El dia que va tancar Vinçon va baixar la persiana una certa Barcelona. La ciutat d’aspiracions cosmopolites, que va arrencar a les acaballes del franquisme amb la presència d’alguns autors del boom llatinoamericà, l’underground del còmic i les noves editorials com Anagrama i Tusquets. La Barcelona del disseny i la reurbanització —malgrat les inhòspites places dures—, que va culminar amb els Jocs Olímpics del 92, amb el seu gos cubista com a mascota i les mestisses rumbes a la cerimònia de clausura.
Després, desenganyem-nos, tot ha anat costa avall. Després d’anys de corc pujolista van arribar els anys perduts i vergonyosos del procés, Colau i les seves hostes de banals populistes van passar per l’alcaldia com Atila, la massificació turística va deixar de ser una simple nosa per convertir-se en un problema que expulsa els veïns dels barris...
Aquesta Barcelona allunyada de la postal és la que retrata Ravalear, encara que dubto que els seus creadors combreguin amb alguns dels meus comentaris precedents. Ravalear, sèrie d’HBO de sis episodis (aquest divendres s’emet l’últim) està protagonitzada per una família que regenta al Raval un restaurant centenari: Can Mosques (com ha aconseguit sobreviure un segle amb un nom tan repulsiu no ens ho expliquen).
Els seus problemes comencen quan un fons immobiliari estranger compra l’edifici a la típica família burgesa de tota la vida, amb ganes de treure’s de sobre un immoble amb lloguers miserables i un entorn degradat. Els de Can Mosques intenten adquirir el local on sempre han estat com a llogaters. Però l’operació es complica pels tripijocs d’un agent immobiliari més dolent que la tinya (Sergi López, sempre convincent interpretant personatges sinistres). El tipus és amic de la família, però anteposa la seva comissió a qualsevol consideració moral o sentimental i fa la feina bruta a la directora del fons voltor a Barcelona (Alba Guilera).
La família del restaurant està formada pels pares (Francesc Orella i Lluïsa Castell) i dos fills que responen al patró oposat del bon fill (Quim Àvila) i del fill díscol i veleta (Enric Auquer), que ha tingut els seus problemes amb les drogues. Aquest últim treballa al port d’estibador, està casat amb una advocada d’un estudi d’arquitectura (María Rodríguez) i té una filla la millor amiga de la qual és una nena pakistanesa.
Un retrat de la Barcelona actual
Els del fons voltor tenen els seus plans per a l’edifici, que no passen per facilitar que els del restaurant comprin el seu local, ni per mantenir els llogaters de tota la vida. I aquest immoble no és l’únic que han adquirit al barri, que veuen com un vedat de caça on comprar a preu de saldo immobles decrèpits per reformar-los i convertir-los en hotels o apartaments turístics.
Amb aquestes bases està servit un drama de to verista, que retrata problemes molt reals de la Barcelona d’avui. La sèrie em genera reaccions trobades: d’una banda, admiro la solidesa tant del guió com de la realització, però alhora deploro el maneig esbiaixat, avantatjista i finalment trampós que fa de certes realitats socials.
La solidesa de la factura s’explica perquè hi ha molt talent al darrere. El creador de Ravalear és Pol Rodríguez (codirector amb Isaki Lacuesta de Segundo premio, una de les millors pel·lícules espanyoles del segle XXI). En tasques de direcció hi ha participat Lacuesta i entre els guionistes figuren autors de contrastada eficàcia com Isa Campo i Eduard Sola.
Trama sense adorns
Primera virtut: sis capítols que són pur múscul, res de subtrames supèrflues de farciment, tan habituals a les sèries. Segona virtut: personatges creïbles i ben perfilats (excepte alguna excepció que després comentaré). Tercera virtut: una progressió dramàtica ben forjada, que posa els protagonistes davant dicotomies, conflictes i contradiccions. Un parell d’exemples: el fill díscol, ficat a justicier, acaba manipulant i pressionant la nena pakistanesa amb uns mètodes no tan diferents als que empra el fons voltor. I la noble família de restauradors, quan està econòmicament contra les cordes, no dubta a acomiadar una de les treballadores, que a sobre és mare soltera (cavalcar contradiccions, que diria l’engalipador Pablo Iglesias, reconvertit en empresari explotador).
En l’apartat visual tot són elogis per a Ravalear: ferm pols narratiu que mai perd força; inquieta càmera a l’espatlla que genera dinamisme; muntatge sincopat que dóna agilitat, i una estètica d’aire documental molt adequada per a la proposta. S’ha rodat als carrers del Raval, de vegades amb càmera oculta o des de posicions elevades, amb vianants als quals se’ls tapa el rostre perquè fan d’extres sense ser-ne conscients. A més, al cinquè capítol hi ha una persecució pel barri que sense cap rubor diré que està a l’alçada —en versió local i més modesta— de la mítica seqüència de French Connection.
Ara bé, tot aquest virtuosisme formal està al servei d’un missatge i aquí és on la sèrie peca de bonisme i fa algunes trampes. En el format televisiu ningú ha sabut retratar la complexitat del teixit social com David Simons, hereu directe de les millors novel·les decimonòniques. L’exemple de manual és The Wire, però són igualment extraordinàries Treme (sobre la Nova Orleans posterior a l’huracà Katrina i amb la qual Ravalear té algun parentiu) i The Deuce. Una de les virtuts de Simon és la seva proverbial capacitat de no caure en la trivialització de dividir el món en bons i dolents.
Un missatge final poc encertat
Ravalear no ho aconsegueix. Retrata els mètodes expeditius dels fons voltors per atemorir llogaters molestos. L’agent immobiliari que interpreta Sergi López recorre als serveis d’uns matons molt fatxes —amb aires de Desokupa— que deixen anar rates i reparteixen cops de puny. Una altra de les seves argúcies és facilitar a uns traficants que muntin a l’immoble un narcopis. El resultat de l’equació que se serveix en safata a l’espectador és pedestre: els fons voltors són els culpables de la proliferació de narcopisos al Raval.
Vaja per Déu, i nosaltres que crèiem que el gran mal que portaven aquestes immobiliàries era la gentrificació dels barris, encarint els lloguers i posant-ho tot molt bonic per als turistes!
La següent manipulació és la glorificació dels okupes, als quals el fill guerrer fica a l’edifici com a manera d’espantar el fons voltor. Potser en els seus orígens el moviment squatter tenia algun ideal defensable, però els okupes d’avui no són més que espavilats sense escrúpols que s’aprofiten d’unes lleis vergonyoses que protegeixen el delinqüent. A la sèrie els okupes lideren les manifestacions dels veïns contra el narcopis. Molt versemblant: pregunteu per aquí a persones que tenen okupes de veïns i sens dubte us diran com estan de contents d’aquesta situació.
I aquí és on ve la major manipulació de la sèrie, que la converteix gairebé en una versió modernitzada de ¡Qué bello es vivir! de Frank Capra. Utilitza l’esquema tan engalipador com eficaç dels humils, que sempre tenen la raó i són bons per naturalesa, contra els poderosos, que són, per definició, malvats. A Ravalear els únics que deixen anar un comentari racista són els matons fatxes. Perquè resulta que el barri —malgrat el que veiem gairebé cada dia a les notícies— és un oasi de convivència multiracial, on tota la immigració legal i il·legal s’integra de meravella i els veïns estan encantats. L’única nota dissonant són els narcos (que, és clar, han portat els fatxes).
A Ravalear li falta delinqüència
No existeixen a la sèrie la delinqüència, els tirons, la prostitució, la tracta de persones, les xarxes mafioses, la rivalitat entre clans ètnics, les baralles a ganivetades al carrer, ni tan sols els enfrontaments socioculturals (la nena pakistanesa és un model d’integració en una societat occidental, sense que es generi la més mínima tensió a la seva família)...
El més cridaner és el que concerneix el personatge d’un magribí desallotjat d’okupa i després contractat al restaurant, a qui el fill veleta contracta juntament amb els seus amics perquè l’ajudin a okupar pisos. De sobte, tots ells mostren unes sorprenents habilitats per entrar a cases alienes, però mai els veiem fent res similar que no sigui per la bona causa de lluitar contra el fons voltor. Són delinqüents? Doncs no se sap.
Aquest personatge protagonitza dos moments gloriosos. Quan després de rebre una pallissa —dels fatxes, és clar— es refugia en un campament d’il·legals a Montjuïc, l’advocada i esposa hi acudeix sola en plena matinada a intentar treure’l d’allà (quina valentia, quin verisme!, quantes dones s’atrevirien en la realitat a fer això?). I al final el magribí deixa anar un discurs sobre com de dolents i culpables som els occidentals, fins i tot els bonistes carregats de bones intencions, tan articulat que ni Foucault o algun altre radical de fireta ho faria millor. Tot molt creïble.
El més divertit és com Ravalear perfila els malvats, en una sèrie que lloa la força de la família unida com a nucli de resistència davant els especuladors. Al pèrfid agent immobiliari el bon fill li etziba que la seva vida és patètica perquè mai ningú l’estimarà i li retreu que encara viu amb la seva mare! Pel que fa a la directiva del fons voltor, protagonitza una escena —en un iot de la seva propietat, davant la costa de Barcelona, el seu territori de caça!— en què s’obre. Confessa que va tenir parelles estables, però era un rotllo i li treia temps, perquè a ella només li importa ser la millor en la seva feina.
Això, en altres circumstàncies, podria ser un discurs d’empoderament feminista, però aquí la remata com una harpia sense escrúpols. Com a cirereta, declara que ara només té amants i desvetlla que és bisexual! El súmmum de la sofisticació i el llibertinatge davant la família tradicional que manté a la carta del seu restaurant els peus de porc de tota la vida!
Amb les seves virtuts i defectes, Ravalear és una sèrie que val la pena veure. L’últim capítol tanca de manera competent la història, amb un final agredolç que per això resulta creïble i s’allunya de Frank Capra.