que la seva carrera desperta el meu interès, senyor Kingston.
Es fa un silenci. Manley segueix absort i no respon.
DR. GROSVENOR: He arribat a gaudir i a gaudir de plats la sola contemplació dels quals l'europeu mitjà consideraria nauseabunda. Però permeti'm que li digui, senyor Kingston, que no dubto ni un instant a admetre que ni de lluny m'he acostat al seu nivell d'iniciativa.
MANLEY: [Sense escoltar-lo. Encara absort] Mmm...
El doctor Grosvenor torna a observar Manley durant uns segons, mentre somriu en silenci.
DR. GROSVENOR: Sap, senyor Kingston, que no faig el menor cas dels qui intenten denigrar el seu nom...
Primer pla: el maletí. Mentre el doctor Grosvenor segueix parlant, veiem com les mans de Manley remenen el seu contingut.
Les mans de Manley es desplacen cap a la caixa de metall.
Al seu interior veiem, asèptics i ordenats, tubs d'assaig, recipients i embolcalls. Mentrestant, el doctor Grosvenor es recrea en el seu propi parlament.
DR. GROSVENOR: [Prosseguint] Sap? Sempre m'ha semblat que hi ha quelcom de noble en la seva carrera. Noble en el més cardinal dels sentits. Al món primitiu, l'home es veia obligat a sortir a un medi salvatge i desconegut a la recerca d'aliment. No estava lligat a prejudicis sobre què era comestible o no. Provava qualsevol cosa que li queia a les mans. Vostè, senyor Kingston, és, en els temps moderns, una de les poques persones dignes dels nostres pioners en el gust. La resta de nosaltres, fins i tot algú com jo, som com aquelles dones que esperaven a les coves, afanades a cuinar el que els caçadors els portaven...
El doctor Grosvenor és interromput per Manley, que tanca de cop la tapa del maletí.
MANLEY: Li dec un favor, doctor Grosvenor. En gran mesura.
DR. GROSVENOR: De cap manera. Ha estat un plaer.
Manley s'aixeca amb el maletí a la mà. Es dirigeix cap a la porta.
MANLEY: He de marxar.
El doctor Grosvenor s'aixeca per acomiadar-lo.
DR. GROSVENOR: L'invito encoratjadorament, senyor Kingston, a quedar-se una estona i degustar les noves creacions del senyor Pérez. Presentarà els seus plats d'aquí a vint minuts.
MANLEY: [Amb altívol menyspreu] Molt amable. Però no, gràcies.
DR. GROSVENOR: Coneix bé la feina del senyor Pérez?
MANLEY: [Negant amb el cap; des de fa tant temps està per sobre d'aquestes coses] Mmm...
DR. GROSVENOR: Un talent força interessant. Personalment opino que les seves creacions pateixen d'un excés d'efectes innecessàriament romàntics. Però la veritat és que, en conjunt, resulta un talent força interessant. A la seva Centreamèrica natal se'l considera una mena de revolucionari. Segur que no vol quedar-se? [Riu abans que Manley pugui respondre] Però vostè té altres plans, és clar...
MANLEY: Això mateix.
19 COTXE. DIA.
Carter és al seient davanter del Rolls aparcat. Menja una hamburguesa. Mastega a poc a poc i amb decisió, com si estigués tramant alguna cosa profunda. Mira cap al carrer, i alguna cosa el fa deixar de mastegar. Deixa l'hamburguesa inacabada, la torna a embolicar amb els tovallons i la guarda a la caixa de cartró.
20 RESIDÈNCIA DR. GROSVENOR. DIA.
El Rolls segueix on l'hem vist anteriorment. El que Carter ha vist és el seu cap sortint de la casa i caminant cap al cotxe, amb el maletí a la mà. Carter baixa del cotxe i obre la porta del darrere perquè pugi Manley. Manley puja al cotxe. El Rolls inicia la marxa.
21 DORMITORI. DIA.
Manley està assegut a la vora del llit de matrimoni. Porta posada una sahariana del cinturó de la qual pengen el que semblen ser uns estris de cuina. Està examinant alguna cosa que hi ha sobre el llit, i dona l'esquena a la seva dona Winnie, que, de genolls sobre la catifa, al costat del llit, lliga un petit cassó al cinturó del seu marit.
Winnie, de quaranta-set anys, és una dona menuda, casolana. Res propensa a tenir romanços durant les llargues absències del seu marit. El seu nerviosisme en la seqüència següent no el dicta cap por que pugui inspirar-li Manley, sinó un respecte reverent. El seu dormitori, normalment, és una peça ordenada, confortable i tradicional. Però ara, estesos sobre el llit, hi ha una sèrie d'“estris” d'aspecte vagament quirúrgic, o vagament “de cuina”; i una maleta oberta d'on han sortit aquests estris, i una petita cuina de càmping, i una xarxa enorme. A terra, a poca distància –encara que encara no cal que la veiem–, hi ha una gran bossa marinera oberta.
Durant tot el diàleg que segueix, Manley continua amb l'atenció fixada en aquestes coses, i s'assegura que no falti res i que tot estigui en perfecte ús.
Winnie acaba de lligar el cassó. I comença a lligar un wok a l'esquena de Manley, tasca que aquest no contribueix a fer més fàcil, ja que –aliè a la presència de la seva dona– no para de moure's. Aquesta exasperant operació continua durant tot el diàleg següent (encara que Winnie, per la seva banda, no deixa entreveure ni un bri d'impaciència).
WINNIE: T'ha estat d'utilitat el viatge a Islàndia?
MANLEY: Mmm... Oh..., no hi he anat. Ja no hi ha res d'interès a Islàndia.
WINNIE: Quina llàstima. El senyor Knutsen s'haurà sentit tan decebut.
MANLEY: Knutsen? Ah, sí...
Llavors Manley es gira a mitges cap a Winnie, i aconsegueix fer malbé l'intent d'aquesta de lligar-li el wok a l'esquena.
WINNIE: [Amb un somriure d'embaras] L'última vegada que vas estar a Islàndia em vas escriure. I m'ho vas explicar tot sobre el senyor Knutsen. I sobre el seu interessantíssim forn.
MANLEY: [De nou absort] Mmm...
WINNIE: [Afablement] Fa dos anys ara. El 1984.
MANLEY: Mmm...
Manley comença a posar les coses a la bossa marinera, no sense abans fer una comprovació final de cadascuna d'elles. Mentrestant, Winnie segueix intentant fixar el wok a l'esquena de Manley.
MANLEY: Suposo que... [Es gira una mica cap a Winnie, i torna a desbaratar l'operació d'aquesta de lligar-li el wok a l'esquena] ...sents curiositat per saber on vaig aquesta nit.
WINNIE: [Rient] Sé que no t'agrada que tafanegi en les teves coses...
MANLEY: [Enfocat en la tasca de posar les coses a la bossa] Mmm...
Winnie aconsegueix finalment lligar-li el wok a l'esquena.
WINNIE: Ja està!
Des d'un altre angle: Manley s'aixeca i inspecciona el dormitori per comprovar que no ha oblidat res. Agafa la bossa marinera, que ara està molt plena.
MANLEY: [Fent una última ullada al dormitori] Mmm... Sembla que està tot.
Winnie recorre també amb la mirada el dormitori.
Manley es gira per marxar.
22 ILLA DE LA MANSIÓ DE MANLEY.
Carter espera, recolzat al Rolls, menjant l'hamburguesa amb el gest lent i voluntariós que li hem vist abans. Mentre ho fa mira les façanes de l'illa de cases de la mansió de Kingston.
Punt de vista: el de Carter. La càmera mostra a poc a poc, de dalt a baix i d'un costat a l'altre, l'ornat i luxós arc de l'entrada de la mansió del seu cap. Després la càmera torna a enfocar Carter, que mastega l'hamburguesa amb lentitud, com si medités sobre els detalls de l'arc que està mirant. La seva cara, com de costum, gairebé no deixa entreveure res.
23 VESTÍBUL.
Manley comença a posar-se l'abric. Li resulta dificultós fer-ho donada la càrrega d'objectes que pengen al voltant de la seva persona. Està arribant a la porta quan apareix Winnie al vestíbul. S'acosta cap a ell, i sentim com la porta –fora de camp– es tanca de cop. La càmera segueix Winnie, el rostre de la qual no mostra cap expressió.
24 ILLA DE LA MANSIÓ DE MANLEY.
Manley surt per l'arc d'entrada en direcció al Rolls, que segueix aparcat al mateix lloc. Porta la bossa marinera, i segueix lluitant amb l'abric. Carter l'espera amb la porta del Rolls oberta.
25 UN CARRER DEL NORD DEL WEST END.
El Rolls Royce avança per la calçada.
26 COTXE.
Carter va al volant. Manley seu al darrere; mira per la finestra, absort en els seus pensaments.
27 SALA D'ESPERA A L'AMÈRICA DEL SUD. NIT.
Pla curt: Rossi.
28 COTXE. DIA.
Manley: absort.
MANLEY: Sap, Carson? Fa nou anys que treballo en aquest projecte.
CARTER: Carter, senyor. [Pausa] El meu nom és Carter, senyor.
Manley: segueix abismat en els seus pensaments, i no dóna mostres d'haver sentit Carter. La càmera s'acosta a la cara de Manley, i el cotxe entra en un túnel.
29 SALA D'ESPERA A L'AMÈRICA DEL SUD. NIT.
Pla curt: Rossi.
MANLEY: [Voz en off] Mmm... Ho he intentat tres vegades i he fracassat. Però aquesta vegada he previst tota possible contingència.
30 COTXE.
Pla curt: Manley absort.
Carter: cap reacció.
MANLEY: Nou anys...
31 HABITACIÓ A L'AMÈRICA DEL SUD. NIT.
MANLEY: Fa nou anys que vaig conèixer Rossi.
Comença a sentir-se una música de fons. Veiem una habitació on hi ha quatre homes i dues belles dones.
La música de fons es fa més audible i continua en la sèrie de plans següent. Són plans silenciosos: no sentim més so que la música.
La porta: amb el forrellat posat. Els homes la miren fixament. És evident que algú ha trucat a la porta. Entra en camp un criat d'uns quaranta anys, en pantalons. Mira pel forat, diu alguna cosa a través de la porta i espera amb aire aprensiu. Després, a mesura que obre el forrellat de la porta, deixa entrar Rossi i torna a tancar ràpidament amb clau. Rossi, de més de setanta anys i cabells blancs, va vestit amb un vestit blanc. Podria ser un científic. Examina l'habitació amb expressió calma, divertida.
Punt de vista: el de Rossi. Tot a l'habitació sembla suggerir diners i decadència –a la manera d'una habitació privada de bordell o de casino–. Cinc persones estan assegudes al voltant del centre de la peça. Quatre d'elles –homes, d'uns quaranta-cinc anys o més– són llatinoamericans. Sembla que són homes acostumats al poder, però en la situació actual fumen per pal·liar el nerviosisme. Miren furtivament cap a la càmera. A l'ambient es percep com un estremiment de culpa, com si estigués a punt de tenir lloc una orgia de drogues o sexe.
La mirada de Rossi es fixa en la cinquena persona present: Manley, que està assegut a part, amb aire avorrit, ventant-se amb el barret.
Un ventilador elèctric: encès, sobre una còmoda.
Un gran tros de carn: el porten en una safata i el col·loquen sobre una taula baixa, al centre de la peça. El tipus de carn no és fàcilment identificable.
Home llatinoamericà: mira la carn com un catòlic miraria la primera dona que veu nua a la vida: amb commoció, fascinació, por, embaràs.
Cares al voltant de la taula: intenten amb prou feines amagar l'excitació i el nerviosisme. S'intercanvien somriures com per confortar-se. Manley, en canvi, menja sense la menor inhibició. Mira Rossi, que també sembla experimentat en aquestes lides; la seva expressió és d'igual avorriment.
La carn: l'estan tallant. És tova, rosada, sagnant.
Cares dels presents menjant la carn, mastegant-la i assaborint-la amb fascinació i afany. Culpa, plaer, nerviosisme.
Manley menja sense cap vergonya. Torna a mirar Rossi, que li torna la mirada com dient “quin avorriment!”.
32 SALA D'ESPERA. NIT.
La música va cessant. Es fa audible un rumor d'insectes i ocells.
Manley mira per la finestra, fumant un puro. Sembla malhumorat. Rossi està dret a l'habitació, darrere d'ell, i també fuma. Ha estat intentant convèncer Manley d'alguna cosa. La porta de l'habitació contigua està entreoberta, i a través d'ella arriba un bullici com de festa -l'alliberament de la tensió després de la ingestió de la carn-. Durant tot el diàleg següent no deixen de sentir-se rialles i crits, encara que en cap moment tan sorollosos com per fer callar els qui parlen.
ROSSI: [Amb accent italià] Sembla ofès, senyor Kingston. [Somriu amb ànim de conciliació] Si us plau. No vaig voler insinuar que no fos vostè un home de grans mèrits. És clar que ho és. I sóc molt sincer quan li demano que vegi en mi la figura d'un pare. Veu, senyor Kingston... [Abaixa la veu] Sóc vell. Tinc mal el cor. No viuré gaire.
Manley es gira cap a Rossi. Sembla vagament interessat, però en absolut solidari. No diu res.
ROSSI: No té per què compadir-me, senyor Kingston. No desitjo viure gaire més temps. He fet tot el que calia fer. El meu paladar ha tastat tot el que hi ha en aquest món. [Fa una pausa. Després, amb to carregat d'intenció] I en una ocasió alguna cosa que no era d'aquest món.
Rossi somriu amb vanitat. Manley sent curiositat pel que ha sentit. Es treu el cigar de la boca i es gira cap a Rossi.
MANLEY: Diu que no era d'aquest món?
ROSSI: Sap, senyor Kingston? Jo sóc el seu veritable pare. I vostè és el meu veritable fill. Vull que sigui vostè l'hereu del meu assoliment suprem. Per això li explico això. Sí. He tastat alguna cosa que no és d'aquest món. He menjat un fantasma.
Manley es queda estupefacte. Se sent alhora estimulat i humiliat. Fa la pregunta següent malgrat ell mateix.
MANLEY: I... a què... tenia gust?
ROSSI: [Rient, triomfant] Em pregunto quantes persones al món hauran tingut l'honor de sentir aquesta pregunta dels seus llavis, senyor Kingston.
Ara Manley està realment enfadat. Es gira per marxar.
MANLEY: És clar, és clar...
ROSSI: [De sobte seriós] Senyor Kingston, si us plau...
Rossi l'insta a tornar. Manley vacil·la.
ROSSI: No es barregi amb aquests don-nadie. Vull ajudar-lo. Vostè és el meu hereu natural.
Manley torna i es posa a mirar una altra vegada per la finestra. Es posa el puro a la boca i evita mirar Rossi. Rossi l'imita i contempla també la vista. Fa una calada profunda al seu cigar.
ROSSI: El procés pel qual un es menja un fantasma no és un procés senzill. Vaig dedicar molts anys a investigar el tema. I estic desitjant passar-li a vostè, i només a vostè, senyor Kingston, el fruit dels meus esforços. A canvi només li demano que, en els dies vinents –en els seus grans dies– em reconegui com el seu mentor. Li interessa la proposta, oi, senyor Kingston?
Un esclat de seguretat en si mateix apareix ara a la mirada de Rossi. Té Manley encisat.
ROSSI: Bé. Vingui al meu apartament demà i en parlarem. [Amb un somriure, s'aixeca per marxar. Però de sobte es gira] Pel que fa a la seva... pregunta, el seu gust és exquisit. [Gesticula amb les mans] No hi ha res semblant en aquest món.
33 CENTRE DE LONDRES. NIT.
El Rolls Royce avança per la calçada. La música de fons cessa.
34 COTXE. NIT.
Manley: sumament atent, inclinant-se per mirar cap endavant.
MANLEY: Allà és, Carson. Redueixi la marxa.
35 CARRER I ESGLÉSIA. NIT.
Punt de vista: el de Manley des del cotxe. Un carrer miserable i ombrívol. Cases abandonades i murs plens de grafits. Una mica més endavant hi ha l'església de 1904 que hem vist a la primera seqüència. Davant d'ella, tot al llarg de la façana, una fila d'homes fent cua.
Punt de vista contrari: Manley a través de la finestra del cotxe, que redueix la marxa a mesura que s'acosta. Manley mira cap a l'exterior amb molta atenció.
Punt de vista: el de Manley des del cotxe. Passen davant la porta de l'església. Hi ha una placa de fusta. No és la mateixa de la primera seqüència: el disseny i el llenguatge són moderns.
Vaig tenir fam i em vau donar menjar.
Vaig tenir set i em vau donar beure.
Era foraster i em vau allotjar.
Mateu 25,35
36 COTXE. NIT.
Manley mira amb molta atenció per la finestra.
37 CARRER I ESGLÉSIA. NIT.
Punt de vista: el de Manley des del cotxe. Passa davant la cua d'homes sense llar –uns vint–. Alguns s'aguanten contra el mur, altres estan en cunclilles, altres seuen a la vorera. Són només homes, perquè l'església acull només homes. Són, però, de diverses races, de diverses edats. Només uns quants són vagabunds “tradicionals”. La majoria està perdent la batalla per mantenir una aparença convencional i “respectable”. Hi ha força adolescents. El seu rostre reflecteix cansament i avorriment. Miren el Rolls que passa davant d'ells amb poc interès, sense sorpresa.
MANLEY: Segueixi una mica, Carson. Giri aquella cantonada.
Pla curt: Carter, absolutament inexpressiu.
Des d'un altre angle: el Rolls passa davant la cua de necessitats.
38 CARRER SENSE SORTIDA. NIT.
Terra ple de brutícia i escombraries. El cotxe entra en camp en girar la cantonada i enfila un carrer sense sortida. S'atura.
Carter baixa i rodeja el cotxe per obrir la porta a Manley, però aquest ja l'ha obert ell mateix abans que Carter pugui fer-ho. Manley baixa amb dificultat. Porta la molèstia de l'abric i la bossa marinera. No es diferencia gaire del vagabund típic.
MANLEY: Sigui aquí demà al matí a les cinc. D'acord, Carson?
Manley es gira i comença a caminar cap a la cantonada amb la bossa a l'espatlla. Alça la mà sense girar-se.
Carter: amb rostre tan impassible com sempre.
39 CARRER I ESGLÉSIA. NIT.
Manley camina decidit cap a la cua d'homes.
La càmera enfoca un tram de la cua: Manley entra en camp. Passa davant dels homes sense prestar-los la menor atenció. Surt de camp i ens quedem amb els homes d'aquest tram de cua, que veuen amb indiferència com Manley s'allunya. No desperta la seva atenció.
Uns quants plans més dels homes de la cua: gairebé no parlen entre ells. La majoria han arribat sols i no tenen intenció de fer noves amistats. Molts semblen exhausts –han caminat sense rumb durant tot el dia–, i alguns semblen malalts. Es percep en ells com un sentiment de vergonya –com la que podem veure a les cues de l'atur–.
40 PORTA DE L'ESGLÉSIA.
Dos o tres dels homes que encapçalen la cua s'aguanten contra la porta.
Manley arriba a ella a grans gambades. Intenta obrir-la, però està tancada. L'empeny.
HOME DE LA CUA: Hi ha cua, tio.
MANLEY: [Girant-se] Què?
HOME DE LA CUA: La cua. [Fa un gest amb el cap per mostrar-li la cua]
Manley mira cap a la cua, i després cap a la porta tancada. Està molt irritat.
MANLEY: Mmm...
A contracor, Manley es dirigeix cap al final de la cua i surt de camp.
41 CARRER I ESGLÉSIA. NIT.
Manley camina cap al final de la cua. No fa el menor cas als qui la formen.
42 VORERA.
David, l'últim home de la cua, està assegut a la vorera, amb l'esquena recolzada contra el mur de l'església.
David, d'uns trenta anys, porta una jaqueta de pana i una camisa que encara semblen en estat raonablement passable, i uns pantalons de pota d'elefant que li queden molt malament. La seva expressió, com la de la resta d'integrants de la cua, és de cansament i avorriment. En gran mesura, exagera aquesta expressió per amagar que se sent incòmode i indigne.
Manley entra en camp i es posa a la cua, al costat de David. Frega els peus contra el terra, molest, i contempla amb preocupació la llarga cua que té davant. David observa Manley. En el diàleg que segueix, David parla amb una despreocupació no gaire convincent.
DAVID: No et preocupis, tot anirà bé.
MANLEY: [Conscient per primera vegada de la seva presència] Què?
DAVID: Els primers cinquanta sempre entren.
MANLEY: Oh, sí, sí. [Fa una ràpida ullada a la cua] Però quan entrem? M'havien dit que obrien a les vuit.
DAVID: Haurien. Però últimament mai ho fan. Ja no tenen prou personal per a aquestes coses.
MANLEY: Mmm... No comptava haver de fer cua...
DAVID: Cada vegada es fa més llarga. Aquí en venen més.
43 CARRER.
Punt de vista: el de Manley i David. Des de la direcció per la qual ha arribat al principi Manley, s'acosten dos homes a unir-se a la cua.
44 VORERA. NIT.
Manley i David estan asseguts a terra, mirant inexpresivament cap endavant. Durant el diàleg que segueix s'hi van unint altres homes, i Manley segueix mirant amb ansietat la cua que té davant.
DAVID: Voltes molt per aquí?
MANLEY: Com?
DAVID: Que si viatges molt per aquí?
MANLEY: Ah..., sí. Suposo que sí. Milers de quilòmetres a l'any...
DAVID: [Assentint amb solidaritat cansada] Sí. Igual que jo. Les últimes setmanes he anat a Manchester, he tornat, i he pujat fins a Scunthorpe. I de seguida m'he cansat. [Pausa] Tu ets de Londres, oi?
MANLEY: [No ha estat escoltant] Què?
DAVID: Has nascut aquí. A Londres.
MANLEY: Oh, sí... Sí. Però no hi solc quedar gaire. [En to despectiu] Una ciutat com aquesta té poc a oferir a una persona com jo.
DAVID: [Assentint de nou, solidari] Sí... No té remei. I en aquest maleït país tot està igual de malament a tot arreu. Si no pitjor. I per què has tornat a Londres, doncs?
MANLEY: [Es fa d'espatlles] Pel mateix que vaig a qualsevol lloc. Per gana.
DAVID: Ja, és clar. Has de menjar.
MANLEY: [Mirant cap a un altre costat] El lluny que he hagut d'anar per satisfer-la... Però torna sempre.
DAVID: T'entenc perfectament. La setmana passada, la cosa es va posar tan malament que vaig començar a mirar als cubells d'escombraries. [Riu] De debò.
MANLEY: [Amb cansat gest d'espatlles] És un vell recurs. Que sempre val la pena. Jo ho recomano sovint.
DAVID: És increïble el que trobes si t'hi molestes a buscar.
MANLEY: Dins el cubell d'escombraries es produeix un procés molt interessant. Una mena de guisat del més pur atzar. El factor casualitat produeix receptes que superen de molt les possibilitats de la imaginació comuna.
A David li passa pel cap per primera vegada que Manley pot ser una mica excèntric.
DAVID: Sí. Suposo que sí. No està bé ser orgullós i morir-se de gana. Aquesta nit tindràs un sopar decent.
Manley es gira a poc a poc i mira David com si el veiés per primera vegada a la vida.
MANLEY: Com ho saps?
DAVID: Bé, per això estàs esperant aquí, oi?
MANLEY: Però com dimonis t'has assabentat tu d'això?
DAVID: [Es fa d'espatlles, a la defensiva] Ho sé fa segles.
MANLEY: Què saps?
DAVID: Ho vaig saber en un centre d'ajuda. A prop de Piccadilly Circus.
MANLEY: [Indignat] Piccadilly Circus? [Adonant-se del seu error] Ah, sí, sí... [Tornant a mirar cap a un altre costat] És clar, és clar...
45 CARRER I ESGLÉSIA.
Pla general: la cua al llarg del mur.
46 PORTA DE L'ESGLÉSIA.
Sorolls: estan obrint la porta des de dins. S'obre la porta.
47 PATI DE L'ESGLÉSIA.
Els homes avancen en fila fins a un punt del costat de l'edifici. L'entrada principal de l'església segueix tancada.
48 ESGLÉSIA. VESTÍBUL.
Els homes entren en fila des de l'exterior, creuen el petit vestíbul i segueixen entrant cap a l'interior de l'església a través d'una altra porta. Parlen ocasionalment (no més del que la gent parla a la cua de l'autobús). Quan ho fan solen baixar la veu, com amb timidesa.
Manley i David avancen en fila. David arrossega els peus en caminar, i mira tot el temps cap endavant. Manley, per la seva banda, mira a un costat i a l'altre amb gran curiositat.
49 ESCALA QUE BAIXA A LA CRIPTA.
La fila va baixant per una vella escala de pedra. I és com si s'endinsés sota terra.