Se'm va passar el seu aniversari al maig, així que espero que em disculpeu per felicitar-lo des d'aquí al novembre. Parlo del músic escocès Donovan Leitch, en art Donovan a seques (Glasgow, 1946) pel seu vuitantè aniversari, encara que és poc probable que se n'assabenti des de la seva residència a Irlanda.
Es conserva bé, dins del que cap, encara que no sé si li convé aquesta llarga cabellera blanca a l'estil mag Merlí, per no parlar d'aquestes túniques dignes del personatge d'alguna pel·lícula de Folk Horror. En qualsevol cas, segueix viu, grava discos dels quals passen olímpicament a Amazon (ja no parlo que algú els editi a Espanya) i és, probablement, un dels tipus més oblidats (i a vegades menyspreats) de la gloriosa dècada dels 60.
A Gran Bretanya se'l va llançar com la resposta insular al gran Bob Dylan, encara que Donovan s'assemblava a Dylan com un ou a una castanya. Se'l va començar a criticar molt aviat, acusant-lo de ser un hippy amb tendència a la cursileria (els seus primers temps, quan va tenir èxits com Colours, Catch the wind o la seva versió del Universal Soldier de Buffy Saint Marie), encara que la seva evolució musical i el seu pas a l'electricitat i la psicodèlia acabés il·luminant àlbums de la brillantor de Sunshine Superman, Mellow Yellow, Barabajagal o The hurdy gurdy man, que conté una de les cançons més utilitzades al cinema i la televisió, The season of the witch.
A principis dels 70 va fabricar un dels seus discos més eclèctics i avantguardistes, Cosmic wheels. I després, a poc a poc, va anar desapareixent del mapa de la música pop, recalant en segells cada cop més foscos en els quals publicava discos de mèrit que no escoltava ningú.
Els seus detractors mai han deixat de carregar-se'l. Que si era un hippy infantiloide que no arribava a la sola de la bota de Dylan. Que si es va apuntar a la psicodèlia amb fins exclusivament comercials. Que si Cosmic Wheels li va sortir mínimament bé era perquè semblava acusar la influència de David Bowie... You can't win, bloke...
Alguns dels que el vam descobrir en la seva encarnació folkie hem mantingut la nostra fe en ell fins al moment present, quan va per aquí disfressat de cavaller de la Taula Rodona i arrossegant les seves nívies cabelleres. I fins i tot continuaríem comprant els seus discos si sabéssim on, ja que som incapaços de recórrer a Spotify (en el cas que allà se'l trobi).
Molta gent s'ha negat a reconèixer que Donovan sempre ha estat ell mateix, tant si anava de folkie, de cantautor psicodèlic o d'artista multigènere. Per alegrar els matins de diumenge, l'home s'ho ha fet tot sol, com ho demostra el fet que em passés mesos escoltant en aquestes circumstàncies la seva cançó Riki Tiki Tavi, del seu àlbum Open Road, que, si no recordo malament, va ser el primer en passar totalment desapercebut.
Afortunadament per a ell, a la seva Escòcia natal, Irlanda i Anglaterra compta amb un petit culte al seu voltant, com correspon al que en aquests llocs es sol considerar un National Treasure. Aquesta peculiar secta va celebrar el seu vuitantè aniversari amb festes discretes, aprofitant que coincidia, a més, amb els 60 anys de Sunshine Superman. Arribo tard, però...Happy birthday, mr. Leitch...
