‘Vistes de Bangkok’, de Paul Bowles

Letra Global amb Paul Bowles. Després d’un acord amb la prestigiosa revista Granta en català, publicada per Vegueta, la nostra publicació presenta una selecció dels millors textos, una mostra de la literatura contemporània, amb els millors creadors. Granta en català, que dirigeix l’editora Valerie Miles, ha aconseguit una gran repercussió gràcies a l’atenció i a la cura d’escriptors de tots els continents.

Granta en Català, és emuladora de la revista britànica Granta, i es va publicar per primera vegada el maig de 2003 per iniciativa dels editors Valerie Miles i Aurelio Major, motivats per la necessitat d’interpel·lar i trasvasar les literatures que han anat sorgint en països de parla hispana i anglesa en els darrers lustres.

El text seleccionat és Vistes de Bangkok, de Paul Bowles, que va aparèixer al número 3 de Granta en català, que portava el títol de La darrera frontera, el 2004, amb la traducció de Rodrigo Rey Rosa

A començaments dels anys cinquanta Paul Bowles va emprendre un viatge a Tailàndia amb la finalitat d’escriure un llibre per a l’editorial Little, Brown. En la seva autobiografia, explica en aquests termes per què no va poder concloure’l:

Vaig rebre [a Tailàndia] una carta del metge de la Jane a Tànger; m’informava que la Jane patia adherències intestinals. També insinuava que la meva presència era necessària. Com que jo encara estava recollint informació per escriure el llibre, hauria volgut quedar-me a Tailàndia tant temps com les autoritats m’ho permetessin, però això no seria possible.

I més tard, ja a Tànger:

Havia treballat molt, amb l’esperança de poder acabar el llibre sobre Bangkok amb el material ja escrit i amb les meves notes. Al final, en lloc de permetre que aquesta situació em fes infeliç, vaig escriure a Little, Brown per dir-los que m’era impossible completar el manuscrit.

El mecanoscrit original es troba a l’arxiu de Bowles de la Universitat de Delaware. Dividit en quatre seccions, Bowles només va poder concloure el primer capítol, que reproduïm en la seva integritat, una llarga introducció històrica, apunts per a un conte posterior, i desenes de fulls amb notes destinades als següents capítols, algunes de les quals també publiquem. Fins ara aquestes pàgines, fins i tot en anglès, havien romàs inèdites.

Vistes de Bangkok

Paul Bowles

Traducció de Rodrigo Rey Rosa

Nit rere nit a la meva cabina, mentre el vaixell de càrrega navegava cap al sud pel mar de la Xina i el capità Karsten es mantenia a una distància respectuosa del tifó que teníem a unes dues-centes milles a l’est, jo sintonitzava la meva ràdio d’ona curta per fer gravacions de la música de les regions per on passàvem. L’emissora més potent era Ràdio Pequín, el programa en llengua anglesa de la qual es referia repetidament a les accions criminals dels Estats Units a Tailàndia.

Després de vorejar la punta de Ca Mau, l’extrem sud del Vietnam, va començar a fer més calor, i hi va haver emissions de música de tambors i lectures de l’Alcorà procedents de Malàisia. Va ser llavors quan, en entrar al sufocant golf de Siam, el capità va anunciar que el que havia temut que passaria, passaria sense cap dubte: el vaixell es veuria obligat a refugiar-se a la barra, a vuit milles de la costa a la badia de Bangkok, durant més o menys una setmana. Aquesta era una notícia depriment per als set passatgers a bord, i potser per a mi més que per a ningú, ja que els altres es quedarien a Tailàndia durant un temps indefinit, mentre que jo hi anava només com a turista i per tant pensava en períodes de temps molt més breus. Fins i tot el capità Karsten va posar mala cara. Entre altres coses, es veuria obligat a continuar alimentant-nos mentre durés l’espera. A més, una parella de passatgers va deixar de presentar-se al menjador a l’hora dels àpats, i va ser necessari servir-los a les seves cabines durant deu dies, cosa que va causar friccions entre els passatgers. El capità s’ho va prendre molt a pit, i com era comprensible, estava ansiós per desfer-se de nosaltres.

Calia fer torn per desembarcar, ancorats darrere d’una dotzena de vaixells, i passàvem el temps observant amb anhel la fina franja grisa de terra que s’estenia davant nostre entre l’aigua i el cel. Una tarda, just abans de la posta de sol, un petit bot de pesca es va posar al nostre costat. Durant tota aquella tarda una immensa cortina de núvols negres va estar suspesa al cel cap al nord, terra endins. Ara, havia començat a avançar cap a nosaltres amb fortes ràfegues de vent. Mentre sopàvem, el capità ens va informar que el bot de pesca venia per nosaltres. Ningú no estava preparat per a una notícia tan excitant. Vam deixar caure les forquilles i vam anar de pressa a les cabines per fer les maletes. Mentrestant, la tempesta s’havia desfermat. El vent xiulava a la corda i sacsejava els crests de les onades. Amb l’ajuda de la tripulació, vam portar tot l’equipatge a la coberta inferior. Però era impossible per al bot de pesca acostar-se al vaixell. Vam esperar més d’una hora sota la pluja, esperant que la tempesta, que havia arribat tan ràpidament, s’allunyés de la mateixa manera. Lluny d’això, el vent va continuar bufant i no va deixar de ploure, i les onades semblaven cada cop més grans. Finalment, el botet es va allunyar del vaixell bufant i va desaparèixer en la foscor, i nosaltres vam passar les primeres hores de la nit tornant l’equipatge a la coberta superior. La tripulació ja havia desaparegut. Per què arriscar-se a tornar a entrar en contacte amb les neveres, els cotxets de nadó, els baüls i caixes amb equip de laboratori que atapeïen els passadissos?

Dos dies després d’aquest desembarcament fallit ningú no estava de bon humor. La calor sobre coberta era aclaparadora; no sortíem de les nostres cabines. Però al tercer dia ens va abordar un altre bot, enviat pel marit d’una de les passatgeres. Aquesta vegada vam aconseguir embarcar-nos, i vam anar veient com la llengua de terra que ja estàvem acostumats a mirar des del vaixell de càrrega es convertia a poc a poc en el pantà de manglars que revesteix tota la costa. El bot va entrar a l’ample desembocadura del Menam Chao Phraya, el riu que serveix de fondeig a Bangkok, i només s’arribava a veure matolls verd clar, fang negre i aigua de color marró. Els sis tripulants del bot no van deixar de menjar i obrir ampolles de cervesa durant les dues hores que vam trigar a arribar al desembarcador. Jo havia esperat veure vegetació exuberant en el trajecte, però tot el que vaig veure va ser un embolic uniforme d’arbustos baixos, interromput aquí i allà per grups de petites cases de fusta sense pintar construïdes en plataformes sobre el riu. Ens vam creuar amb alguns sampans impulsats per motors fora borda. Hi havia diverses benzineres a la vora del riu, amb les seves bombes de Caltex o Shell muntades sobre molls, on els sampans s’aturaven per reabastir-se. De sobte, el pilot va apagar el motor, i el bot es va deslizar cap a un moll gairebé invisible a la riba dreta del riu. Un nombrós grup d’homes es va entretenir observant entre rialles com els passatgers portaven amb dificultat les seves pertinences a terra, i després a través d’un descampat, cap al magatzem de duanes.

L’americà que havia enviat el bot a recollir-nos va enviar la seva majordoma perquè aconseguís taxis per a tothom: encara estàvem a una hora o així de la ciutat. La dona se’m va acostar en un moment donat i em va dir en veu baixa:

–No oblidi donar una propina al vista.

–Gràcies pel consell.

Van registrar el meu equipatge acuradament, però no em van fer preguntes ni em van cobrar cap impost. Quan el vista va haver acabat li vaig donar les gràcies, i tres bitllets de dòlar molls que vaig treure de la butxaca xopa de suor. L’home em va mirar amb sorpresa, i després amb desconfiança. Va llançar una mirada més a la filera de maletes que acabava de tancar amb clau, i per un moment vaig pensar que voldria revisar-les una altra vegada. Em vaig posar a assecar-me la cara i el clatell amb un mocador, i li vaig dirigir un somriure forçat, però això no el va despistar.

–Porta massa maletes –va dir seriosament.

Volia dir “per a un turista”, i així ho vaig entendre. (Jo acabava de declarar que ho era, i a Tailàndia l’estada màxima permesa als turistes era de dues setmanes, a menys que s’obtingués un permís especial.) Jo viatjava amb una quantitat d’equipatge difícil d’explicar. Realment la meva intenció era quedar-me sis mesos; si aconseguia entrar.

–Gairebé tot són medicines, vostè ho va veure.

Però el vista ja s’havia girat, i no vaig tenir més problemes.

El meu taxi va arribar finalment, vam acordar un preu i vam arrencar. Havia estat una sorpresa no trobar ni un sol carregador al desembarcador; i ara em vaig endur una sorpresa més gran en veure que la carretera de Bangkok estava atapeïda de trànsit. Hi havia diversos embussos i vam estar molt de temps sense avançar respirant pols i fum d’escapament; la suor, que em regalimava per la pell, em produïa pessigolles. El trànsit no deixava d’augmentar; podia ser el d’un diumenge a Long Island. I, a mesura que ens apropàvem a la ciutat, aquesta semblança es va anar fent més gran: si passaves per alt els detalls, aquests quilòmetres i quilòmetres d’edificis maldestres de dos pisos podien ser els que es veuen al llarg de qualsevol camí secundari del districte de Queens. Encara que els carrers s’anaven fent més amples, el trànsit era cada cop més intens, de manera que els embussos seguien produint-se. L’existència de tants automòbils a Bangkok era tan inesperada que no em vaig adonar immediatament de la manera com eren conduïts; un fenomen encara més notable que la seva mera abundància.

Qui hagi decorat l’habitació de l’hotel va utilitzar únicament teixits de seda i cotó tailandesos, i els va saber aprofitar. (Més tard vaig saber que aquestes originals combinacions de colors van ser concebudes per un nord-americà.) L’habitació era meravellosament fresca, però en descórrer les pesades cortines que cobrien la paret oest, vaig poder sentir la calor que traspassava les finestres tancades. Fora, en el lívid capvespre, tot era vermell. A la planta baixa, un jardinet donava directament sobre el riu, on hi havia un tràfec de bots i barcasses. A la riba oposada, més enllà d’uns immensos anuncis de neó, ja encesos, es veien els edificis de fusta de Thonburi (el Brooklyn de Bangkok) coronats per samans que estenien les seves branques per sobre les teulades. Al fons, sobre un terreny completament pla fins a l’horitzó, hi havia una massa fosca de vegetació, que en la seva major part eren cocoters. El soroll de motors a l’aigua vermella semblava extraordinàriament alt, i ofegava el soroll de l’aire condicionat. Una frase d’un llibre que llegia la setmana anterior em va venir al cap: Bangkok s’ha occidentalitzat innecessàriament. L’ús de l’adverbi m’havia semblat estrany; i encara m’ho semblava, però vaig sospitar que aviat arribaria a comprendre què volia dir l’autor.

L’endemà, després d’esmorzar, em vaig tombar al llit a escoltar una de les cintes que havia gravat a la costa del sud de la Xina. En aquell moment, un cambrer va arribar a recollir la safata. En sentir aquella música es va quedar quiet i un gran somriure es va dibuixar a la seva cara.

–Oooh, senyol! Avui el meu dia de suelte.

Li vaig preguntar per què.

Es va tocar el pit amb el dit índex.

–Sóc xinès. De Kwangtung. Vostè té la meva música.

No se m’havia acudit que el noi no fos tailandès.

–A Olentan tots nois xinesos –em va dir.

“Olentan”, vaig repetir en silenci amb un somriure. Però m’hauria estalviat temps i energies durant les setmanes següents si en aquell moment hagués après a pronunciar la paraula “oriental” de manera apropiada, ja que era el nom del meu hotel, i vaig haver de donar-lo en diverses ocasions, dia rere dia, a taxistes que no podien entendre on volia que em portessin. Tanmateix, per ignorància, vaig suposar que es tractava d’un solecisme personal, i no li vaig donar importància. Més tard vaig saber que hi ha un sistema definit per a la pronunciació de paraules angleses, i cal fer-ne ús si es vol ser comprès pel tailandès comú.

Els primers dies els vaig dedicar a caminar en totes direccions (excepte cap a l’altra banda del riu, perquè no hi havia ponts) tan lluny com em fos possible en aquella calor infernal, amb l’hotel com a punt de partida. Era l’estació de la calor, i plovia tard o d’hora gairebé cada dia, cosa que significava bassals i zones fangoses als carrers. Era com si la regió de Bangkok es trobés sota una gran campana que impedia que l’aire circulés; la ciutat estava immersa en una boira blava de diòxid de carboni. Fins i tot a l’anomenada “estació fresca”, els carrers de Bangkok no serveixen per passejar. Si trobes una vorera, serà estreta i desigual i tindrà clots profunds on fàcilment et podries trencar una cama. I a més estarà atapeïda de vianants que carreguen tota mena d’objectes difícils de maniobrar. Travessar un carrer requereix previsió, energia, temps i valor. En pocs encreuaments hi ha semàfors, i on n’hi ha no és més fàcil passar d’un costat a l’altre del carrer. El corrent de vehicles que gira la cantonada és contínua. Tant se val si el semàfor t’ho permet o no; esquivar els automòbils és sempre un risc. Finalment, vaig esbrinar que l’únic lloc legal per travessar un carrer era la “franja de seguretat”, indicada per dues línies blanques traçades d’una vorera a l’altra. És difícil trobar-les, ja que en molts casos han estat completament esborrades.

Després, i això sembla un toc pervers, no es troben a les cantonades, sinó a la meitat de cada illa, de manera que és il·legal travessar el carrer a les cantonades. Cal desviar-se trenta o quaranta metres a cada cruïlla, travessar per la franja, i tornar a la cantonada per reprendre el carrer per on es volia anar. “Franja de seguretat”, a més, és un terme grollerament desencertat, ja que encara que els vehicles haurien d’aturar-se quan algun vianant passa per una d’aquestes franges, gairebé tots els conductors compten amb la reticència del vianant a l’hora de fer valer els seus drets. Cal esperar que es formi un grup de gent prou gran com per imposar-se, i només llavors es pot tenir alguna certesa que el trànsit s’aturarà el temps necessari per permetre l’arribada a l’altra vorera. Alguns residents m’han explicat que un bon nombre de persones van perdre la vida quan aquest sistema de franges blanques es va inaugurar. Se suposa que hi ha un reglament de trànsit a Bangkok, però com que evidentment es viola dia i nit sense interrupció, costa imaginar en què consisteix.

El codi dels taxistes assenyala que es pot conduir a la velocitat que es vulgui a ambdós costats de les vies de doble sentit, sempre que es tingui la certesa raonable que és possible passar sense xocar amb res. Es condueix per l’esquerra, com a Anglaterra, però es pot avançar altres vehicles per ambdós costats. Un enginyer nord-americà allotjat aquí a Tailàndia assegura que la mitjana d’accidents per miler de vehicles matriculats és deu vegades més alta que als Estats Units. Sembla fàcil de creure. Era estrany el dia que no presenciava almenys un greu accident de trànsit. De vegades un automòbil acabava de costat, o fins i tot cap per avall. Tres coses deixen marques indelebles en qui visita Bangkok: el somriure tailandès, els temples, i el trànsit.

Totes les fonts que van contribuir a conformar les meves expectatives de la ciutat estaven increïblement endarrerides. No erraven pel que fa a les característiques generals, però estaven cinquanta anys enrere de la realitat. El que jo havia imaginat –ara me n’adono– era una barreja d’altres ciutats del sud d’Àsia que ja coneixia: una zona predominantment “nativa” enmig d’un decorat tropical, i el seu barri modern “europeïtzat” on hi hauria botigues, hotels, ambaixades i edificis administratius. A més –ja que es tractava de Bangkok– les zones populars estarien travessades per una xarxa de canals amb palafits a les vores i gran trànsit de sampans i cases flotants. Les meves expectatives, és clar, eren absurdes; jo imaginava una ciutat asiàtica típica construïda per europeus en circumstàncies colonials, tot i que sabia perfectament que de tots els països del sud-est asiàtic, Tailàndia és l’únic que no havia estat mai sota domini europeu. La meva gran sorpresa, en arribar, va ser adonar-me d’una ciutat que semblava completament europea. En pensar en aquells quilòmetres sense fi d’ininterrompuda lletjor arquitectònica i en aquell trànsit infernal, em vaig sorprendre dient-me a mi mateix (amb una mica d’admiració i molta inquietud): “I tot això ho van fer sense ajuda”.

Cada vegada que sortia de l’hotel, havia de passar davant d’un ampli espectre d’homes desitjosos d’introduir el visitant al costat fosc de la vida nocturna de Bangkok. Els bordells van ser prohibits fa uns anys, i un substitut molt poc satisfactori va ocupar el seu lloc: el saló de massatges. Aquests establiments ubiqües són una trampa i una decepció. Que ningú no cregui que podrà rebre un massatge en un d’ells: les noies no són massatgistes. D’altra banda, si algú creu que hi trobarà les diversions simples i directes del bordell, també quedarà decebut: les noies tampoc no són putes. Hi són com a esquer, per atreure i temptar; no per satisfer. A més d’aquest parany fonamental, però, els salons de massatges de Bangkok no tenen res de sòrdid. Estan equipats amb aire condicionat, banys de vapor, piscina, i solen tenir el seu propi restaurant.

Durant els mesos que vaig estar allà, diversos van ser inaugurats amb gran rebombori. Als taxistes els donen impresos per anunciar les atraccions, i aquests els reparteixen indiscriminadament entre els seus clients. “NOU SERVEI A BANGKOK –es llegeix en una targeta–. No. 20/2, Soi Ruamrudee Phlernchit Road, al costat de l’Hotel Imperial. Tel: 56023. Bany turc. Massatge japonès. Tranquil·litat. Habitacions de luxe amb aire condicionat. Únic establiment amb sabó de vitamina C. 30 noies guapes disposades a donar-li bon servei. Aparcament.” La peroració típica de l’intermediari segueix més o menys aquest guió: “Massatge? Noies de plimela?” Es continua caminant. “Pel·lícules polno? No? Espectacle en dilecte? No?” De vegades segueixen per preguntar a cau d’orella: “Potser voleu opio? No? Potser demà?” En aquest moment el millor és dir: “Sí, potser demà”. Però no importa la resposta, tots repetiran l’atac la propera vegada que es passi davant la seva porta o pel seu cantó. No cal dir que la clientela d’aquests llocs d’esbarjo és gairebé exclusivament estrangera: sobretot soldats nord-americans amb permís “de descans i esbarjo” provinents del Vietnam.

Mentiria si negués que durant aquests primers dies que vaig passar voltant em vaig sentir cada cop més decebut. Havia esperat trobar encant i misteri, i vaig trobar un poblet vulgar, ostentós i hipertrofiat que ni tan sols tenia un centre. L’únic misteri que perdurava era el fet que Bangkok tingués una reputació tan estesa com a ciutat d’interès.

M’havia proposat no entrar en cap temple abans d’arribar a conèixer la ciutat prou com per poder arribar-hi a peu a qualsevol de la meva elecció. Veure els llocs d’interès turístic d’una ciutat no em resulta plaent si no puc fer-ho de manera que ja no em sembli que estic fent turisme. Vaig explorar els voltants dels wats més importants, però em vaig cuidar d’entrar en cap perquè sentia que encara no estava preparat per valorar-los en el seu context. A més, sospitava que qualsevol experiència que pogués tenir després de visitar els wats resultaria anticlimàtica. No s’obre un torneig de boxa amb els combatents principals, ni s’inicia una correguda amb els millors toros.

Només hi ha un pont per travessar el riu. Estructura esquemàtica de la ciutat. Totes les construccions estan al llarg de les artèries principals. Als espais intermedis hi ha grans trossos del “vell” Bangkok (de fa cinc anys)… carrerons informals entre cases de fusta, fileres d’arbres, o terrenys erms on se senten croar les granotes i grinyolar els insectes. Per això, des d’un automòbil només es rep una impressió unilateral de la ciutat.

Interminables bulevards entre edificis raquítics de dos o tres pisos, alguna casa vella i abandonada, una mica apartada del camí i tot just visible darrere de la vegetació exuberant. Com en certes zones de la perifèria del Bronx o Queens a Nova York.

Igual que qualsevol ciutat en desenvolupament, Bangkok es manté en estat de demolició parcial. Passos a nivell en construcció per tot arreu.

Població variada: indis amb dhotis i paraigües, musulmans amb tarbuchs d’astracan, sijs amb les barbes recollides sota els seus turbants, ancianes xineses amb bombatxos de seda, i núvols de nens tailandesos amb uniformes blanc i blau (igual que al Japó).

Al zoo, jardins de fantasia: plantes retallades en forma d’animals. Un lloc relativament fresc on refugiar-se del sol, sota els arbres. Els arbres que donaven ombra als carrers van ser tallats fa temps, han estat reemplaçats pel formigó.

Les cases tailandeses de fusta, ràfecs molt amples, curioses construccions de gelosia que ressalten de les finestres, corredors i ponts que comuniquen una ala amb una altra. En algunes, les parets s’inclinen cap a fora des del terra, com el costat d’un vell graner de blat de moro de Nova Anglaterra. Les habitacions estan il·luminades per tubs fluorescents febles, estan poc moblades, i sovint hi ha una secció elevada amb el terra molt polit, i un esglaó on es deixen les sabates abans de pujar-hi.

Bangkok em fa pensar en un escenari per a una pel·lícula urbana construït al camp. Els centres comercials, desbordants d’activitat, encara estan a mig construir. Darrere la façana de negocis nous, es veu de sobte la tranquil·litat del camp: un estany ple de lotus envoltat de grans samans.

De cada aparell d’aire condicionat (i n’hi ha centenars de milers) cauen gotes o rajolins d’aigua. Els tubs de desguàs desemboquen als ràfecs, i l’aigua cau a mitja vorera. De manera que, plogui o no, sempre et mulles en caminar.

Com passa a les medines musulmanes, el que pots veure des d’un vehicle en moviment no val la pena; és absolutament necessari caminar a peu. A Bangkok, això és encara més cert que, per exemple, a Tunis o a Marràqueix, ja que aquí hi ha dues ciutats completament diferents, l’una superposada sobre l’altra a manera de graella. Allà on vagis en automòbil, veuràs una ciutat europea; circularàs sempre per una de les artèries asfaltades. Però hi ha una distància considerable –sovint més d’un quilòmetre– entre una i altra d’aquestes vies. Darrere les botigues i els edificis d’oficines, els hotels i els edificis governamentals –que són només la façana a banda i banda de les avingudes– hi ha grans zones de cases de fusta de teca. (Arbres, jardins, estanys i els ubiqües klongs.) Alguna cosa totalment diferent de la ciutat de trànsit que hi ha a l’altra banda. Si t’allunyes prou, arribaràs a un altre carrer congestionat de trànsit, i estaràs de tornada a l’altra ciutat.  

El wat, igual que un campament militar o una presó, és una entitat gairebé del tot autònoma –una ciutat dins d’una ciutat– generalment tancada entre alts murs, amb portes enormes que es poden obrir i tancar en qualsevol moment. La construcció dels wats és uniforme; consta només de determinats espais necessaris. La qualitat de la construcció depèn de qui l’ha finançat, de manera que hi ha milers de petits wats d’origen recent sense cap interès arquitectònic o artístic. Però la majoria tenen les mateixes estructures tradicionals, separades unes de les altres: virhan, bot, chedi, sala, biblioteca, campanar, casa de tambors, i dormitoris per als monjos, els novicis i els escolans. (Al camp, és possible que l’escola primària local es trobi dins del mateix recinte.) Per a un tailandès, seria inconcebible no tenir accés a un wat; el wat és el cor de la seva comunitat. Si s’observa un carrer qualsevol, si en algun lloc per sobre del Sàhara de caixes de formigó gris que es couen al sol s’arriba a veure un oasi de cocoters i alts samans, es pot estar gairebé segur que a l’oasi hi ha un wat. La reacció podria ser molt semblant a la del caminant al desert: sense pensar-ho tan sols, es camina tan de pressa com la calor, el trànsit i l’estat d’esgotament momentani ho permetin, directament cap a l’oasi. Allà, almenys s’està a resguard del trànsit i del sol. Hi haurà ombra, però cap dels altres elements reconfortants de l’oasi. No faltarà mai el terra de pedra relativament fresc en alguna sala, on és possible estirar-se; però només si es porta posada una túnica de monjo o un sarong. Altrament, serà difícil. Malauradament, no hi ha altres llocs on seure, així que s’estarà dret. Hi ha un bon nombre de gossos espectacularment prims coixejant d’aquí cap allà; furgant entre munts d’escombraries, i sovint s’embranquen en ferotges baralles. Aquestes baralles de gossos són tan comunes que els monjos i els novicis que deambulen o estudien per allà no els fan cap cas. També hi ha gats, però són molt esquius i gairebé no es deixen veure.          

Els compradors d’opi a l’engròs han d’anar amb molt de compte amb els venedors. És força comú que A vengui una certa quantitat a B, i amb els diners encara a la butxaca vagi a informar la policia. Després cobra la recompensa.

Quan sentim parlar d’un acte de corrupció, ens sembla que es tracta d’un cas aïllat, d’un desperfecte en un sistema que, idealment, funciona d’una altra manera. Els tailandesos veuen aquest fenomen desapassionadament, sense sorpresa ni desaprovació; la vida és així, i res més. Per a ells l’art i la literatura són, per excel·lència, realisme social.          

Un exemple de com són de conscients els tailandesos de la seva relació amb altres cultures és el fet que utilitzen la paraula “occidental” com a equivalent d’“universal”, en contrast amb “tradicional”.

El nivell cultural d’una persona es troba en proporció directa amb el nombre de mots d’origen no tailandès (del sànscrit, pali, o khmer) que pot incorporar en el seu discurs. Això fa que les diferències entre la parla d’un ciutadà comú i la d’un de culte siguin cada cop més grans, i és probablement un motiu inconscient per utilitzar el màxim nombre possible de paraules no tailandeses. El llenguatge periodístic i radiofònic segueix aquesta fórmula. Els tailandesos amb qui he parlat del tema (sens dubte gent il·lustrada) no veuen res de dolent en aquesta pràctica. Diuen que el lèxic tai és pobre, i per tant la llengua necessita proveir-se de mots cultes.

Sayam, o Siam, era originalment un topònim, mentre que Tailàndia té connotacions ètniques i lingüístiques. En el gresol de races siamès, els tai són el grup dominant, i de les trenta i tantes llengües (a més dels innombrables dialectes) que es parlen dins les fronteres del país, l’idioma oficial és el tai. Anomenar el Chao Phraya “riu Menam” seria com anomenar el Sena “riu Fleuve”.

“Innecessàriament occidentalitzat”: com els buròcrates singalesos, que en arribar a casa de la feina es treuen la roba europea per posar-se sarongs, o els japonesos que es posen el quimono tan bon punt acaben de treballar, l’home de negocis aquí a Bangkok, en acabar el dia, no veu l’hora de treure’s els pantalons estrets i la camisa i la corbata per posar-se pantalons curts. Un dia vaig preguntar a un tailandès a què es devia que, quan evidentment la roba europea no era adequada per al clima siamès ni per a les condicions de vida tailandeses, tothom insistís a portar-la. Em va mirar com a un beneit.

–Ho pregunta de debò?

–És clar. Em sembla que seria més intel·ligent portar roba més còmoda.

–Vostè espera veure’ns vestits com salvatges africans, suposo.

–No. Espero simplement que es vesteixin més o menys com els tai han vestit sempre.

En el buf que va fer hi havia una barreja d’alacritat i enuig.

–El que vostè espera, en altres paraules, és que siguem poc civilitzats. És el que vol dir en realitat.

Sembla difícil continuar parlant. Tanmateix, li vaig dir:

–Ho entenc. Per a vosaltres, portar roba europea significa ser civilitzat. Però la civilització europea no és l’única al món, al cap i a la fi.

–És l’única que ens interessa. Jo crec que vostè està una mica boig.

Es va somriure per endolcir les seves paraules, ja que parlava seriosament.

És delicat discutir amb tailandesos sobre les diferències entre ells i els “occidentals”. Volen ser completament europeus en els seus tractes amb europeus, sense perdre la possibilitat d’escapar a la intimitat de la seva pròpia cultura, que no té res d’europea, i encara que això és clarament impossible, no els preocupa, ja que comportar-se, i sobretot vestir-se com un europeu, equival a ser-ho.

Cap indici de xenofòbia.      

L’olor àcid i lleugerament podrit dels durians.

L’aigua negra i espessa dels klongs, per on flueix lentament la immundícia. Com que els habitatges no es construeixen directament sobre els canals sinó que es deixen camins i fins i tot carrers pel mig, la ciutat recorda més Amsterdam que Venècia.

La boxa tailandesa és sobretot una dansa ritual. Els protagonistes pugen al ring vestits ostentosament, amb tocats que recorden els plomalls de guerrers en els llenços asteques. La música és executada per un oboè, dos tambors i dos plats petits en forma de campanes. Durant el preludi, els combatents es saluden entre si, es prosternen com si estiguessin davant un altar de Buda, i fan reverències en quatre direccions. Després, cadascun executa una breu dansa de desafiament, en què s’adopten posicions clàssiques de la dansa tailandesa, amb la finalitat de mostrar el que cadascú considera els aspectes destacats de la seva tècnica. Els millors boxejadors solen ser els millors ballarins. En sonar el gong, la música comença un ritme constant que marca el tempo de la lluita. La formalització gairebé coreogràfica no resta absolutament res a la violència del combat. Cap zona del cos està a resguard de les puntades i cops de puny que segueixen. Les puntades a la mandíbula s’assagen sovint, però poques vegades tenen resultat, tot i que he vist com un lluitador descuidat era posat fora de combat amb una d’aquestes puntades en el primer minut del primer assalt. És un esport ferotge; hi flueix la sang, i la llitera fa múltiples aparicions. Els combats consten de cinc assalts; la música que acompanya els últims seixanta segons del cinquè porta un tempo molt ràpid, i l’orquestració és canviant. Peus descalços, turmells embenats. (Un boxejador intenta cansar el seu oponent a base de genollades a la part inferior del ventre. Després li envolta el clatell amb una cama i el fa caure, sense deixar de donar-li cops amb els punys i els peus després de caure-li a sobre.)          

Una serp negra molt viva es retorça a mitja carrer al bell mig de la ciutat. Els homes li donen curosament puntades de peu per portar-la fins a una boca de claveguera i l’obliguen a ficar-s’hi, en lloc d’aixafar-la.

A Àsia s’ha produït tanta arquitectura admirable, i cap ciutat bonica.

Un propietari tailandès vol llogar un apartament. L’inquilí diu que necessita un llit senzill. 

–Només per si de cas, li posaré un llit de matrimoni.

Una mica més tard:

–Ja s’ha adonat que el Honey Night Club queda davant? I també el saló de massatges El Cel?

Les relacions socials no s’entenen en termes d’acords tàcits que vinculen els individus, sinó com el contacte inevitable d’un individu aïllat amb altres individus aïllats. No hi ha concepte de “societat” com una força institucionalitzada que ho abasta tot.

Èmfasi en el fet que no es pot tenir res per segur en l’esfera humana. No es pot donar res per cert en cap situació en què una altra persona estigui involucrada.

La bellesa no és una qualitat superficial. Les aparences no enganyen.

La necessitat de mantenir el control d’un mateix en qualsevol circumstància. (Una manera d’aconseguir-ho és esperar el mínim possible. Lluitar pel màxim desapegament emocional. Això és conseqüent amb el pensament budista.) Cadascú s’ha de valdre per si mateix. Cap compassió per l’estupidesa o la incompetència.

Filosofia totalment pragmàtica, no especulativa.

Cap tailandès vol ser portador de males notícies.

El riure forçat i els jocs de paraules per evitar confrontacions.

Creuen que els estrangers no comprenen el concepte de sanuk. Gaudir massa és com caminar per una branca que podria trencar-se; és millor disminuir la intensitat del plaer. Sanuk vol dir goig i alhora el sentiment que l’activitat que produeix goig és “emocionalment meritòria”.

Tant els homes com les dones poden llaurar la terra i assistir als parts. (Peculiaritat.) Així mateix ambdós hereten i comparteixen les propietats per parts iguals. Els homes poden cuidar els nens mentre les dones es dediquen al comerç (com a Tehuantepec).

Comentari fet per un monjo a un nord-americà que havia tingut una sèrie de problemes domèstics: “No entenc. Com pot ser que un home bo com vostè tingui tan mala sort?” Persistència del pensament animista. Exemple: Als districtes rurals, qui pateix una mort accidental no és incinerat segons el costum religiós; simplement és enterrat. Tatuatge al tors d’un monjo; el seu superior li’l va fer quan era nen. “Suposo que és pura superstició, però em va dir que em donaria bona sort.”