Sandro Veronesi: "La llibertat que va definir els anys setanta avui ja no existeix"

“Fa ja temps que no hi vaig”, diu Sandro Veronesi quan se li pregunta per Versilia, la zona de costa de la província de Lucca (Toscana), on passava les seves vacances d'estiu i on transcorre habita Gigio Bellandi, el protagonista de la seva última novel·la, Setembre negre (Anagrama. En català, Periscopi). “Ara Versilia és un museu de si mateixa, un territori que s'ha venut; tanmateix, només cal anar una mica més al sud i, sempre a la Toscana, et trobaràs amb el Donoratico, una zona encara a resguard”. No hi ha malenconia en la seva mirada, sinó la constatació que els temps han canviat “a pitjor”. “Abans la gent es podia permetre un mes o més de vacances a la platja; ara, una setmana com a molt”, comenta l'escriptor, que va aconseguir dues vegades el Premi Strega: primer amb Caos calma i, després, per El colibrí. Arriba a Barcelona per presentar una novel·la en què en Gigio, un noi que està deixant enrere la infància i s'endinsa en l'adolescència, perd la innocència, descobreix les ferides i el dolor que li pot infligir el seu entorn i el món. Veronesi es pregunta què fer per mirar al futur quan aquest es torna negre.

Aquesta novel·la té relació amb altres obres seves anteriors, especialment amb El colibrí.

El protagonista d'El colibrí, Marco Carrera, és coetani de Gigio Bellandi i, si bé no s'enfatitzen molts detalls, perquè no es tracta d'una novel·la històrica, el que crec que s'aprecia a Setembre negre és la petjada d'alguna cosa que va definir aquells anys setanta i que avui ja no existeix. I aquest alguna cosa és la llibertat. Ni per als joves ni per als adults existeix aquella llibertat d'abans: llibertat per expressar-se, per fer, per transgredir, per crear… Fins i tot els més passius assistien a un ambient més lliure en què s'escoltava molta música, es veia molt cinema, s'anava a exposicions… Ningú deia que no s'havien de veure certes coses o que hi havia textos que no eren els adequats.

Els adolescents, com fa en Gigio, llegíem Ranxerox, l'autor del qual, Tanino Liberatore, és conscient que avui no podria publicar un còmic així. No s'entendria el seu sentit simbòlic. Marco Carrera, el personatge d'El colibrí, creix en aquest mateix ambient: escolta música amb els seus amics i practica jocs d'atzar. El món llavors es dirigia als joves per arrencar-los dels pares, que no entenien la música que escoltaven, ni els seus gustos ni el seu lleure. Tingues present que als joves d'aleshores no ens interessava gens la televisió, però escoltàvem molta ràdio, que era un espai d'absoluta llibertat i modernitat. En aquell context, si volies desaparèixer, desapareixies.

Com fa el personatge d'Astel.

Sí, desapareixies i ningú et trobava, a més. No existien els mòbils, no existien les xarxes ni internet… Si te n'anaves a Mèxic, qui t'havia de trobar? Llavors, existia la possibilitat d'abandonar-ho tot i marxar. Ara és impossible. Podem rastrejar qualsevol i ens poden trobar anem on anem.

El mar és metàfora d'aquest món que s'obre i ofereix totes les possibilitats.

El mar és, efectivament, un símbol. Simbolitza la possibilitat de marxar i no tornar. Mentre la muntanya et mostra la dificultat, gairebé la impossibilitat, de creuar certs llocs, el mar és el contrari: un espai obert. Per això el pare del protagonista li ensenya a navegar, perquè el mar expressa totes les possibilitats que té per davant, de les quals el protagonista no és del tot conscient.

Els dos protagonistes no són del tot italians. En Gigio té una mare irlandesa, mentre que l'Astel és filla d'una dona etíop.

Això és un anacronisme, ho reconec. La història que explico és inventada, però he reconstruït el context històric en què vaig créixer. M'he documentat perquè la memòria no errés, ja que recordar sempre deforma les coses. He recreat la platja d'aquells anys, una platja que jo recordava amb molta gent, però que, en comparació amb avui, estava mig buida. Sí que és cert que les mescles no eren comunes. Jo tenia un amic la mare del qual era francesa, però una dona etíop casada amb un ric italià que prengués el sol a primera línia de platja? Això era impensable. No hi havia gent de color i això feia que jo cregués que els italians no eren racistes, que els racistes estaven als Estats Units, a Sud-àfrica, però no a Itàlia. Tanmateix, amb els anys he comprovat que els italians també érem racistes i amb aquest anacronisme, posant una dona negra en una platja on estiuejaven els italians, m'he donat la satisfacció de mostrar que, en aquells anys, els italians ja eren racistes, el que passa és que gairebé no hi havia ningú de fora. Si hi hagués hagut una dona etíop casada amb un ric italià… No només no hauria estat ben acceptada, sinó que se l'hauria criticat per estar amb qui estava i se l'hauria considerada una mena de rival deshonesta.

I després hi ha la mare d'en Gigio, el protagonista. És una dona irlandesa que no porta la seva filla a la platja perquè amb el sol li surten pigues. És a dir, l'estrangeria es percep en el seu cos.

És cert, perquè el pare s'enfronta al sol i a l'aigua de manera molt italiana. Ell navega i pren el sol, mentre que la mare ha transmès a la seva filla aquest anticòs que fa que no pugui prendre el sol. D'aquí el poema d'Auden que cito, que va escriure quan va haver de marxar, després de deu anys vivint allà, a Ischia. Al poema reflexiona sobre el sol, al qual defineix com el sobirà de les terres meridionals, del mezzogiorno d'Itàlia, un sol que et toca i et crema. Acaba amb uns versos que diuen que no sempre és possible recordar per què s'ha estat feliç, però no podem oblidar que ho hem estat. Jo li dono la volta: no sempre és possible recordar per què s'ha estat infeliç, però no podem oblidar que ho hem estat. I la mare del protagonista, una dona irlandesa, es defensa i defensa la seva filla de la tirania del sol. El protagonista està amb elles, perquè no pot quedar-se sol a la platja, però, tan bon punt arriba el seu pare se'n va amb ell a navegar, perquè tots dos són mediterranis.

El sol, per dir-ho d'alguna manera, és una de les tantes coses que separen aquesta família.

Sí, hi ha molts símbols de separació des de l'inici. És una família travessada per esquerdes. El protagonista estima el seu pare i la seva mare, però els separa, sap que el seu pare és una cosa i la seva mare una altra. Això sí, és millor no preguntar-li a qui estima més, si bé, al final, encara que estimis més el teu pare sempre acabes dient que a qui més estimes és a la teva mare.

Encara més si ets un noi?

Exacte, encara més. Sobretot, si vens d'una família com la d'en Gigio. La mare no és italiana. És irlandesa. Als anys setanta, per a una dona passar d'Irlanda a Itàlia és transitar d'un grau de repressió superior a un de menor, si bé a Itàlia la figura del pater familias que ho decidia tot estava molt implantada. Al dret romà, del qual deriva el dret en època feixista, el pare tenia el dret de vendre la seva dona i els seus fills. La dona a Irlanda estava encara més reprimida que a Itàlia, sobretot en aquells anys setanta, quan, a través dels fills i de les noves generacions, s'obren esquerdes a través de les quals les dones s'alliberaven. En altres paraules, els fills, aleshores, van permetre que les seves mares s'alliberessin del jou del marit.

Quina importància té la Toscana com a escenari? Aquesta mateixa història hauria tingut sentit en una altra regió de mar com la Campània o la Pulla?

Vaig triar la Toscana perquè és un territori que conec. Els meus estius han estat sempre allà i tenia fotografies, vídeos i documents sobre com era la Toscana de la meva infància. A això s'afegeix un altre factor. Si tu tries una platja del sud d'Itàlia, especialment si tries una platja de la Campània, com distingeixes les famílies camorristes de les no camorristes? A la Campània hi trobaves dues maneres d'enriquir-se: hi havia la petita burgesia que s'enriquia com la resta d'Itàlia i la Camorra. I la Camorra gastava els diners de la mateixa manera que ho feia la burgesia: anava a la platja, es comprava gelats, prenia el sol… Potser una història com la que explico l'hauria pogut ambientar a la costa adriàtica, el que passa és que en aquella part d'Itàlia sempre hi ha hagut molt turisme europeu: austríacs, alemanys, suïssos… L'exotisme d'una mare irlandesa no hauria cridat gaire l'atenció.

La platja com a escenari d'una novel·la que aborda el pas de la infància a l'edat adulta i el descobriment de la sexualitat no és un tema nou. Qualsevol lector de literatura italiana, llegint la seva novel·la, no pot no recordar Agostino d'Alberto Moravia.

És cert. A més, en el cas d'Agostino cal dir que la novel·la també està ambientada a Versilia, només que abans de la guerra. Després hi ha Tempi memorabili de Carlo Cassola, que té lloc una mica més al sud, a Madina di Cecina, al Livornès. També hi ha la novel·la de Marina Jarre, Negli occhi di una ragazza. Parlem de petits o grans clàssics de la literatura italiana que aborden el tema de l'esdevenir adult, quan el desig neix al cos d'un adolescent. En general, en el cas dels nois, el desig es mou de la mare a una noia, una altra adolescent. Tanmateix, a Moravia això no passa: a Agostino el desig segueix dirigint-se a la mare.

Aquest és un dels temes clau de Moravia: un es fa adult desitjant la seva pròpia mare i no una altra i, per tant, descobreix què són les gelosies i les tensions del món adult. Moravia és moderníssim i està molt influït pel psicoanàlisi. Cassola, per la seva banda, ens descriu un estiu en què la vida canvia sense grans traumes, simplement perquè el nen deixa de ser nen i es converteix en un noi. En començar a escriure Setembre negre era conscient que m'estava mesurant amb grans campions de la literatura, així que vaig decidir introduir un element diferent. Va ser el fet que el meu protagonista, en plena floritura de l'adolescència, s'enfronta a un cop, a una mena de dol que ho refreda tot. I la pregunta que plantejo és com seguir endavant.

Ell segueix.

Exacte. Aconsegueix no ser un d'aquells que, quan el món s'ensorra, es perden. Aconsegueix viure com haurien hagut de viure els seus pares per fer-li menys mal. Aquí hi ha un missatge d'esperança que no sé si hauria pogut transmetre amb una novel·la sobre el present. Jo odio els nostres temps, prefereixo mirar enrere, si bé és cert que sempre existeix la possibilitat, a través d'una acceptació madura, conscient, llarga i dolorosa, una acceptació que no és resignació i tampoc rebuig, de no reproduir els traumes que has patit, de tractar de no fer-te mal i fer mal als altres pel passat. La literatura sol explicar-nos les altres històries, però jo volia explicar la història d'algú que ho aconseguia en un gest que jo definiria com heroic.

La gran literatura no sol apostar per l'esperança. Vostè sí. Ja ho vam veure a El colibrí.

Perquè aquest tipus de literatura exorcitza les pors, posa en escena allò que tu mai voldries que et passés. El fracàs és, a més, per tradició, més romàntic; si ets un bon escriptor és més bonic per narrar i té una llarga tradició al darrere. El fet que un home o una dona baixi als inferns és més novel·lesc, però... Si penso en Anna Karenina, si només la protagonista hagués esperat cinc minuts abans de llençar-se al tren, la seva vida hauria estat una altra. “Cazzo”, espera! Però no, Tolstoi s'havia cansat després de 600 pàgines i fa que es llenci al tren. Però no s'havia de llençar. En realitat, la novel·la li diu: “no et llencis”. Jo no vull fer com Tolstoi, no vull personatges que es llencin al tren.

Vostè ens parla de la resistència.

Més que de resistència, de resiliència. Tu pots decidir resistir, però la resiliència la descobreixes. És a dir, descobreixes que, malgrat tot, segueixes dret. La resiliència no és una cosa que es pugui decidir a priori. Si la resistència és política, la resiliència és física, psíquica, una cosa que està amagada i que només apareix quan passen les desgràcies, quan decideixes que, al contrari d'Anna Karenina, tu no et llences a les vies. És aquí que descobreixes tenir forces per seguir, però no vol dir estar bé, vol dir només aprendre a conviure amb el sofriment. Recordo la imatge del ciclista Eddy Merckx que guanya l'etapa entre llàgrimes, patint moltíssim. El sofriment el fa plorar, però també guanyar.

El ciclisme, a més, forma part de l'educació sentimental d'en Gigio.

A l'estiu, per la campinya toscana, tots anaven en bicicleta. Els fills dels agricultors anaven sempre en bicicleta. Franco Bitossi, per exemple, era fill de pagesos toscans. La passió per la bicicleta és una cosa pròpia de la toscanitat. Hi ha dues regions italianes que han donat molt al ciclisme: Toscana i Vèneto. Tots vèiem el ciclisme, ningú es perdia Il giro d'Italia. De petits, els toscans somiàvem amb ser com Gino Bartali, guanyar curses en bicicleta, ser ciclistes abans que futbolistes o pilots de cotxe. El ciclisme estava molt arrelat a l'imaginari de la Toscana més pobra perquè una bicicleta és fàcil d'aconseguir i, a més, com que no es tracta d'un joc d'equip, tot depenia d'un mateix, del seu esforç. Jo estic de dol, perquè Itàlia ja no produeix més ciclistes. Els ciclistes italians ja no compten gens. Penso en Franco Ballerini, ciclista nascut a Florència que era al·lèrgic al pol·len.

I com ho feia?

Corria des de començament d'any fins a finals de març o inicis d'abril i, després, no tornava a córrer fins a la tardor. Per combatre l'al·lèrgia hauria d'haver pres antihistamínics, però les lleis antidopatge els prohibeixen. Tot i això, les curses en què participava les guanyava totes. Aquest ciclisme ja no existeix. Itàlia ja no produeix campions. L'últim va ser Pantani, que va acabar fatal per culpa de la droga. Pantani va ser un mite. Perquè el ciclisme era marca Itàlia, però tot això ha desaparegut. Ni tan sols comptem ja gairebé res en el futbol.

Percebo certa malenconia. Aquest estiu que relata a la novel·la és també l'estiu del final d'una època social i política a Itàlia.

El pare del protagonista és socialista i, llavors, els socialistes estaven al govern juntament amb Democrazia Cristiana. Teníem a Sandro Pertini, que era un tipus que havia participat, com molts altres socialistes, en la resistència contra els feixistes. Jo vaig créixer en aquest context i vaig ser socialista, només que després va arribar Craxi i va ser impossible tornar-los a votar. El socialisme d'aquells anys va donar prova de gran responsabilitat i gran capacitat de govern i de lluita. Després de la Segona Guerra Mundial Itàlia estava completament acabada i va haver de començar de nou. Els anys quaranta i cinquanta són anys de misèria. Només cal veure una pel·lícula neorealista per comprovar-ho.

I després va venir el boom econòmic.

Sí, el boom tant en la producció com en la distribució de riquesa. Itàlia va produir molta roba, la Fiat, Alfa Romeo, motos Guzzi, els electrodomèstics Ariston. Ara no produeix res. Les fàbriques estan tancades. Quan estaven obertes existia un conflicte social per distribuir el pastís. Ara, segueix el conflicte, però ja no hi ha pastís. La d'aleshores era una Itàlia que tornava a començar, amb entusiasme, en què es creia que es podien fer millor les coses, una Itàlia que deixava enrere la pobresa i creixia. Ara tot això és impensable. Els nens d'ara no veuen la progressió que van veure els nens d'abans. El famós ascensor social llavors funcionava.

La idea de tornar a començar i fer-ho millor ara...

No existeix. L'únic que parla d'un nou inici és Trump per referir-se a la destrucció de Gaza. No cal idealitzar el passat, però és evident que abans era millor. Als setanta hi havia un futur al qual mirar. Ara només hi ha una atracció per la destrucció de tot per guanyar diners. Però de debò es guanyen diners? Potser quan s'hagi destruït tot, començant per Gaza, algú guanyarà diners amb la reconstrucció. Però això no és un nou inici. És un crim de guerra.