De vegades recordo que la famosa agent literària Carmen Balcells em va dir en certa ocasió que tots els llibres són respectables, tots alberguen almenys una frase bona, una frase que valgui la pena. Suposo que amb això volia dir que cal tenir paciència i de vegades navegar pàgines i pàgines, un capítol rere l'altre, fins a trobar aquella frase que rescata el llibre.
No li vaig respondre, però vaig pensar que s'equivocava. La majoria dels llibres no tenen ni una coma salvable i en cas que en tinguessin, buscar-la seria una inversió de temps ruinosa.
Però també recordo que deia Junger que el centinella a la nit que té els sentits ben desperts per sentir el més mínim moviment de l'enemic, capta també altres coses.
A força de llegir, al llarg dels anys, llibres que em semblaven més o menys monòtons, o de tema previsible, o fins i tot que se'm feien avorrits --no a la recerca d'aquella joia que, sostenia Balcells, els redimeix, sinó per un neguit de formar-me literàriament--, a força de llegir-los amb perseverança fins al final, vaig descobrir que n'hi ha alguns que tenen un final explosiu, una pàgina final, un paràgraf, una frase final, que ho canvia tot. Sense que el lector ho senti, el text sencer es multiplica gràcies a aquell moment final explosiu.
Una imatge de Camila Cañeque
Entengui's: no em refereixo a col·leccionar, i ordenar segons criteris personals i propòsits artístics i intel·lectuals, una llista de “últimes frases” més o menys cridaneres de cinc-cents llibres, com va fer la prometedora i prematurament desapareguda als 39 anys artista Camila Cañeque per al seu llibre titulat precisament L'última frase, que ha estat una de les grans sorpreses literàries dels darrers anys. No. Em refereixo a moments de la veritat final que no són la conclusió lògica i fatal del que precedeix, sinó que sobtadament d'un sol cop eleven aquella massa de paraules a una inesperada explosió de sentit, o que la desmenteixen, per apuntar a una altra cosa, a quelcom superior, transcendent o misteriós.
Sense rebentar la lectura
La sorpresa exultant que depara aquell moment de lectura és com si es descorregués un vel que cobria vida i lectura. Un altre dia m'aturaré a explicar-ho millor, però ara apunto que de vegades en ser així sorprès, he rumiat la idea d'escriure un llibre molt pesat per fer-lo explotar al final amb un superb castell de focs artificials en una negra nit.
És clar que és una idea estúpida, ja que un s'arrisca així a perdre el lector pel camí. Només el lector molt pacient o masoquista persevera: per als altres el castell de focs artificials (la construcció del qual, és clar, m'hauria exigit feixugues esforços) cremarà sense llum en la nit, ignorat. Però posaré cinc exemples… no, sis, d'aquests finals volcànics, encara que sense descriure'ls, ja que no vull rebentar la lectura a qui encara no conegui (o hagi oblidat) alguna d'aquestes obres.
Reencontre de Fred Uhlman. Aquest pintor i narrador alemany explica la història, ambientada als anys trenta, del seu alter ego Hans Schwarz, un nen jueu que fa una bella amistat, gairebé amorosa, amb l'aristòcrata ari Konradin von Hohenfels, un nen sensible i encantador.
L'antisemitisme del règim hitlerià, i de la mateixa família Hohenfels, allunya progressivament, sense que hi hagi explicacions, en Konradin d'en Hans. La família d'aquest emigra a Anglaterra. Allà, amb el pas dels anys, en Hans segueix recordant el seu amic, amb amor decebut, ressentiment i rancor. Fins a la penúltima pàgina, aquest era un relat més, encara que certament molt ben portat, sobre l'ascens del nazisme, els amors adolescents contrariats… A l'última pàgina es produeix l'esmentada i inesperada erupció del volcà.
A El passeig, de Walser, el narrador surt a caminar en un dia assolellat, es troba amb diferents persones, totes molt simpàtiques i ben disposades, a qui saluda amablement i que li provoquen cordials meditacions. Tot sembla lleuger i alegre i tendre… fins a l'última pàgina que ho capgira tot.
El cas de Walser
Reger, el protagonista de Mestres antics, de Thomas Bernhard, de la qual ja n'hem parlat aquí extensament, és un xerraire, un culte “cuñao” que es passa tota la novel·la criticant-ho tot amb la més obsessiva, arbitrària i repetitiva acidesa… fins que l'última pàgina revela en la seva aspra misantropia quelcom, quelcom petit, que eleva la novel·la fins a la màxima alçada.
Portada del llibre de Walser
El passeig de Robert Walser. En aquesta novel·leta (el terme encertat que usen a Cuba per al que nosaltres anomenem “novel·la curta” i els francesos nouvelle) el narrador surt de bon humor a caminar en un dia assolellat, es troba pel camí tota mena de gent simpàtica i bona que li inspira algunes meditacions cordials (segons crec recordar), fins que a l'última pàgina, a l'hora crepuscular, quan és en un bosquet lluny de tota habitació humana, recollint unes flors per fer un ram, l'assalta un pensament de classe molt diferent que converteix la novel·leta en un poema commovedor.
A Juan Van Halen Pío Baroja fa la biografia d'aquest militar i aventurer andalús del segle XIX que va combatre a Espanya, a Rússia, a Bèlgica i va acabar jubilat a la seva localitat natal, el Puerto de Santa María. El text és, com de vegades passa en el gran novel·lista, amè però una mica despentinat, una mica sec i desigual.
Desmuntar la història sencera
Un cop conclou, Baroja afegeix una coda personal i que sembla enganxada allà sense gaire sentit, sobre una vegada que va anar en tren al Puerto de Santa María. Aquestes són pàgines descriptives en què el seu magistral estil brilla i enlluerna. Fins a l'última frase confessional que ressona com repic de campanes silencioses. Però, és clar, per arribar aquí, cal abans haver llegit moltes pàgines amb les aventures amenes però una mica caòtiques i esquitxades de fets tot just explicats del senyor Van Halen. Sense haver-les llegit, aquell repic final no seria possible.
La pietat perillosa –o, en la traducció d'Acantilado, L'impaciència del cor, títol pitjor però més ajustat a l'original— és una novel·la, com sol passar amb Zweig, o almenys així m'ho sembla, interessant però una mica verbosa. Després del final de la història –sobre els incerts amors entre l'oficial Anton Hofmiller i l'aristòcrata Edith von Kekesfalva-- hi ha una mena de postfaci l'acció del qual transcorre --anys després del drama, i lluny de la mansió i el quarter que en van ser els escenaris--, en un teatre, que confereix a aquelles antigues relacions el seu ple sentit. Erupció volcànica aquí també.
Portada del llibre de Zweig
Per acabar, apunto només les dues frases finals de Molloy, la gran novel·la de Beckett: “No vaig entrar a casa. No plovia.” Acabava el detectiu Moran, el narrador de la segona part, el seu informe, l'informe de la seva autodestructiva recerca per trobar en Molloy, dient que per fi va entrar a casa, i plovia. L'última línia, amb els seus dos enunciats negatius, desmunta la història sencera que les precedeix. Erupció del Krakatoa.