Patricio Pron: "Dedicar-se a escriure llibres sense tenir interès pels llibres és tristíssim"

Amb un to baix i fent pauses, Patricio Pron respon les preguntes. Reflexiona sobre cada qüestió que se li planteja. El seu compromís amb la literatura queda palès en cadascuna de les seves respostes, en les quals no només em parla de En todo hay una grieta y por ella entra la luz (Anagrama), la seva darrera novel·la, sinó també de la seva concepció de la literatura com a espai de resistència. El seu darrer treball és una novel·la amb un fort component reflexiu i que s'expandeix en notes a peu de pàgina, que funcionen com a contrarelats d'una història en què el narrador, un escriptor que es trasllada al Nova York post-Biden, havia de de narrar la vida de Benjamin Fondane i que, per no trair l'esperit del cineasta, reflexiona sobre com construir noves formes de convivència a partir de les experiències del passat. 

Vostè va anar a Nova York per escriure una novel·la sobre Benjamin Fondane. Estant allà el llibre va prendre un altre camí. De quina manera el context de la ciutat nord-americana va modificar la seva idea inicial?

Tendim a oblidar la influència que té allò que ens envolta en el que escrivim i també la manera en què allò que ens envolta modifica com llegim. Fa anys vivia en un cinquè pis al carrer Conde Duque de Madrid. El nostre propietari no volia posar aire condicionat. Era estiu i feia molta calor. Recordo que, durant aquells mesos, vaig ressenyar vuit llibres: tots em van semblar horribles i vaig escriure ressenyes molt dures. Fa algun temps vaig tornar sobre aquests llibres i vaig descobrir que no eren pitjors que d'altres que he llegit. Possiblement vaig tenir una opinió negativa d'ells perquè estava mort de calor, esgotat i exhaust. Aquesta petita nota a peu de pàgina d'aquesta conversa sobre un llibre format per notes a peu de pàgina ve a dir que, en realitat, el context és determinant, tant en el que escrivim com en el que llegim.

En el seu cas el context era Nova York.

Nova York va exercir una influència sobre aquest projecte des del moment en què vaig arribar a la ciutat, com també va exercir influència sobre el projecte la biblioteca on vaig estar consultant arxius i llegint. Hauria estat un llibre diferent si l'hagués escrit a Madrid o a París. 

Un dels temes és la lectura: la novel·la és una reflexió sobre les idees que projectem, sobre com interpretem el que ens envolta i com la nostra interpretació va fluctuant.

Tots creiem conèixer els Estats Units i creiem saber com és Nova York. Tanmateix, quan hi arribem ens adonem que, en realitat, no sabem res. Aquesta experiència és molt commovedora, així com són determinants  els estímuls de la ciutat que cauen sobre un quan arriba. Les idees del llibre són molt visibles, com passa a tots els meus llibres, però alhora crec jo, i això marca una diferència amb els meus treballs anteriors, aquest llibre té més d'història, més de carnadura i més de personatges i, a més, recorre un arc narratiu potser més extens que altres llibres. Si jo hagués escrit una biografia convencional hauria traït l'esperit de Benjamin Fondane, que era algú que sempre volia anar més enllà i qüestionar tot el que l'envoltava. 

A través de Fondane torna a un país, Alemanya i, en concret, a l'Alemanya del nazisme, molt present en la seva obra, especialment a El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia.

Igual que aquella obra, aquesta és una novel·la que podríem definir com de no-ficció: la major part del que s'hi narra és real, les històries em van passar a mi o a persones que conec. Alguna vegada he fantasiat amb la possibilitat de crear un cicle de narrativa autobiogràfica que tingués com a característica que les novel·les fossin escrites cada deu anys, però mai ho he dut a terme. Aquesta novel·la està molt ancorada en el present. Va ser escrita en temps real. Vaig arribar a Nova York poc abans de la renúncia de Joe Biden a la candidatura a la presidència dels Estats Units i vaig travessar el procés que va portar els Estats Units a enfonsar-se en la segona presidència de Trump.  Era conscient que estava explicant el que succeïa mentre jo ho escrivia. 

La novel·la té una estructura especular. El narrador, per exemple, es reflecteix en Fondane.

Crec en les rimes de la història i, de fet, aquesta novel·la postula la idea que la història té rimes i els nostres temps no són gaire diferents dels temps de Fondane. No ho són per l'ascens del feixisme a Europa o als Estats Units i el que passa és que tant Fondane i els seus contemporanis com nosaltres ens trobem en un moment d'inflexió, en què som tremendament conscients o hauríem de ser-ho que les decisions que prenem en el present condicionaran el molt o poc futur que ens queda. Aquesta sensació de final d'època possiblement sigui el que connecta Fondane amb el narrador: més enllà dels elements personals o biogràfics que són compartits, Fondane i jo escrivim en una altra llengua diferent de la llengua en què vam ser criats, tots dos vam marxar del nostre país a la mateixa edat… Hi ha elements biogràfics comuns, però aquests són potser banals en relació amb el tema central de la novel·la, que és el canvi d'època.

Fondane, als anys trenta, va alertar de l'auge del totalitarisme a Alemanya. La cultura avui està alertant d'aquesta nova onada reaccionària que ja ens ha envaït?

Crec que hi ha persones que estan parlant de les coses que a mi em preocupen, sens dubte; no crec que estigui sol en aquest sentit. Tanmateix, ho fan de maneres molt diferents. Aquest llibre és producte de la meva voluntat i la meva vocació de no trair l'esperit de l'obra de Fondane escrivint una biografia o una novel·la biogràfica convencional, però també és producte del meu descontentament com a lector amb el que anomenem ficció climàtica. Hi ha llibres magnífics de ficció climàtica, alguns d'ells escrits per autors hispanoparlants contemporanis que, tanmateix, a mi em deixen sovint exhaust i afligit per com postulen els fets que venen a narrar i dels quals suposadament venen a prevenir-nos com a fets ja esdevinguts. Aquests llibres impedeixen trobar l'agència, en un sentit filosòfic, que necessitem per resistir i trobar en el present la seva negació.

Aquesta negació l'expressa a través del títol de la novel·la.

Fa un moment hem tingut una trobada amb llibreters i un m'ha dit una cosa molt bonica. M'ha dit que després de llegir la novel·la se sentia menys cínic. M'ha semblat commovedor. Només puc somiar que els meus llibres provoquin en altres la pregunta pel lloc d'on extreure tot el que necessitem per resistir i per tendir una mà cap a l'altre, en particular cap a qui són diferents. És una pregunta crucial del present i, tanmateix, és una pregunta que té fàcil resposta per a mi. El que necessitem per a l'acció política i per a la resistència és la literatura. Tot hi és, en el potencial crític de la literatura i en la seva naturalesa; en la seva constitució, en el fet que sigui un espai antijeràrquic i sense regles on podem veure les nostres vides i les vides d'altres, i on ens trobem amb vides i idees sobre el món tal com el món és, però també com pot ser si ho desitgem. 

Les cites són un joc, però un joc seriós: funcionen com a contrarelats, a la manera de metàfores sobre allò que queda als marges i que, tanmateix, resisteix. 

Les cites són part del joc que aquesta novel·la proposa als seus lectors. Rodrigo Fresán va dir a la presentació de Barcelona que era com una mena de puzzle i que el seu autor convidava els seus lectors a reconstruir-lo sense mostrar-los la imatge ja acabada del puzzle. Per a mi els llibres són jocs, idealment jocs nous, que ens porten a un lloc que desconeixem i produeixen plaers que no sabíem que podíem gaudir. Les cites són a més una manera d'ampliar el món narratiu i convidar els lectors a anar a altres llocs. Aquest llibre també té notes, agraïments finals. Per a mi són una manera de produir idealment en altres el que van produir en mi els autors que van ser determinants. És una manera de tenir amb els lectors la generositat que van tenir amb mi autors i autores que em van dir, tàcitament o explícitament: si t'agrada aquest llibre, t'agradarà aquest altre. És el que van fer per nosaltres Jorge Luis Borges, Ricardo Piglia, Silvia Molloy, Enrique Vila-Matas, Javier Marías… Em costa pensar en un autor d'importància que no hagi fet això pels seus lectors. 

Al final és un reconeixement de l'escriptor que és escriptor perquè és lector.

Tots els autors que he esmentat, i entre ells incloc també Rodrigo Fresán i Alan Pauls, i també m'hi incloc a mi, tenim com a característica comuna el fet de ser autors que som a més lectors. L'associació entre escriptura i lectura és una associació que per a nosaltres és tan banal que no mereix ni tan sols discussió; tanmateix, potser ho mereixi en el moment actual en què els autors no són lectors. Jo no sé conduir, no tinc interès pels automòbils, sóc incapaç de reconèixer-los i, precisament perquè no tinc cap interès pels cotxes, no m'he posat a mecànic. Ha de ser terrible passar part del teu dia sota una cosa que no t'interessa, intentant reparar-la. Dedicar-se a escriure llibres sense tenir interès pels llibres ha de ser tristíssim. Per què algú vol fer-ho? És una cosa que excedeix la meva capacitat de comprensió.

Deia Borges que estava més orgullós dels llibres que havia llegit que de les pàgines que havia escrit. 

Comentava amb Fresán que Borges conforma el sistema operatiu de tots nosaltres. Sobre aquest sistema s'instal·len determinades aplicacions i programes informàtics, però el sistema operatiu sense el qual no funciona res és Borges. Borges ens recorda que la literatura és la vida millorada i, d'una manera molt divertida, ens diu que és en la literatura on rau la suspensió de la suspensió, que seria paradoxalment la continuació de la vida, almenys de la vida emocional i intel·lectualment viva.

En una nota al peu llegim en relació amb el protagonista: “No oblidava que l'experiència amorosa no pot fer per nosaltres el que hem de fer per nosaltres mateixos”. No sé si li han dit, però la seva novel·la també aborda l'amor, un tema que vostè ja va tractar a Mañana tendremos otros nombres.

No m'ho havien dit, però m'alegra que ho comentes. Hi ha un filòsof alemany que sosté que el que caracteritza el present és el seu caràcter apocalíptic. El present adquireix la forma d'una mena d'apocalipsi permanentment ajornada. Mentre esperem la fi d'un món que s'ajorna, dia rere dia habitem un món de la fi que és tremendament inhabitable, en què ens sentim exhausts i frustrats, i els trets dominants del qual són un dolor que pot ser físic o psíquic i el dol per allò que encara no hem perdut del tot. Com habitar aquest món és un dels assumptes crucials d'aquesta novel·la. Tots els personatges, sobretot el narrador, intenten respondre aquesta pregunta, que jo mateix em faig. La resposta, sens dubte, és individual. La literatura pot servir per comprendre que no estem sols en la recerca d'aquestes respostes i que, fins i tot encara que llegim en solitud, som part d'alguna cosa més àmplia i important.

A la novel·la hi ha un joc especular: es reflecteixen els personatges entre si, les èpoques, els temps i les experiències.

Aquest llibre postula una cosa que algunes persones anomenen epistemologia relacional: una nova manera de pensament en què el determinant no és qui som, sinó qui som per als altres i qui són els altres per a nosaltres. Es tracta de no pensar en un jo en oposició a un altre, sinó de pensar aquesta oposició com el determinant, tant per a la definició del jo com per a la definició de l'altre. Això podria oferir-nos una sortida al laberint en què ens trobem, en què les divisions entre les persones són cada cop més evidents i adquireixen un caràcter cada cop més violent. També és possible que ens permetés construir una nova relació amb la natura i amb el paisatge, en què la natura no fos una cosa en oposició a un nosaltres, sinó que fos un tu.

Això vostè ja ho esmenta a la seva anterior novel·la, La naturaleza secreta de las cosas de este mundo.

Allà va començar aquesta inquietud meva pel paisatge i la necessitat que tenim de llegir-lo. Hem de tornar a ser lectors de paisatges, presentar les trajectòries dels personatges i postular idees que serveixin per tornar a pensar la nostra relació amb els altres. Un dels assumptes crucials del nostre temps és com deixar de viure de o per a i com començar a viure amb. Crec que tots hem de pensar al voltant d'aquestes qüestions. 

Una cosa que es percep a la seva novel·la és que la nostra relació amb els altres està travessada per la por.

La por és un element dominant de la nostra cultura i es manifesta de diferents maneres, però la base està en la por de les persones a relacionar-se amb altres. També hi ha la por a la destrucció del món natural, que ens sembla inevitable, tot i que –sens dubte– no ho és. En l'àmbit de la literatura, hi ha la por d'anar massa lluny o de perdre els teus lectors. Potser hauríem de pensar la por no com un impediment, sinó com un element característic, poc benvingut, però inevitable de la manera com estem buscant alguna cosa. Tots busquem alguna cosa i trobar-ho també suposa deixar de banda la por que impedeix aquesta recerca.

Un altre dels temes de la seva novel·la és el dolor. Juntament amb l'amor, segurament, el dolor és un dels temes més recurrents en la literatura. Com abordar temes tan gastats sense caure en el manierisme?

Escriure sobre Nova York va suposar llegir o rellegir l'extensíssima tradició de novel·les sobre aquesta ciutat per evitar caure en els llocs comuns i, d'alguna manera, crear als ulls dels lectors una Nova York reconeguda i, alhora, diferent de la que havien trobat en altres llibres. Escriure sobre l'amor i sobre el dolor va suposar el mateix:  vaig partir de l'experiència personal, però sense deixar de tenir en compte el fet que sobre aquests dos temes s'ha escrit molt. Què fas quan et veus abocat a escriure sobre coses sobre les quals han escrit altres, i sovint amb molt talent?

El que fas és llegir altres i intentar trobar els intersticis on puguis colar-te tu. La repetició de clixés i de llocs comuns és constitutiva de la literatura contemporània, desafortunadament. Jo crec que, com sostenien els membres de la resistència francesa, obeir és trair. Hem de desobeir. Cadascun dels meus llibres, però aquest llibre en particular, ha tingut la finalitat de recordar-me el fet que si jo obeeixo el mandat d'escriure alguna cosa convencional trairé alguna cosa molt profunda en mi, que és el que em va convertir en un escriptor i en un lector. Obeir implica trair els lectors que estan, com es diu al llibre, intel·lectualment i emocionalment vius, oferint-los l'espectacle d'alguna cosa ja vista o la lectura d'alguna cosa ja llegida.