L'Aduaner Rousseau, molt més que el primer pintor naïf

Al novembre de 1908 Pablo Picasso va fer un banquet al seu estudi del Bateau-Lavoir, a Montmartre. Entre els convidats hi havia Guillaume Apollinaire, Gertrude Stein, André Salmon, Max Jacob, Marie Laurencin i Georges Braque. Al convidat en honor del qual s'havia organitzat la vetllada se'l va col·locar en un improvisat tron i Apollinaire va compondre un poema en el seu honor. Es tractava d'un pintor de seixanta-quatre anys, que havia exposat en diverses edicions del Salon des indépendants, suscitant comentaris burletes sobre la seva ineptitud. El seu nom: Henri Rousseau, conegut com L'Aduaner Rousseau. Ara el parisenc Musée de l'Orangerie li dedica una exposició (oberta fins al 20 de juliol).

No està del tot clar quant d'homenatge sentit i quant de burla hi havia en aquell banquet, en què un grup de joves i revoltats artistes i literats van celebrar un vell pintor excèntric. Un home bonhomiós fins a fregar la simplicitat, encara que molt pagat de si mateix. “Vostè i jo som els artistes més importants d'aquesta època”, li va dir molt convençut a Picasso. Hi podia haver una mica de burla, però la veritat és que Picasso havia adquirit quatre obres de l'aduaner i Apollinaire el va defensar com a crític. Altres artistes, com Robert Delaunay i Kandinsky, i escriptors com Blaise Cendars, Breton, Cocteau i Malraux, també van deixar testimoni escrit de la seva admiració.

Més enllà de l'etiqueta de naïf

Per les seves mancances amb la perspectiva i les proporcions i la simplicitat de la seva pinzellada Rousseau és conegut com el primer pintor naïf de la història. Però convé no quedar-se en aquesta mirada superficial. La seva obra, sobretot la dels darrers anys de la seva carrera, s'endinsa en territoris que van molt més enllà.

Nascut a Laval, a la regió de Pays de la Loire, es va traslladar a París i va treballar durant més de dues dècades, no com a aduaner, sinó com a funcionari encarregat de les taxes que s'aplicaven als productes que entraven a la ciutat a les barcasses del Sena. Des de petit va sentir el desig de convertir-se en pintor, però la seva humil família no li podia pagar estudis de Belles Arts, de manera que la seva formació va ser autodidacta, la qual cosa explica les seves limitacions tècniques.

Aquest funcionari aficionat a visitar el Museu de Cluny —on pengen els meravellosos tapissos de La dama i l'Unicorn— podria ser considerat a primera vista com un “pintor de diumenge”, una categoria que neix al segle XIX amb l'oci de la burgesia. Però hi ha en Rousseau una autèntica i voraz pulsió creativa a la qual es dedica en cos i ànima tan bon punt li arriba la possibilitat de jubilar-se de la seva feina funcionarial. Casat dues vegades —va quedar vidu de la seva primera esposa, amb qui va tenir sis fills, dels quals només una filla va arribar a l'edat adulta—, complementava la seva pensió donant classes de violí i pintura a casa seva de la banlieue parisenca.

Hi vivia molt a prop un altre paisà de Laval, encara més excèntric que ell: Alfred Jarry, l'autor d'Ubu Rei, que li va presentar Apollinaire. Aquests tres personatges, als quals s'afegeix Erik Satie, són els protagonistes del monumental estudi L'època dels banquets de Roger Shattuck, una lectura fonamental sobre el París de la Belle Époque i els inicis de les avantguardes.

Un pintor sense tècnica

La figura de Rousseau representa, pel moment en què desenvolupa la seva carrera, una singularitat interessant. És una mena de pintor natural, ingenu (naïf), sense formació acadèmica i amb evidents mancances tècniques que el porten a prendre decisions sorprenents, desconcertants. Arriba de manera intuïtiva a ruptures similars —en el color i les formes— a les que estaven protagonitzant moviments com l'expressionisme i el fauvisme. I en la seva última etapa és un surrealista abans que existeixi ni tan sols el concepte i el manifest del moviment. André Breton, que el va incloure a L'art màgic, afirma en aquest assaig que Rousseau és sens dubte el primer pintor que permet parlar de “realisme màgic”.

Per diversos testimonis de l'època, sabem que era un home simple, però amb deliris de grandesa. Tan ingenu que al final de la seva vida va tenir problemes amb la justícia quan es va deixar entabanar per un conegut en un embolic econòmic que va acabar amb denúncia per estafa. No era la primera vegada que acabava davant d'un tribunal: en la seva joventut a Laval va passar uns mesos a la presó, per un petit robatori que va cometre a l'empresa on treballava. Després d'aquest incident es va allistar a l'exèrcit i aquí apareix un detall molt interessant que ens descobreix a un fabulador, conscient que com a artista havia de construir-se un personatge.

A la nota biogràfica que va redactar per a un dels salons parisencs assegurava que durant el seu pas per l'exèrcit va estar destinat a Mèxic (era l'època d'aquella aventura francesa amb Maximilià, el afusellat del quadre de Manet). Durant molt de temps aquesta informació es va donar per bona i justificava en part l'aparició de selves exòtiques dels seus quadres. Però avui sabem que era una mentida. Mai va sortir de França, mai va viatjar més enllà de Laval i París. Les selves exòtiques dels seus llenços són viatges de la imaginació (com les caixes de Joseph Cornell).

Recorregut per la seva obra

Pel que fa a l'alta consideració que tenia de si mateix, es proclamava inventor d'un nou gènere pictòric, el denominat portrait-paysage, perquè a les seves obres combinava ambdues coses, encara que això no era exactament una novetat. Així titula l'autoretrat de 1890 Moi-même, portrait-paysage, molt interessant perquè es representa a si mateix com un pintor de la modernitat. Darrere seu sobresurten la recentment aixecada Torre Eiffel, un pont de ferro i un globus aerostàtic. La seva figura apareix com levitada sobre el terra, amb unes proporcions impossibles respecte al fons.

Les proporcions desajustades creen altres escenes desconcertants com la d'El carro de Père Junier, retrat d'uns comerciants del barri que li van demanar que els pintés. Un crític de l'època, Ardengo Soffici, el va anomenar “primitiu modern” i va comparar la seva obra amb la de Paolo Uccello.

És sobretot en els llenços en què Rousseau abandona l'entorn més reconeixible d'escenaris de la perifèria parisenca, paisatges, bodegons i retrats, que emergeix l'artista més potent. Per exemple, en aquesta al·legoria de La guerra, en què la habitual figura de la mort amb dalla a cavall és substituïda per una nena diabòlica que cavalca sobre cadàvers entre núvols roses.

O en aquesta portentosa obra tardana titulada Els jugadors de futbol, en què d'entre els arbres d'un parc emergeixen les gegantines figures d'uns bigotuts de rostres inexpressius amb una pilota, antecedents dels futurs personatges que poblen els quadres de Magritte o Delvaux.

El més extraordinari de la seva producció són les escenes de selves que mai va trepitjar i va començar a pintar a la dècada de 1890. La inspiració la va trobar a les exposicions internacionals que se celebraven a París en aquella època i al zoològic i l'hivernacle del Jardin des Plantes. Va explicar Rousseau: “No sé si a vostès els passa el mateix que a mi, però quan entro en un d'aquests hivernacles envidrats i contemplo les estranyes plantes de països exòtics, sento que entro en un somni”.

Destaquen llenços com Tigre en tempesta tropical (¡Sorprès!), amb les seves extraordinàries línies de força diagonals, la taca de vermell que formen les fulles d'un arbre i el llamp al fons. O L'encantadora de serps, amb aquesta silueta femenina negra envoltada de vegetació, animals i una lluna plena a dalt. Aquesta obra va ser un encàrrec de la mare de Robert Delaunay al seu retorn d'un viatge per l'Índia.

Però les dues obres mestres que exploren l'oníric són La gitana adormida, en què, en un paratge nocturn i desèrtic, un lleó s'acosta a una dona adormida, sense que sapiguem si es tracta d'un somni d'ella o d'una presència real. I, sobretot, El somni, amb aquesta dona nua en un sofà, col·locada al mig d'una frondosa selva plena d'animals amenaçadors. André Breton va dir d'aquest quadre que “reuneix tota la poesia i totes les misterioses gestacions del nostre temps”.