Fernanda Trías: "La vida comuna pot ser un univers interessant d'explorar literàriament"

Ha estat reconeguda dues vegades amb el Premi Sor Juana Inés de la Cruz. Primer amb Mugre rosa. Després amb El mont de les fúries, ambdues editades per Random House. La terrassa, publicada a Espanya per Tránsito, va rebre el British PEN Translates Award. Després de passar un mes a la residència de la Costa Brava de la Fundació Finestres, l'escriptora uruguaiana presenta El membre fantasma (Pàgines de Escuma), un llibre de relats on parla de les doloroses absències i dels records que segueixen condicionant el present. 

Si alguna cosa defineix els seus relats, així com obres seves prèvies –penso en La terrassa– és  la subjectivitat dels personatges. 

Tots els escriptors intentem escriure sobre allò que ens agrada llegir i a mi, en línies generals, sempre m'ha interessat el que està profund no només en literatura, sinó també en el cinema: com més diàlegs i més complexitat hi hagi en les relacions dels personatges i en la seva interioritat, molt millor. Abans es parlava força de la psicologia dels personatges, expressió que ara s'utilitza menys. Per mi és una cosa important. No crec que a l'hora d'escriure es necessitin fets ni peripècies. La vida de qualsevol persona comuna pot ser un univers interessant d'explorar literàriament. 

La trama és secundària?

No del tot. Sempre té una funció perquè en qualsevol conte s'ha de produir una transformació. El personatge que comença el conte no pot ser el mateix que el que l'acaba. Viu un camí d'aprenentatge i de comprensió de si mateix. L'altre dia em van dir que en els meus relats sol haver-hi un moment epifànic, i hi estic d'acord pel que fa que és cert que hi ha un moment en què es produeix una ruptura interna del personatge. A mi m'agrada empènyer els personatges fins a un cert límit, fins que queden arraconats en una cantonada i ja no puguin continuar mirant de costat. Llavors han de descobrir qui són. 

No només a nivell individual, sinó col·lectiu. Penso en el relat que dona títol al llibre, que tracta sobre la dictadura militar d'Uruguai i sobre què fem amb la memòria.

En aquest relat es parteix d'una experiència real: al personatge li va passar una cosa i va ser testimoni de les circumstàncies que van portar que els veïns de la seva illa [mançana] anessin desapareixent fins que la comunitat del seu barri quedés minvada. La seva història és individual, però  al·ludeix a una memòria col·lectiva perquè els fets van implicar a tothom. És un conte en el qual portava molts anys treballant i que em va costar molt escriure. Hi posava molt de mi mateixa, de la ferida original que ha marcat la meva vida i, per tant, també la meva escriptura. Ha tingut moltes versions prèvies; la primera és del 2016. Ha canviat molt excepte pel que fa a les imatges principals: l'illa i els veïns que desapareixen. Vaig donar moltes voltes al text fins entendre quina havia de ser l'estructura, quina història havia de contar i quin vincle hi ha entre els personatges. És un dels meus relats més importants. Feia molt temps que volia escriure sobre la dictadura d'Uruguai, però des de l'experiència d'algú que va néixer en la dictadura i sent nena no entenia què estava passant, però veia les repercussions.

En els seus relats i en algunes de les seves novel·les, com Mugre rosa, s'observa que el mal que algú pateix individualment té a veure amb els altres.

Aquests mals tenen a veure amb les estratègies de la societat per encarar la vida, la diversió, el descans, la feina o la maternitat…. Sempre he treballat en un espai fronterer, com es veu a La terrassa, entre el personal i el col·lectiu, entre l'individu i la natura. El més interessant és quan aquestes fronteres es trenquen i ens enfrontem a decisions que ens marcaran tota la vida. 

Llegint els seus relats vaig pensar en Lucia Berlin.  

És una autora de referència, sobretot perquè l'addicció, l'alcoholisme o el consum de substàncies s'ha abordat poc des d'una perspectiva femenina. Existeix una diferència molt gran en com la societat accepta aquests consums en el cas dels homes i com castiga les dones en aquesta mateixa qüestió. Les addiccions són malalties segons l'Organització Mundial de la Salut. No obstant això, la societat, i més en el cas de les dones, les considera conseqüència d'una manca de disciplina o una determinada actitud. S'oblida que són resultat d'un enorme patiment interior.

En el cas de les dones les addiccions són invisibles perquè moltes vegades es produeixen a l'espai domèstic. 

He escrit molt en els meus llibres sobre el tancament i els interiors domèstics. Sempre m'ha interessat la relació que la dona té amb la casa. Les addiccions permeten abordar aquesta qüestió des d'un altre angle. Les addiccions són un tema tabú i un símptoma que alguna cosa no funciona. Volia explorar aquest dolor que, la majoria de vegades, no es pot anomenar i que porta una persona a anestesiar-se i fugir fins i tot de la realitat.

Les muntanyes de l'últim relat del seu llibre són les mateixes muntanyes de El mont de les fúries.

Vaig escriure els contes mentre estava amb El mont de les fúries, una novel·la en què, igual que aquest conte, la presència de Bogotà em permet introduir personatges fronterers. 

L'escriptura és un altre dels temes dels relats i, en concret, l'escriptura de les dones.

Es pressuposa que el que ha d'escriure una dona és un diari o textos autobiogràfics. D'aquí la importància de reivindicar l'escriptura com una cosa pròpia de les dones. En aquesta reivindicació hi ha quelcom de generacional. Parteixo de la meva pròpia experiència: l'escriptura és una cosa que em pertany  però on vaig néixer no era una cosa que em fos donada. Jo vaig haver d'afirmar-me com a escriptora. Tot i haver publicat ja llibres, no em definia com a tal: deia que vaig escriure o publicar un llibre, però no com a escriptora, sinó traductora o professora. Un dia la meva parella em va dir: “Per què no poses que ets escriptora?”. 

Ser guardonada dues vegades amb el premi Sor Juana Inés de la Cruz, li va servir per creure's finalment escriptora?

El reconeixement extern ajuda, però no n'hi ha prou. Fins que no tens el convenciment intern que et permet afirmar-te com a escriptora no pots reservar temps per dedicar-lo a l'escriptura. No acabes d'estar convençuda que és a l'escriptura a la qual t'has de dedicar. Aquesta lluita de tants anys és la que m'ha portat a reflexionar sobre aquesta qüestió i a introduir-la en els meus relats.

En un d'ells parla d'un escriptor que s'autolegitima escrivint sobre un altre.

És un divertiment per qüestionar els clixés sobre què és ser un escriptor seriós. A les dones se les associa amb l'escriptura del domèstic. És com si la imaginació ens estigués negada. Hi ha moltíssims exemples d'escriptors que han escrit sobre escriptors: Bolaño, Piglia, Borges, Vila-Matas. Però no es pensa que es tracti de textos autobiogràfics. Aquest relat és una manera de reflexionar sobre les coses que se'ns imposen com a escriptores i la lluita que hem de dur per escriure del que volem escriure.

En aquell primer relat, una mica a la manera de Virginia Woolf a Orlando, planteja un canvi de gènere del protagonista: d'escriptora a escriptor i viceversa.

És una manera de pensar de quina manera és necessari disfressar-se per poder escriure certes coses o sentir-te legitimada. Al relat plantejo això de disfressar-se, encara que no sigui literalment com a Orlando de Woolf, a través de la idea d'escriure sobre un escriptor com ho fan els escriptors. Es tracta de burlar-me de la idea neutra de l'escriptor. No existeix perquè quan pensem en termes universals pensem la figura de l'escriptor en masculí.

Com es planteja l'escriptura?

Les històries sempre apareixen sense que hi hagi gaire cerca prèvia. En els contes és una cosa evident, mentre que en les novel·les les històries apareixen a través de l'escriptura entesa com un procés de descobriment i d'indagació. Quan escric una novel·la tinc la impressió que estic excavant al voltant d'una imatge original. En un conte tot apareix de manera més clara, entens ràpidament que has d'arribar de la A fins a la Z. El que falten són les lletres del mig i per trobar-les necessites feina. Tant el conte com la novel·la requereixen disciplina. Al matí no em pregunto si tinc o no tinc ganes d'escriure o si he de fer altres coses.

Em sento a escriure sí o sí. No passa res si no surt res. No em jutjo si un dia no escric alguna cosa que m'agrada; la qüestió és seure's i escriure. No es tracta de convertir-se en una oficinista o en una buròcrata.  Es tracta de complir amb mi mateixa. Jo entenc la disciplina d'aquesta manera, no com una imposició. L'escriptura sempre és un espai de llibertat. Està plena de descobriments i de sorpreses.

Tornant a la imaginació. A la seva novel·la Mugre rosa trenca amb la lògica realista per criticar el present. 

Fugir del que és estrictament realista et permet parlar millor del present i comunicar el que vols. Imaginar, en aquests moments, és un acte polític. El primer que vaig escriure era realista, però amb el temps em vaig anar alliberant d'aquestes constriccions i comprenent que les possibilitats eren infinites. A més, no puc escapar del present. Té a veure amb el fet de ser contemporani. No puc deixar de ser contemporània, encara que volgués.