El nou Hollywood: va ser bo mentre va durar

Se sol dir que quan allò vell es resisteix a morir i allò nou encara no ha nascut, els problemes es multipliquen. Però a Hollywood no sempre passa així. A principis dels anys 70, els westerns i els grans musicals agonitzaven i la indústria encara no els havia trobat substitut, tot i que el trobarien gràcies a joves cineastes que apuntaven en una direcció i acabaren encertant en una altra, molt més conservadora del que es preveia.

Des de finals dels 60 i fins a mitjans dels 70, una sèrie de cineastes, professionals o novells, van aprofitar la manca de substitut dels tradicionals blockbusters per assaltar els grans estudis amb propostes personals que eren acceptades perquè Hollywood havia perdut el nord i no tenia ni idea del que anava a funcionar i del que no. Així es van poder rodar pel·lícules com Deliverance, Midnight cowboy, Com una plaga de llagostes, Taxi driver, Chinatown o Algú va volar sobre el niu del cucut.

No ho dic jo. Ho afirma Martin Scorsese en el documental de Morgan Neville (sòlid cineasta nord-americà del qual hem pogut veure pel·lícules com A vint passes de la fama -2013, sobre les coristes d'intèrprets mega cèlebres-, Abstract: the art of design -2017, sobre el que indica el títol- o M'estimaran quan estigui mort -2018, sobre els darrers quinze anys de vida d'Orson Welles) Breakdown: 1975 (1975: El final d'una era), que Netflix ha tingut a bé penjar a la seva graella.

Situació política i social

Hollywood no va trigar gaire a tornar a les seves i a intentar dificultar el creixement del públic i dels cineastes que l'abastien. I la feina bruta la van fer directors com Steven Spielberg i George Lucas, que van contribuir com pocs a infantilitzar el discurs cinematogràfic americà amb unes pel·lícules que triomfaven a taquilla i, al mateix temps, no plantejaven cap problema polític.

Spielberg ho va aconseguir amb Tauró, una posada al dia de les pel·lícules de monstres de tota la vida de Déu, i Lucas amb La guerra de les galàxies, una space opera inspirada en les aventures de Flash Gordon. Ningú els nega l'evidència que creien en el que feien (la seva immensa sort va ser que el que a ells els agradava també agradava gairebé a tothom), però, en certa mesura, van apunyalar per l'esquena a Scorsese, a Paul Schrader, a Polanski, a Sydney Lumet i a qualsevol que aspirés amb els seus llargmetratges a anar una mica més enllà del simple entreteniment, encara que fos (com era) de primer ordre.

Morgan Neville no es conforma amb parlar exclusivament de la indústria del cinema, ja que prefereix emmarcar-la en la situació social i política dels Estats Units, marcats per la impopular guerra del Vietnam, el cas Watergate, la fallida de Nova York i el seu increment de la violència, que tant va contribuir a l'èxit dels salvatges thrillers de Charles Bronson.

La gent no estava per als contes de fades de John Wayne ni per als musicals de Lerner i Loewe. El jo va ocupar un paper fonamental en la ment de l'americà mitjà, que s'identificava més amb Travis Bickle, el taxista trastornat de la pel·lícula de Scorsese escrita per Schrader, que amb els escapismes habituals. I va ser aquella conjuntura catastròfica la que va fer possible el rodatge de pel·lícules com les esmentades anteriorment.

Una època que sí va existir

Des d'Europa es va seguir amb molta atenció aquell nou Hollywood, que va durar el que va durar perquè a la indústria la pots torejar fins a cert punt, però al final t'acaben prenent la mida i segueix a la seva amb la complicitat del més frívol de la teva generació (es pot ser frívol i tenir talent). Potser no ens en vam adonar en el seu moment, però Tauró i Star Wars es van carregar el nou Hollywood.

La finestra d'oportunitat es va aprofitar. I durant uns pocs anys, la indústria va aparcar el maleït somni americà (aquesta nostàlgia per una època que, en el fons, mai no va existir) per dedicar-se a explicar històries de gent amb problemes, o sigui, més properes a la realitat. Després les coses van tornar al seu curs, fins a arribar a l'estat actual de Hollywood com a fàbrica d'idiotes especialitzada en comèdies dolentes i aventures de súper herois.

L'intent de personalitzar i intel·lectualitzar la indústria del cinema, aprofitant un buit d'idees i de poder, va acabar fracassant, però molt del material rodat entre finals dels 60 i mitjans dels 70 ha passat a la història del millor cinema mundial.

Aquest és, si no ho vaig entendre malament, el missatge de Breakdown: 1975, un documental que mou a la bona nostàlgia: a diferència del somni americà, aquella època, encara que breu, sí que va existir.