La parella còmica Montero i Rufián fa bolos per Espanya des que els seus integrants van consagrar la seva unió contranatura entre la república espanyola i el separatisme català, però menys (el que importa és prosperar, oi, Rufi?). Van per aquí dient coses xules i guais sobre el futur del país i intentant, sense gaire èxit, diferenciar-se de les altres forces, diguem-ne, d'esquerres que pul·lulen per la pell de brau.
Tenen una sòcia a la semiombra que és Ione Belarra, la que diu que les manifestacions de descervellats de les últimes setmanes estaven infiltrades per perversos membres de la policia nacional a sou de Vox (això últim ho afegeixo jo, però s'entén). La Irene comparteix amb la Ione un futur en què es treballarà menys i es cobrarà més, que és una cosa molt bonica, encara que resulti una mica inversemblant, tal com està el pati.
El millor de la campanya de Irene Montero (Madrid, 1988), almenys per a mi, és que ha recollit l'esperit de la inoblidable Carmen de Mairena per introduir una desacomplexada grolleria progressista en el habitualment avorrit món de la política. Com vostès recordaran (o el més probable és que no, però aquí estic jo per rememorar el moll de l'os), la gran Carmen es va presentar a unes eleccions autonòmiques amb dos eslògans sensacionals, dirigits als seus dos principals adversaris: “Artur Mas, et donaré pel darrere” i “Pepe Montilla, menja'm la pepitilla”. No va obtenir representació, però es va imposar a UPyD i al PACMA. I, sobretot, va donar una mica de vida a les habitualment musties eleccions catalanes.
En la línia de la Carmen, Irene va dir recentment, durant un míting (o va ser a la tele?), que un dels principals problemes d'Espanya consistia en què els homes (els tios, va dir) no sabien menjar el cony de les dones. Podria haver dit que els pobres tiraven a maldestres amb el cunnilingus, però, per què anar amb eufemismes per a senyoritingos tiquismiquis? Cal parlar-li al poble, que igual no sap lletrejar la paraula cunnilingus, mentre que això de menjar el cony ho entén tothom.
Bé, reconec que es tracta d'un tema preocupant i, pel que m'expliquen les amigues, més estès del que sembla, ja sigui per egoisme o perquè hi ha qui necessita un mapa per trobar el clítoris, però convertir-ho en alguna cosa a destacar en una compareixença pública, doncs no sé jo fins a quin punt…
La Irene ho va fer, a més, sense la gràcia arrabalera de la Carmen de Mairena, que es podia permetre qualsevol rucada d'índole sexual perquè ho exigien el guió i el seu propi personatge. La pobra Irene semblava (sempre ho sembla) una nena de col·legi de monges que un bon dia va decidir anar de progre i d'alternativa. Ni tan sols va rematar la seva breu exposició assegurant que ella la llepava de meravella.
En fi, avís als meus congèneres: o apreneu a menjar cony o el feixisme arribarà molt abans del previst.