Mentre jo segueixo aquí, badant, els meus companys de copes dels anys 80 es planten al parnàs de la literatura. La setmana passada, Enrique Vila-Matas guanyava el Premi Nacional de les Lletres, i aquesta, Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, Barcelona, 1945) s'alça amb el Cervantes. Me n'alegro per ells, i és evident que tenen molta més constància que jo, que, després de nou novel·les que no van arribar a la segona edició, vaig optar per callar i dedicar-me a altres coses més o menys relacionades amb la literatura. A diferència d'Enrique, mai vaig ser literatura. I també ho és la Cristina, que ha anat publicant els seus llibres sense pressa, però sense pausa, des de fa dècades.
Tot i haver publicat tres novel·les (L'any de Gràcia, 1985; El gronxador, 1995; La porta entreoberta, 2013), la Cristina ha dedicat el millor de la seva carrera literària al relat breu. Una aposta valenta, ja que a Espanya sempre hi ha hagut una certa tendència arrufada a considerar el conte com el germà petit, ximple i mancat d'ambició de la novel·la (que l'hi diguin a Jorge Luis Borges), mentre que a la literatura anglosaxona se l'ha tractat amb força més respecte: a vegades, és molt més difícil sintetitzar una història que permetre que s'expandeixi al llarg de cinc-centes o sis-centes pàgines.
Els relats de la Cristina s'han identificat com a relacionats amb el gènere fantàstic, però la seva concepció del fantàstic sempre ha estat molt imbricada amb això que Graham Greene definia com el factor humà. Els que esperin contes de monstres plens d'ensurts, poden continuar llegint tranquil·lament a Stephen King.
Com en el cas d'Enrique, els primers llibres de la Cristina Fernández Cubas (La meva germana Elba, Els altells de Brumal) mai no van superar la condició d'això que els francesos anomenen succes d'estime. És a dir, que li va costar una mica convèncer el lector que havia vingut per quedar-se. Tot i així, l'adaptació al cinema d'Els altells de Brumal, a càrrec de la nostra amiga comuna Cristina Andreu (que acaba de rodar un documental sobre l'escriptora, produït per Isabel Coixet), ja indicava que hi havia gent cabal que s'havia fixat en ella.
Què lluny quedaven els premis fa quaranta anys, quan em creuava amb la Cristina i l'Enrique al bar del cinema Astoria (els dies de pluja, et podies sentir a bord d'un vaixell en plena tempesta gràcies als seus finestrals que donaven al carrer París). El meu grup de jovenets els observava a certa distància, al principi, fins que l'alcohol, aquell adhesiu de l'amistat (cel, semblo Joan Barril), va acabar amb la distància entre les taules.
La Cristina li donava al whisky mentre el seu marit, Carlos Trías, ja tristament traspassat, encadenava les cerveses com si volgués equilibrar el pressupost familiar. Una nit ens vam enfadar, però ja no recordo per què. I la nit següent, allà hi tornàvem a ser de nou, a l'Astoria, assistint a les callades bronques entre Aurelio i Adelina, els responsables del local. Ah, la bohèmia, que cantava Charles Aznavour…
