Monografies sobre cineastes, memòries i biografies d'actors llegendaris, un assaig sobre la connexió del setè art amb els canvis socials, antologies de crítiques, tots els secrets d'un spaghetti western mític rodat a Espanya, els articles escrits per un gran director suec i les cròniques sobre Los Angeles d'una cèlebre periodista. Llibres per gaudir del cinema llegint.
El vent bufa on vol, Jonás Trueba (Athenaica)
És el nostre nepo baby nacional: pare cineasta, mare productora i oncle director i escriptor. És també el més afrancesat dels nostres realitzadors i membre honorari de la secta dels rohmerians. En aquest volum molt amè i recomanable reuneix textos breus en què aborda els seus entusiasmes cinèfils, explicats amb una passió contagiosa. Bona part de les peces aquí recopilades provenen d'un blog que mantenia a El Mundo amb el títol del llibre i les va escriure abans del seu debut darrere la càmera o en els seus primers compassos com a cineasta. Hi ha una mica de tot, compartimentat en diverses seccions que posen una mica d'ordre al calaix de sastre. Parla de cinema francès, americà, iranià i espanyol, de vells clàssics i de clàssics contemporanis, d'alguns excèntrics i estranys, de rivalitats entre directors, de l'art d'ensenyar a veure cinema… Jonás Trueba escriu amb espurna i intel·ligència, i sap transmetre el seu amor pel setè art com una forma de felicitat. Hi ha un apartat deliciós, Inventaris, amb diàfans ecos de Perec, que arrenca amb una peça titulada Me'n recordo, en què desgrana els seus records més estimats com a espectador i fa una llista de les seves pel·lícules preferides.
Les paraules mai hi són quan les necessites, Ingmar Bergman (Fulgencio Pimentel)
El cineasta suec ens va deixar, a més de les seves pel·lícules, una notable producció com a escriptor, que inclou llibres de memòries, diaris, peces teatrals i les novel·les que va escriure en la seva vellesa. Aquest volum és un òptim complement a les seves dues obres memorialístiques: Llanterna màgica i Imatges. Reuneix els seus articles i breus assaigs, en què parla de la vocació artística, esbossa algunes pinzellades autobiogràfiques, explora el món teatral que l'apassionava -de Shakespeare a Strindberg-, reflexiona sobre les seves pròpies pel·lícules, parla d'algun projecte no realitzat, homenatja els seus estimats actors i les actrius de la seva vida, evoca l'escriptora Selma Lagerlôf… També explica la seva decisió d'abandonar Suècia després que les seves discrepàncies amb Hisenda derivessin en l'espectacle vergonyós de la seva detenció. En un dels articles diu: “La creació artística sempre s'ha manifestat en mi com una fam. He constatat aquesta necessitat amb alguna satisfacció, però al llarg de la meva vida conscient mai m'he preguntat per què ni d'on sorgia aquesta fam exigint satisfacció”.
David Lynch, Tom Huddleston (Libros Cúpula)
Lynch és una figura singularíssima: un artista d'avantguarda que va acabar triomfant com a cineasta mainstream, sense per això renunciar al seu peculiar univers, no regit per la lògica narrativa habitual. Aquest llibre profusament il·lustrat proporciona una competent introducció per a qui vulgui endinsar-se en les seves propostes estètiques. Repassa els seus inicis com a artista experimental, els seus primers intents cinematogràfics i el fet que va suposar Cap d'esborrar en el cinema d'avantguarda. I a partir d'aquí, la seva relació d'amor i odi amb la indústria i el retorn en els darrers anys a aquell experimentalisme sense concessions dels seus inicis, amb enigmàtics curtmetratges que penjava a YouTube, mentre es dedicava a la meditació i la pintura, feia incursions en la música i apareixia com a actor en pel·lícules alienes. Huddleston explora entre altres coses la gestació del seu imaginari visual i les influències pictòriques i cinematogràfiques rastrejables en la seva obra.
John Sturges. La mirada equànime o depèn de què s'entengui per mirar, Alexander Zárate (Providence)
Seguim ancorats en gran mesura en el cànon que van establir fa més de mig segle els Cahiers du Cinéma i la seva política dels autors. Van elevar un grapat de cineastes a la condició d'intocables i van condemnar d'altres a l'infern dels anomenats despectivament artesans. En aquestes flames ha cremat John Sturges, director de meravelles del cinema popular com Els set magnífics, La gran evasió, La batalla de les colines del whisky i Ha arribat l'àguila. Aquest llibre el reivindica com a quelcom més que un modest i eficaç artesà i proposa un ambiciós i minuciós estudi de tota la seva obra. Escriure un llibre que reivindica un cineasta habitualment tractat amb cert menyspreu ja mereix aplaudiment, i si a més el volum s'acosta al miler de pàgines la cosa adquireix la dimensió de gesta heroica. Publicar-lo té quelcom de missió suïcida. El resultat és exhaustiu, però gens esgotador. És una obra de molt agradable lectura, que repassa la vida i obra del director, aborda la gestació de cadascuna de les seves pel·lícules i consigna les que van quedar en projectes fallits; situa Sturges en el seu context històric i destaca la rellevància i influència posterior de les seves produccions.
Ho vam fer bé, noi, Anthony Hopkins (Libros Cúpula)
Mentre triomfava al teatre, la carrera cinematogràfica d'Anthony Hopkins va ser de cocció lenta i amb no pocs alts i baixos. Es va consolidar als anys vuitanta, amb els seus papers a L'home elefant de Lynch i com el circumspecte llibreter de La carta final. Va fer la campanada definitiva amb Hannibal Lecter i el majordom de El que resta del dia. Sobre com va abordar el personatge del psicòpata més cèlebre de la història del cinema -amb permís d'Anthony Perkins a Psicosi-, explica en aquestes memòries que va optar per “un to de veu neutre, com el de HAL quan, amb certesa plana i controlada, parlava a la tripulació de la nau de 2001”. I per a la cèlebre frase del fetge de l'enquestador que es menja “amb faves i un bon chianti”, seguida del pertorbador xiscle, explica que es va inspirar en el Dràcula de Bela Lugosi quan veu la sang d'un tall. Més enllà del repàs a la seva carrera, aquest llibre explica una història de redempció: la del seu enfonsament en l'alcoholisme i posterior renaixement. Va tocar fons el 1975, quan estava representant Equus a Broadway i gairebé mor en un accident. El van salvar els seus amics i Alcohòlics Anònims.
La mort tenia un preu, Carlos Aguilar (Calamar Ediciones)
No sempre és fàcil seguir la pista a l'entusiasta crític i historiador del cinema espanyol Carlos Aguilar, que de vegades publica en editorials grans, però d'altres ho fa en segells recòndits. Val la pena buscar els seus treballs, que combinen erudició i amenitat, i solen estar molt ben il·lustrats. Sobretot perquè tracta aquell cinema de gènere, sèrie B i explotació que tantes hores de plaer -no necessàriament culpable- ens ha proporcionat. Ha escrit monografies sobre directors com Jesús Franco, Mario Bava, Jean-Pierre Melville, Eugenio Martín, Joaquín Romero Marchent i Hugo Fregonese, llibres sobre el cinema de terror japonès i de yakuzes (aquests coescrits amb el seu germà, expert en el Japó), sobre el jazz a la pantalla, la comèdia espanyola clàssica, el cinema fantàstic d'aventures i el cinema eròtic europeu. També sobre els westerns rodats a Espanya, i a un d'ells està dedicat el seu darrer treball. La mort tenia un preu és la segona entrega de l'anomenada trilogia del dòlar de Sergio Leone, es va rodar a Almeria, amb part de l'equip format per tècnics i actors espanyols. El volum recull el procés de gestació, les anècdotes del rodatge i el llegat de la pel·lícula. Inclou a més material gràfic molt atractiu i poc vist.
Còmics en guerra, Pedro Corral (La Esfera de los Libros)
A Les armes i les lletres Andrés Trapiello va explicar la història dels escriptors d'un i altre bàndol durant la guerra civil. Còmics en guerra fa quelcom semblant, en aquest cas sobre el món del teatre, el cinema i la faràndula. Encara que està lluny de l'ambició de l'assaig de Trapiello i se centra més en l'anecdotari i les curiositats, el text del diputat del PP a l'Assemblea de Madrid Pedro Corral explica històries molt sucoses. Encara que dedica més atenció al teatre, hi apareixen personatges del cel·luloide com els directors Álvaro del Amo i Rafael Gil, que a la postguerra van ser figures rellevants del cinema franquista. Del Amo va filmar durant la guerra documentals per a El Campesino, la qual cosa va aixecar les ires de Lister, que el va sotmetre a un simulacre d'afusellament. Una altra història curiosa és la del cineasta anarquista Armand Guerra, director d'una raresa convertida en obra de culte titulada Carn de feres. Es va rodar en plena guerra, amb una vedet molt lleugera de roba i un lleó famolenc, al qual van haver d'alimentar amb urgència perquè no es mengés la vedet.
Quan les actrius van somiar la democràcia, Gonzalo de Lucas i Annalisa Mirizio (Cátedra)
Als anys setanta del segle passat, la crítica feminista britànica Laura Mulvey va introduir el concepte de male gaze, segons el qual la dona era retratada al cinema majoritàriament a través de la mirada masculina. Un exemple de manual: ¿La Marilyn de la pantalla era una projecció d'una dona real o de les fantasies masculines? La transició espanyola va ser un moment de canvi de mentalitats que el cinema va reflectir. Una sèrie d'actrius -Charo López, Ana Belén, Ángela Molina, Amparo Muñoz…- van posar rostre femení a aquesta transformació sociològica. També cos, perquè va ser l'època del destape (sempre femení, tornem al de la male gaze). Aquest volum col·lectiu i acadèmic aborda des de diversos angles aquestes presències femenines com a reflex d'una societat canviant. És una mena de tercera entrega que segueix l'estela de dos volums anteriors, publicats per la mateixa editorial, amb altres coordinadors: El cos eròtic de l'actriu sota els feixismes: Espanya, Itàlia, Alemanya, i El desig femení al cinema espanyol (1939-1975): arquetips i actrius.
Martin Scorsese, Ian Nathan (Libros Cúpula)
El crític britànic Ian Nathan s'ha especialitzat en monografies sobre cineastes contemporanis amb estatus d'estrelles. Les seves obres mai deceben: proporcionen una solvent introducció a un director, desgranen les seves influències i recorren la seva trajectòria, buscant els seus eixos temàtics i estilístics. Incorporen abundant anecdotari i estan profusament il·lustrades. Libros Cúpula ja ha publicat els volums dedicats als germans Coen, Tim Burton, Nolan, Wes Anderson, Tarantino, Guillermo del Toro i Steven Spielberg, i ara li arriba el torn a Martin Scorsese. El resultat és substanciós i amè, Nathan explora els grans eixos de la seva obra: la violència, la religiositat, la màfia, el rock, el somni americà i el seu revers, i el seu amor i respecte pel cinema clàssic, que ha ajudat a preservar i divulgar.
Audrey íntima, Sean Hepburn Ferrer i Wendy Holden (Lunwerg)
Audrey Hepburn va ser molt més que una actriu, va ser un icona. Va representar una nova feminitat allunyada de les bombshells estil Marilyn. Va desplegar encant i va trencar el motlle de les voluptuoses fantasies eròtiques masculines. Com tot mite de la pantalla, la seva personalitat es confon sovint amb la dels personatges que va interpretar. Aquesta biografia està escrita des del coneixement íntim, perquè un dels coautors és el seu fill. No espereu per tant xafarderies sòrdides o maldats; a la portada figura amb claredat que és “La biografia autoritzada”. Però si formeu part de la legió d'admiradors d'Audrey Hepburn hi trobareu aquí, a més d'anècdotes sobre els rodatges de pel·lícules com Vacances a Roma, Funny Face, Esmorzar amb diamants i Xarada, la història dels orígens de la futura actriu; les seves experiències durant la segona guerra mundial; el seu pas per la dansa clàssica; la seva llarga col·laboració amb Hubert de Givenchy, que la va vestir en els seus papers més cèlebres; la seva dedicació a les causes humanitàries i la seva veritable personalitat en la intimitat.
Jo era un encant, Eve Babitz (Random House)
Podria haver passat a la història com aquella noia nua que jugava als escacs amb Duchamp en una cèlebre foto. Però Eve Babitz va ser molt més que això. Entre altres coses, una periodista que va retratar amb vivacitat i ferocitat Los Angeles, la ciutat que acull Hollywood. Aquest volum reuneix els seus articles i la mateixa editorial acaba de recuperar L'altre Hollywood. L'autora parla en alguns dels seus textos sobre cinema -un dels millors de Jo era un encant és una peça extensa dedicada a Coppola- i apareixen en els seus articles referències a grans estrelles com Errol Flynt, Rock Hudson, Doris Day, James Dean, Elisabeth Taylor… També hi apareixen Jim Morrison i el mateix Charles Mason. Els llibres de Babitz no són assaigs cinematogràfics. Però com que retraten el pols de Los Angeles, estan impregnats de cinema.
L'altre cinema, José Ignacio Fernández Bourgón (Athenaica)
Rescatar els textos d'un crític de cinema escrits fa gairebé cinquanta anys és una tasca arqueològica d'alt risc. Si algunes pel·lícules envelleixen malament, les crítiques solen envellir pitjor. Revisitar el que van dir els crítics de l'època de títols avui consagrats i fins i tot sagrats sol deparar sorpreses jocoses o vergonyoses. Fins i tot el crític més fi deixa rere seu un rastre de miopia, ficades de pota i arbitrarietats. Aquest volum reuneix els textos sobre cinema de Fernández Bourgón, que va morir molt jove i va tenir per tant una trajectòria breu. Va estar lligat en part a la revista Casablanca, fundada per Fernando Trueba i de vida curta -de 1981 a 1985-. La publicació va alegrar la vida dels cinèfils d'aquell temps amb la seva fresca barreja de mitomania hollywoodiana -el nom escollit la delatava- i ambicioses anàlisis de les noves corrents audiovisuals que s'obren pas. Bourgón va escriure sobre figures de relleu com Coppola -un dels millors textos és el dedicat a aquest i el seu faraònic somni dels estudis Zoetrope-, però es va centrar sobretot en els independents nord-americans, l'anomenat nou cinema alemany i altres representants d'aquest “altre” cinema que anuncia el títol. Són peces vinculades a un context -¿qui citaria avui Ho Chi Min en una crítica?, produeix entre vergonya i tendresa-, l'estil de les quals ha envellit raonablement bé i en les quals s'entreveuen intuïcions estimulants.