El marit oblidat de Joan Didion

A gairebé tothom (que llegeix) li sona el nom de l'escriptora nord-americana Joan Didion (Sacramento, Califòrnia, 1934 – 2021), però són molts menys els que recorden el seu marit, també escriptor, John Gregory Dunne (Hartford, Connecticut, 1932 – 2003), a qui tan poc s'ha traduït a Espanya (la seva novel·la Confesiones verdaderas, portada al cinema amb Robert de Niro i Robert Duvall, i poca cosa més).

Per intentar (modestament) treure el senyor Dunne de l'oblit, la bona gent de Gatopardo ha publicat recentment Vegas, crònica d'una mala ratxa (1974), en una excel·lent traducció de Javier Calvo.

Joan Didion va collir el seu major èxit amb L'any del pensament màgic, llibre sorgit de l'infart que es va endur per davant el 2003 el seu company de vida, amb qui es va casar el 1964 i amb qui va tenir la seva filla Quintana, morta dos anys després que el seu pare. John Gregory Dunne va ser al seu país un autor més respectat que llegit o popular, però va deixar la seva empremta amb la seva peculiar visió de les coses, marcada per un humor criminal no exempt de compassió humana.

Nou Periodisme

Els Dunne eren d'origen irlandès, cosa que es va reflectir en una trilogia del nostre home composta per les novel·les True confessions (1977), Dutch Sea Jr. (1982) i The red, white and blue (1987). El seu germà, Dominick, també va ser un escriptor de mèrit i executiu de la indústria cinematogràfica que va acabar els seus dies publicant unes esplèndides cròniques de judicis (O. J. Simpson, els germans Menéndez, Phil Spector) a la revista Vanity Fair. El seu nebot, l'actor Griffin Dunne, ha tingut una carrera irregular a Hollywood, però té l'honor d'haver protagonitzat Afterhours, de Martin Scorsese.

Mentre llegia Vegas, crònica d'una mala ratxa, pensava que aquesta novel·la de ficció i de no ficció hauria d'haver sortit a la col·lecció d'Anagrama Contraseñas, que tanta felicitat ens va donar als nois de la Transició. El seu estil recorda a Tom Wolfe, a Hunter S. Thompson i altres titans del denominat Nou Periodisme.

Ell mateix ens adverteix en el text que el que estem llegint és veritat o mereixeria ser-ho, sense distingir entre una cosa i l'altra. I el que estem llegint és la confessió d'un home a les últimes i en plena crisi matrimonial que, a la recerca d'un lloc on reflexionar, no se li acut res millor que plantar-se a Las Vegas, on tracta amb una colla de personatges atrabiliaris que, si no són reals, almenys ho semblen.

El senyor Dunne no va a Las Vegas per morir-se d'avorriment, com Nicolas Cage a Leaving Las Vegas. De fet, no arribem a entendre què busca en aquella ciutat absurda on als carrers et mors de calor i als casinos et peles de fred, però no sents una gran necessitat de sortir a l'exterior.

Però allà es topa amb uns interlocutors sensacionals en la seva cutror: un detectiu privat amb molta carrera, un còmic que no acaba de triomfar ni a trets, però que recorda a tothom que va ser teloner d'Elvis, una fulana de casinos que acaba a la garjola a cada batuda…Entre aquestes tres potes per a un banc i el mateix Dunne ens fem una idea molt precisa del que era Las Vegas als anys 70…I, probablement, ara.

Amb la lectura d'aquest llibre, vaig reviure el meu propi casament a Las Vegas amb una noia de la meva ciutat, Barcelona. Va ser tot molt divertit: casament a la capella més antiga de la ciutat, The Little church of the west, on George Sanders es va casar amb Zsa Zsa Gabor, sopar a la (falsa) torre Eiffel, passeig en góndola pels canals (falsos) del casino-hotel The Venetian.

I què va fer Herralde?

I l'endemà al matí, un taxi ens va portar al museu Liberace (ja tancat), que va agradar molt a la meva dona, tot i que no sabia qui era aquell ocell. Si s'ho ha passat bé amb el vell sodomita, no em deixarà mai, vaig pensar (em va deixar tres anys després, que per a un casament normal no és gran cosa, però per a un de Las Vegas, no està gens malament).

Vam passar tres dies al Bellagio (entre setmana, preus de Lloret de Mar) i, quan vam marxar, vam arribar a la conclusió que, si ens haguéssim quedat més temps, ens hauríem tornat bojos. L'absurd resulta divertit una estona, però a la llarga cansa.

En canvi, al senyor Dunne no se'l veu gens cansat al seu llibre. Entre les seves hilarants reflexions i les aportacions dels tres inútils amb qui es junta, et retrata la ciutat de meravella. I de propina, unes quantes remembrances de la seva infància i joventut com a noi prometedor d'origen irlandès (hi surten, bàsicament, putes i capellans).

De veritat que no entenc com se li va escapar aquesta crònica prodigiosa a Jorge Herralde a finals dels 70 o principis dels 80. I agraeixo a Gatopardo que hagi exhumat aquest text brillant on n'hi hagi. Precisament ara, quan l'estil desvergonyit, tronxant i profundament melancòlic del Nou Periodisme sembla haver passat de moda i no interessar absolutament a ningú.