Cada vegada compto amb menys cineastes la darrera pel·lícula dels quals m'aboco a veure a les sales de cinema. Quan era jove, crec recordar que en eren un munt, però la xifra s'ha anat reduint al llarg dels anys fins a arribar a la situació actual, en què gairebé tot llargmetratge acabat d'estrenar penso que ja l'agafaré quan el pengin a les plataformes de streaming. O que, si no l'agafo, tampoc passa res.
La llista es va escurçant per culpa d'aquells cineastes que t'enlluernen al principi i després t'acaben resultant cansins. És dolorós, us ho asseguro, ja que et sents com si haguessin traït la teva confiança. Em va passar amb Terrence Malick, a qui adorava fins que va convertir les seves pel·lícules en sermons i a ell mateix en una mena de profeta o predicador força indigesta.
Em va tornar a passar amb Yorgos Lanthimos, les primeres pel·lícules del qual em van fascinar, i de qui em vaig acomiadar quan vaig intuir que li agradava molt a ell mateix (una mica el mateix que em va passar amb Wes Anderson). Un dels pocs que mai em defrauda és Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970), des que el vaig descobrir en un festival de Sitges amb la seva quarta pel·lícula, Il Divo (2008), esbojarrat biopic de Giulio Andreotti (polític italià corrupte, beat, mafiós i cínic, responsable de la cèlebre frase “El poder corromp, sobretot a qui no el té”) protagonitzada per aquell actor en permanent estat de gràcia que és Toni Servillo.
Després d'Il Divo, va arribar una de les seves pel·lícules incomprises (Sorrentino, o ho peta o passa desapercebut: li tornaria a passar el mateix el 2024 amb Parthenope, una reflexió sobre la bellesa com a maledicció que no va agradar ni a públic ni a crítica), This must be the place, sobre les angoixes existencials d'un músic de rock, sosi de Robert Smith, líder de The Cure, interpretat per Sean Penn (gran aparició de David Byrne).
El director de cinema Paolo Sorrentino
A continuació, el seu gran èxit, La grande bellezza (La gran bellesa, 2013), amb la qual es va consagrar a nivell internacional i en què el seu amic Toni va interpretar el paper de la seva vida, el de Jep Gambardella, periodista romà desencisat de la seva feina, del seu país i de si mateix i enfrontat a una vellesa complicada. L'influència de Fellini era evident, però no constituïa en absolut un llast.
Youth (La joventut, 2015), protagonitzada per Michael Caine i Harvey Keitel i centrada en la decadència de dos vells, era una reflexió sobre la vellesa, com Parthenope ho seria sobre la bellesa. Tampoc va ser gaire del gust del respectable, però jo, que ja començava a fer-me gran, la vaig trobar tan enternecedora com inquietant.
Tristesa per la condició humana
La següent va ser Loro (Silvio i els altres, 2018), biopic de Silvio Berlusconi que no va ser el que esperava el públic d'un tal subjecte. Qui confiava a veure una comèdia hilarant sobre un mangant de vol alt, es va quedar amb les ganes, ja que el principal sentiment que evocava aquella pel·lícula en dues parts era la tristesa. Tristesa per determinades maneres d'anar pel món, tristesa per Itàlia, tristesa per la condició humana i els seus sicofants professionals, tristesa per la impossibilitat d'evitar ser considerat un home ridícul…
Va ser la mà de Déu (2021) ens va mostrar el Sorrentino més descaradament autobiogràfic, exhibint-se com un adolescent amb somnis cinematogràfics al Nàpols de Maradona i explicant-nos el trist final dels seus pares per una fuita de gas. Com de costum, la barreja d'humor i humanitat, que és la clau del seu cinema, funcionava a la perfecció, essent una constant en totes les seves pel·lícules.
Amb Sorrentino rius, t'emociones i fins i tot t'emociones gràcies a la seva mirada fatalista, però en cap cas pessimista o amargada. És aquesta manera de narrar el que converteix el nostre home en un humanista a qui sempre ve de gust prestar atenció.
Potència del guió
Per això em vaig propulsar l'altra tarda als cinemes Renoir del carrer Princesa de Madrid per veure la darrera entrega de la seva filmografia, La grazia (La gràcia o, també, L'indult), una nova reflexió sobre la vellesa centrada en un president de la república a qui se li acaba el mandat i no sap gaire bé què fer amb la seva vida a partir de llavors (una vegada més, Toni Servillo, imponent).
Com si volgués aplacar aquells que li critiquen la bellesa de les seves pel·lícules, que consideren massa elaborada, fins al punt de resultar enganyosa (hi discrepo absolutament!), Sorrentino ens ofereix amb La grazia la seva pel·lícula menys flamboyant, menys pirotècnica i més parlada. S'ha posat al servei del seu propi text i s'ha limitat a desenvolupar-lo sense floritures visuals, sense plans bellíssims, sense res més que la potència del guió i l'eficàcia dels actors. I, una vegada més, un ha sortit del cinema commogut i trobant a faltar en altres directors la humanitat que li sobra a aquest.
Per això em poso a esperar des d'ara la propera pel·lícula del senyor Sorrentino, perquè sé que sortiré del cinema sentint-me millor persona del que sóc i més proper als meus semblants (dels quals sovint renegue).
La carrera d'aquest home em sembla exemplar i, en el panorama actual, pràcticament única (excepte, és clar, el finlandès Aki Kaurismaki). Ho lamento per aquells que el troben cursi o pompos, (de tot ha d'haver-hi en aquest món), però jo crec que mereixeria crear escola: no és fàcil trobar la mesura justa en allò que Graham Greene va qualificar com el factor humà.