La veu del tedi
L'escriptor francès Michel Houellebecq (nascut Michel Thomas, illa de la Reunió, 1956) s'ha distingit per dir sempre el que li sortia del nas sense pensar (o sí, mais on s'en fout) en les conseqüències.
Com que un dels pocs col·lectius actuals susceptibles de respondre a les seves provocacions és l'Islam, d'aquí li han vingut al nostre home la majoria dels atacs recollits des que es va fer famós urbi et orbi amb la seva novel·la Les partícules elementals. Després de diversos dimes i diretes que s'han resolt judicialment majoritàriament al seu favor (per alguna cosa vivim en una societat que, afortunadament, encara no està del tot sota la supervisió dels islamistes, com sí succeeix en un altre llibre de Houellebecq, Submissió), ara torna a estar ficat en judicis per les queixes àrabs davant els seus punts de vista al respecte, que ell mateix ha tamisat, sense que això afectés l'ànim justicier-venjatiu de l'Islam francès.
Entre l'esquerra, sempre tan aficionada a solidaritzar-se amb el món àrab, com si d'aquí pogués sortir una societat realment progressista, el senyor Houellebecq està considerat un feixista infame, una cosa que l'interessat ha acabat prenent-se en broma.
Intentar ficar el bocamoll d'en Michel en l'eix tradicional dreta-esquerra és perdre el temps i, sobretot, entendre-ho tot al revés, però l'esquerra que patim últimament és molt donada a aquestes idees de bomber.
Michel Houellebecq mai no s'ha callat el que pensa de l'Islam. En un dels seus llibres, presta la seva veu a un dels personatges perquè digui que l'Islam se'l va inventar un beduí al desert, avorrit ja de sodomitzar el seu camell. Sí, es tracta d'una boutade encaminada a irritar els benpensants (que ara solen militar en el que s'entén actualment per esquerra), però també d'una broma emparada (a Europa) pel dret a la llibertat d'expressió. Potser no sigui la millor manera d'iniciar un debat raonable sobre l'Islam a Occident, però si un escriptor no té dret a fer broma sobre el teòricament més sagrat, apaga i marxem i reconeix el teu fracàs com a ciutadà occidental.
Ens queixem sovint de les tristes eleccions a què se sotmet el votant espanyol de l'esquerra tradicional, però a França passa pràcticament el mateix: si les posicions de força les ocupen Marine Le Pen i Jean-Luc Melenchon, torna a apagar i tornem a marxar.
A Houellebecq no hi ha manera d'adscriure'l a una tendència o a una altra (ni al macronisme, sigui això el que sigui). És un personatge incòmode per a gairebé tothom que, al mateix temps, ven milers d'exemplars dels seus llibres al seu país natal, representant d'aquesta manera, encara que sigui inconscientment, tots aquells que estan fins al capdamunt de com funcionen les coses a França en particular i al món en general.
Intueixo que tornarà a sortir-ne de franc del seu últim enfrontament amb l'Islam francès. I després continuarà vivint del seu rendible nihilisme, fabricant llibres molt actuals que, a més, resulten tremendament entretinguts i divertits: com a notari de l'apocalipsi, la veritat és que l'home no té preu.