El Mao, d’Andy Warhol (1972), icona de la cultura pop i peça de la Col·lecció Suñol, esperona la gana de simbolisme al Museu Thyssen de Màlaga. L’exposició Arxipèlag arrenca amb el polèmic Mao situat al costat d’una serigrafia transsexual de la sèrie Ladies and Gentlemen (1975), proposant un contacte, per dir-ho així, entre el poder absolut i la identitat de gènere.
La qüestió incumbeix l’autoritàri expresident xinès, líder d’un règim que perseguia l’homosexualitat sense cap menyscabament per a ell mateix, el rei enfosquit, veladament qualificat d’incub homoeròtic, després de la seva desaparició.
També destaca a la mostra Bust de dona amb brusa groga de Picasso, un collage sobre xapa de fusta que l’artista va regalar al seu amic Paul Éluard en homenatge a l’amistat entre el pintor i el poeta, que es van conèixer el 1936 a través de Dora Maar, la fotògrafa surrealista.
Commogut pels bombardejos de l’exèrcit franquista sobre Madrid, Éluard escriu el seu primer poema manifestament polític, Novembre 1936, que serà publicat a L’Humanité el 17 de desembre d’aquell mateix any i que inspirarà els gravats de Picasso, Somni i mentida de Franco.
Arxipèlag reuneix altres peces principals com Peinture de Joan Miró; Pintura en blau d’Antoni Tàpies o Piscina azul de Luis Gordillo. És part del millor de la col·lecció de l’empresari i mecenes Josep Suñol, un fons al qual s’afegeixen peces de Braque, Hernández Pijoan, Palazuelo, Miralles, Solano o Zush, adquisicions exposades al seu moment a les galeries de referència, gràcies, en gran mesura, a la col·laboració de l’amic de Suñol, el promotor, Fernando Vijande. La seva barreja de tendències avantguardistes, des del cubisme fins al constructivisme, pertany a l’estètica que connecta Barcelona amb Màlaga, bressols de Picasso.
Hiperfinançament
La substància d’Arxipèlag ens trasllada a la plasticitat del temps, com la va definir Torres-García en el seu pamflet Art-Evolució. Planteja una lectura oberta i suggerent de la col·lecció, entesa com un conjunt d’“illes” estilístiques que dialoguen entre si. Lluny d’una visió homogènia, el projecte posa en valor la convivència de corrents com la “figuració i l’abstracció, la geometria, l’art conceptual o la pintura matèrica, configurant un mapa plural”, en paraules de la comissària, Bárbara García.
Té sentit que la Fundació Suñol hagi acordat el pas de les seves obres i idees amb el Museu Carmen Thyssen, on es pot apreciar Arxipèlag com la cartografia més fidel d’una col·lecció en què es combinen les tendències internacionals amb les espanyoles, convivint amb les expressions més agosarades, sobretot en algunes de les peces menys conegudes de Villalba, Ràfols-Casamada, Llena o Griffa, obres gairebé inèdites, que el fons Suñol mou per primera vegada.
La col·lecció Suñol defineix cànons, preservant la memòria i les ruptures en la historiografia de la creació. Avui el col·leccionisme s’enfronta a l’hiperfinançament del mercat global i a la necessitat d’una mirada ètica que superi la lògica especulativa.
En el seu millor moment, el col·leccionisme va legitimar les avantguardes, gràcies a exemples coneguts com els de Gertrude Stein, Peggy Guggenheim o els germans Cone; el cubisme, l’expressionisme abstracte o el surrealisme van trobar els espais de validació en l’opinió dels experts, al marge de la tensió de les subhastes d’art, que van monitoritzar les opinions i els preus des dels anys setanta. I podem dir que la col·lecció Suñol ha buscat el mateix fi dels primers col·leccionistes, afegint el toc personal de l’amagat, el to paradoxal visible en aquesta exposició de grans genis i els seus complementaris.
Infinita de creuaments
La trobada entre l’art i el mecenatge es percep a Arxipèlag amb obres adquirides entre 1960 i 1980 i exposades a la manera de l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg o del Musée Imaginaire d’André Malraux (1947), dos mètodes de pensament amb imatges, fonamentals per a la història de l’art i la pràctica expositiva.
És destacable la llibertat, ambició i creativitat amb què ha treballat la Col·lecció per armar un fons que conté les forces motores —psicològiques, sentimentals i estètiques— de l’art, seguint els passos de Warburg a El renaixement del paganisme (Alianza Editorial; 2006), un creuament singular entre les arts visuals, la literatura i l’antropologia, la primera edició en alemany de la qual va quedar sense gaire incidència per la presa del poder nazi.
Warburg entén el llenguatge com la més elevada aplicació de la facultat mimètica i precisament l’intent d’aquesta mostra, visitable fins al setembre, consisteix a convertir en una imatge resumida la interrelació entre les obres de diferents artistes que van ser prominents a la primera meitat del segle passat. És una elecció subjectiva, però dins dels marges de la histoire raisonnée, del pensament il·lustrat, basat en el valor de la diversitat.
Nascut al si d’una poderosa família de banquers jueus d’Hamburg, Aby Warburg va dedicar tota la seva vida a la tasca de comprendre a través de les imatges la lluita eterna desencadenada entre la raó i la irracionalitat, entre la ciència i la màgia, entre la bellesa clàssica i el rapte dionisíac. La influència de l’intel·lectual alemany en la vida de Suñol explica en part la passió del col·leccionista català, fill de Josep Sunyol i Garriga, editor, militant republicà, accionista de les poderoses Indústries Agrícoles i president del FC Barcelona, afusellat per les tropes nacionals a Guadarrama, durant la Guerra Civil.
El gest d’Arxipèlag resumeix l’objecte del seu pensament i la seva posada en escena, tal com ho veu Walter Benjamin al llarg de la infinitat de creuaments continguts a la seva obra Imaginació i societat, la primera part d’Il·luminacions, editat per Taurus (1989) en quatre volums.
Conflictes psicològics
El llegat intel·lectual de Suñol no ha estat totalment bussejat davant el gran públic, a causa de la seva extremada discreció; va viure part de la seva vida a l’estranger, prou com per considerar-se un ciutadà de Barcelona a l’estil de Rousseau, quan es va definir com a “ciutadà de Ginebra” davant la nació com a subjecte del romanticisme. Sense deixar de ser català, Suñol —mort el 2018— no es va limitar a ser un català cultural, per més que conegués la seva llengua vernacla i tingués a la seva biblioteca l’obra completa de la Bernat Metge, l’editorial creada per Cambó i Estelrich.
El devot interès de Warburg pels registres aparentment aleatoris, l’efímer i el trivial, el va portar a una forma de vorac col·leccionisme que, com en el cas de Suñol, va vorejar l’obsessió. Tots dos van ser infatigables recol·lectors de dades estètiques i antropològiques; presa i caçador: volien descobrir les forces motores de la vida històrica, però només podien percebre-les en termes dels conflictes psicològics que els impulsaven.
Arran d’aquest argument, la mostra també funciona com a relat del mateix col·leccionista. En repassar globalment els 35 artistes i les 45 obres que la componen s’obté una panoràmica de la modernitat artística entre l’etapa final del franquisme i els inicis de la democràcia, entre la crisi de l’informalisme i el bon moment de l’abstracció geomètrica i lírica, i la influència pop en els primers intents de la pintura alliberada dels vuitanta.
A més dels artistes citats, completen l’exposició Alcolea, Alexanco, Max Bill, Ian Breakwell, Broto, Calvo, Canogar, Chillida, Cuixart, Feito, García Sevilla, Gordillo, Griffa, Guerra, Llimós, Lootz, Makos o Fina Miralles, entre d’altres.
El president de la Fundació Suñol, Rodrigo Navia-Osorio, subratlla el caràcter excepcional de la mostra, “la més gran dedicada fins ara a la col·lecció” en què destaca la presència del Mao de Warhol, tant per la seva rellevància artística com per “el seu significat personal per al col·leccionista”.