Gabriel Rufián defensa que el català hauria de ser l'única llengua de Catalunya. O si més no així ho ha defensat en el debat de precampanya entre els candidats catalans a les eleccions generals del 29 de novembre, emès a Televisió Espanyola.
Es tracta d'una afirmació que adquireix una dimensió particular quan es recorda que, tot just uns segons abans, havia explicat que pensa i estima en castellà, la seva llengua materna, apresa al si d'una família d'immigrants andalusos.
La paradoxa convida a una reflexió que va més enllà de les preferències lingüístiques d'un dirigent polític: pot governar Espanya un projecte que menysprea una de les llengües de Catalunya?
Catalunya té en el català una de les seves senyes d'identitat més importants, però la realitat lingüística catalana no s'acaba aquí.
El castellà també forma part de la seva història, dels seus barris, de les seves famílies i de la seva vida quotidiana. Per a milions de catalans no és una llengua apresa, prestada o circumstancial: és la llengua en què han crescut, es relacionen, treballen, eduquen els seus fills i construeixen els seus records.
El bilingüisme és una realitat social que forma part del patrimoni col·lectiu de Catalunya. Resulta especialment significatiu que Rufián, la pròpia trajectòria familiar i lingüística del qual representa aquesta Catalunya mestissa, situï el debat en termes d'exclusivitat.
La qüestió no és triar entre català i castellà, ni enfrontar la protecció de l'un amb el reconeixement de l'altre, sinó preguntar-se si la Catalunya —i l'Espanya— del futur vol reconèixer-se en tota la seva diversitat o establir jerarquies entre els seus ciutadans, en funció de l'idioma que parlen.