Adan Kovacsics: "En tota traducció sempre existeix un punt cec"

És el gran traductor de l'alemany i de l'hongarès al castellà. Gràcies a ell molts lectors han accedit a la millor literatura centreeuropea. Adan Kovacsics els ha traduït a tots: Kafka, Imre Kertész, Karls Kraus, Peter Handke, Béla Hamvas, Péter Nadas, Elfiede Jelinek o l'últim Premi Nobel, László Krasznahorkai. Narrador —és autor de llibres de relats i novel·les com El vol d'Europa o Invitació a la casa gran— i assagista —de lectura imprescindible és El destí de la paraula— reconeix que espera algun dia traduir Jean Paul Richter: “Ho vaig intentar fa anys, però no va ser possible. Espero que abans o després arribi aquesta possibilitat”, comenta davant la platja de Vilanova i la Geltrú, on viu.

Porta tres dècades dedicat a la traducció. Es recorda de la primera vegada que va traduir un llibre?

És clar, me'n recordo perfectament. Pel fet de viure en diverses llengües, jo sempre he traduït, encara que fos només mentalment. Però si em preguntes per un llibre et diré que va ser a Viena. Els meus pares tenien un amic, un escriptor austríac d'origen hongarès que havia escrit una obra de teatre sobre Joana d'Arc. Creia que aquella obra podia tenir cert recorregut a Espanya, i en altres països, així que la vaig traduir al castellà, però no va tenir gaire èxit. Potser va ser culpa de la meva traducció, que devia ser horrible. Aleshores vivia a Viena, així que m'havia allunyat del castellà, una llengua que parlava amb la meva germana i amb algun amic, però poc més. Vaig recuperar el castellà quan vaig venir aquí, a Barcelona

Perquè vostè a casa…

A casa parlàvem principalment hongarès, però, quan estàvem a Xile, el castellà es filtrava. En traslladar-nos a Viena l'hongarès i l'alemany van ser les dues llengües principals. Tanmateix, amb la meva dona sempre he parlat castellà. La vaig conèixer a Viena, però és argentina, així l'espanyol va acabar convertint-se en la llengua de casa. I va ser amb ella com vaig començar a traduir. El primer text important va ser un article de Sigmund Freud sobre la neurosi d'un pintor del segle XVII. El pintor havia escrit una sèrie de textos i els vam traduir la meva dona i jo.

Diu que la seva primera traducció era horrorosa. Releeix les seves traduccions? S'hi reconeix?

M'hi reconec, si bé el primer que veig en rellegir-me són errors. A vegades, per a les classes, agafo alguna de les meves traduccions i, en revisar-les, les descarto perquè no em convencen. Alguna vegada he dit que, si fos molt molt ric, agafaria totes les meves traduccions, les compraria de nou als editors i les llençaria per, tot seguit, tornar-les a fer. Evidentment, no ho faré.

Però sí que ha revisat traduccions fetes fa molt de temps.

Alguna vegada. Ara, per exemple, he revisat la traducció de Els últims dies de la humanitat de Karl Kraus, perquè l'editorial Hurtado y Ortega (HyO) ha reeditat aquesta obra. Vaig retocar força la traducció dels poemes que Kraus inclou al llibre perquè, quan vaig traduir l'assaig per primera vegada, no em manejava gaire amb el llenguatge poètic. Per la resta, no he canviat gaires coses. El text estava ben traduït gràcies a que, en el seu dia, el va revisar Juan del Solar. Juan va ser el meu mestre, una figura clau per a mi. Les meves primeres traduccions les revisava ell i és també el cas de Els últims dies de la humanitat que, en retrospectiva, va ser la meva primera gran traducció.

Què recorda de Juan del Solar i de les seves ensenyances?

Era un traductor vocacional tremendo. Reflexionava molt sobre el text. Era sinònim de precisió i d'amor per la llengua espanyola. D'ell vaig aprendre algunes fórmules, maneres de traduir determinades paraules de l'alemany. D'ell vaig aprendre tot, a donar-li una i mil voltes a les frases, el maneig de la sintaxi…

Del Solar deia que traduir Kafka era com tocar al piano una peça de Mozart. Si hi ha un error, de seguida es veu.

És cert. Sobre això vaig parlar molt amb Juan. Ell va traduir Kafka i després jo vaig agafar en part el seu relleu. Kafka i Canetti són, de fet, els autors que em va llegat com a traductor. Kafka és polit, polit… És tan clara la seva prosa que no pots tapar res, perquè tot es veu. Té un estil refinadíssim sobre el qual, almenys en la meva opinió, no s'ha posat prou atenció. Ens hem centrat en el seu món, però no s'ha parlat d'ell com a estilista de la llengua alemanya. Des del punt de vista de l'escriptura és un autor molt transparent, tot i que la interpretació de la seva obra impliqui dificultats. El bo de traduir els grans autors és que escriuen bé i això et facilita les coses.

Des del punt de vista sintàctic i lèxic l'alemany és una llengua molt diferent del castellà.

Sí, però, al mateix temps, estan emparentades perquè ambdues són llengües indoeuropees. En aquest sentit, són més properes del que pot ser l'hongarès respecte al castellà. És cert que l'alemany utilitza moltes paraules compostes que, en traduir-les al castellà, has de descompondre; d'aquí que el concepte ja pugui ser expressat en un únic terme, sinó que s'ha de desdoblar o, fins i tot, organitzar-se amb tres paraules. Això complica la traducció? En tota llengua hi ha alguna cosa intraduïble. No obstant això, després de molts anys dedicant-m'hi, crec que cal pensar les llengües a partir de la proximitat que pugui existir entre elles. De fet, s'ha traduït —i bé— Hegel o Heidegger, autors d'extraordinària complexitat.

En la traducció existeixen els punts cecs?

Sempre. En tota traducció existeix un punt cec. Algunes obres són més complexes que altres, però és inevitable. L'important és que el traductor tingui els recursos per afrontar aquests desafiaments i sortir-se'n. Per a mi, la traducció ha de tenir un component de repte, si no per a què?

Va començar traduint de l'alemany, si no m'equivoco.

Exacte, vaig començar als anys vuitanta traduint de l'alemany i als noranta vaig fer els meus primers treballs a partir de l'hongarès. Després de la caiguda del mur de Berlín va començar a haver-hi més curiositat per la literatura de l'Est d'Europa, encara que aquest interès ja era notable abans a Espanya, França, Itàlia i en el món anglosaxó. Tot va començar amb l'interès per la Viena de la Fi de Segle.

El fenomen Stefan Zweig

Ell va ser un autor molt popular; en el període d'entreguerres era un dels autors austríacs més llegits. Zweig està al límit entre l'alta literatura i la més accessible. No és ni Musil ni Thomas Mann… No requereix aquella entrega total que exigeix una novel·la com L'home sense atributs. Però, malgrat la seva complexitat, Musil segueix viu. Aquella Viena va tenir una extraordinària riquesa intel·lectual. El que va sorgir en ella en termes d'art, literatura o filosofia continua viu. Aquella modernitat no ha mort i no ha estat superada. Pensa, per exemple, en la vigència de Karl Kraus: la crítica que ell fa és plenament actual i aplicable als nous mitjans de comunicació.

Kraus ha marcat el seu pensament. Les seves reflexions, ja sigui en assaigs o en relats, tenen el llenguatge com a objecte principal.

És cert, el llenguatge és l'eix de les meves reflexions. Ha estat sempre així, des que vaig començar a llegir Karl Kraus i Wittgenstein que, per cert, al seu torn era un gran lector de Kraus. De fet, el filòsof demanava que li enviessin Die Fackel, la revista de Kraus, a Noruega, on vivia. Eren molt diferents: Wittgenstein preferia les frases minimalistes, mentre que la prosa de Kraus era desbordant. Tots dos tenien interès per les paraules, per la paraula exacta, i rebutjaven les floritures i els ornaments. Tots dos m'han marcat moltíssim.

A El destí de la paraula afirma, en diàleg amb Kraus i Wittgenstein, que la verbositat mata la paraula.

És així. La verbositat mata el sentit de la paraula perquè un dia una paraula al·ludeix a una cosa i, l'endemà, amb la mateixa paraula podem expressar el contrari amb total tranquil·litat i impunitat. La responsabilitat moral sobre la paraula és una cosa que he après de Kraus, una responsabilitat que només existeix si respectem la paraula, si no l'adornem ni l'amaguem entre floritures ni dins discursos interminables.

També ha traduït Víctor Klemperer.

Sí, LTI em va arribar a través de l'editorial, no va ser una proposta meva, però s'inscrivia dins d'aquesta reflexió del llenguatge que tant m'interessa i que, en part, he continuat.

En el seu cas, la reflexió sobre el llenguatge es dóna la mà amb la indagació entorn de la seva condició d'estranger.

Aquest interès té un origen biogràfic. Jo vaig néixer sent estranger. Vaig néixer a Xile, era xilè, però els meus pares eren hongaresos. A casa es parlava hongarès i gran part dels amics dels meus pares eren centreeuropeus. Als catorze anys vaig anar a Viena perquè els meus pares es van traslladar allà. Allà sóc doblement estranger: xilè de pares hongaresos, vivint a Àustria. Anys després vaig venir aquí, on ja fa més de quaranta anys que visc. Em coneixen tots, la meva vida és aquí, però aquell sentiment d'estrangeria no s'ha esborrat. Sé què és la burocràcia per aconseguir visats o permisos de residència… Ho sé des que era adolescent a Viena. Sé què és estar sense nacionalitat i sense documentació. En aquest sentit, comparteixo i entenc tot el que passen molts immigrants, entenc les seves angoixes i les seves pors.

Aquest sentiment d'estrangeria ha acompanyat molts autors centreeuropeus. Penso en Gregor Von Rezzori que, amb el canvi de fronteres, va acabar pertanyent a un país que ja no existia.

Em sento molt identificat amb aquests autors. Von Rezzori és un bon exemple, però penso també en Imre Kertész, a qui he traduït. Ell es va sentir sempre estranger, tot i ser jueu. Una cosa semblant li va passar a Joseph Roth, que va néixer a Galítsia i va anar a Viena i a Berlín, fins a instal·lar-se a París.

Fins a quin punt la llengua alemanya unia? Era un element de confrontació?

Hi ha una frase que sempre s'atribueix a Kraus, tot i que no és seva. Diu així: “Alemanya i Àustria ho comparteixen tot menys la llengua”. La percepció sobre la llengua ha anat mutant. Kafka, com Schnitzler, es considerava part de la literatura en llengua alemanya. El seu editor vivia a Leipzig, és a dir, no existia la idea de pertànyer a una altra tradició. Fins i tot escriptors hongaresos com Georg Lukács van escriure en alemany, ja que era la llengua franca de molta gent. El que sí és veritat és que, amb el temps, sobretot a partir de finals del XIX i ja al XX, va començar a agafar força la literatura hongaresa escrita en hongarès. Una cosa similar va passar a Txèquia, però, per l'aïllament d'aquests països, especialment d'Hongria, molts van continuar aprenent una altra llengua, l'alemany.

Un idioma que, a causa de la història del segle XX, ha estat molt qüestionat. Penso en Paul Celan o en Adorno, quan es preguntava si era possible escriure poesia després d'Auschwitz.

Efectivament, ha estat una llengua molt escrutada, però aquest escrutini va començar abans de la Segona Guerra Mundial, a començaments del segle XX amb Kraus i altres intel·lectuals. El llenguatge sempre ha format part de la guerra. Avui ho veiem amb claredat. Estem en un moment de guerra —Ucraïna, Israel i Hamàs, Iran— i nosaltres, d'alguna manera, també hi estem participant. Ningú no és totalment aliè. I això és una cosa que es percep en el llenguatge que s'està utilitzant, principalment en els mitjans de comunicació.

Quan un porta tota la vida dedicant-se a la traducció es perd la confiança en la paraula?

Diria que no. El món és paraula. Encara que estiguem en silenci, hi ha paraula. Però és veritat que sento la necessitat de sostreure'm del llenguatge que m'envolta. És imprescindible. Per això recorro tant a la lectura de textos sagrats, als poetes i als clàssics. És la meva manera de fer neteja

Quin lloc ocupa l'escriptura entre tanta traducció?

Sempre he escrit; vaig començar a escriure a l'adolescència i segueixo fent-ho. Ho faig sense tenir en ment un llibre ni pensant en un projecte en concret. Simplement escric. Entre l'escriptura i la traducció hi ha vasos comunicants. En la meva escriptura han influït autors com Kraus o Kertész, la influència dels quals ha estat gran perquè, a més de traduir-lo, el vaig conèixer.

Vostè exalça Kertész per la seva radicalitat.

Kertész era d'una lucidesa absoluta. La seva radicalitat consistia en què acudia com a font a la seva experiència i no es deixava influir pels cants de sirena que podia haver-hi al seu voltant ni pel llenguatge que va acabar imposant-se a l'hora de parlar de l'Holocaust. Ell apel·lava a la seva pròpia experiència.

Probablement. Proust diu: “Totes les obres literàries estan escrites en una llengua estrangera”. Efectivament, la literatura és una cosa estrangera.