Encara que fa temps que no ens veiem (seria improductiu fer-ho, atès que tots dos ens hem fet grans i, a més, hem deixat l'alcohol, que va ser el nostre principal lligam en els anys més o menys joves), m'alegro que a Enrique Vila-Matas li hagi caigut el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, cosa que el situa una mica més a prop del Cervantes i potser fins i tot del Nobel (el seu nom va sonar en l'última edició dels premis).
Crec que mai he conegut ningú amb tanta vocació literària i tanta capacitat de persistència en l'ofici, encara que en els seus primers temps, quan més el vaig tractar, venia molt pocs exemplars dels seus llibres. No és estrany que un dia li digués a un periodista allò tan cèlebre de: "Jo no faig literatura. Jo sóc literatura".
El Vila-Matas dels anys 80 era un escriptor marginal a qui llegíem els amics i alguns happy few que entràvem en les seves peculiars i gens comercials trames. Llibre a llibre, les coses no milloraven. Però el seu ànim no es va trencar mai. Ell havia vingut a aquest món a escriure i vaja si escriuria, es posessin els altres com es posessin.
Tenia la sort de pertànyer a una família burgesa de Barcelona que el mantenia amb una assignació mensual del seu progenitor, que era també el propietari de l'apartament a la Travessia del Mal (Travessera de Dalt) en què vivia juntament amb la seva nòvia eterna, la mallorquina Paula Massot, àlies Paula de Parma perquè, segons l'Enrique, Paula de Palma no sonava prou literari.
La burgesia catalana sempre s'ha distingit per la seva prudència, així que la soldada de l'Enrique era modesta. Afortunadament, era un home de pocs gastos que dividia la seva jornada de la següent manera, segons em va comentar en certa ocasió: "A la nit bec. Al matí dormo. A la tarda escric. Sempre cinc folis. Ni un més ni un menys".
Quan el vaig conèixer, a la barra del Bocaccio, formava una simpàtica parella de cràpules amb el cineasta Gonzalo Herralde, germà petit de Jorge, el cap de l'editorial Anagrama. Eren més grans que jo, però em van acollir al seu corralet amb un gran sentit de l'hospitalitat.
Pescàvem unes torrijas de campionat, però aleshores no semblava que ens haguessin de passar factura. Molts anys després, a l'Enrique li va donar un patatús que gairebé no ho explica. Va passar la mateixa setmana que van haver d'ingressar el meu amic Francisco Casavella pels mateixos motius que l'Enrique, qui es va prendre l'avís seriosament i va deixar de beure. El pobre Francisco va semblar que també prenia nota, però va recaure en l'alcohol i va acabar mort molt abans del que li tocava. Jo havia deixat de beure abans que ells, però això no em va lliurar d'un infart el 2016.
La fe de l'Enrique en si mateix va ser el que el va portar a seguir escrivint fins a convertir-se en un autor llegit i amb prestigi. I el millor del cas és que no es va haver de trair intentant ser més comercial. Mantenint-se sempre al mateix lloc, va aconseguir que els lectors s'acostessin a ell, en la millor tradició: "Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya vindrà a Mahoma".
El triomf de la voluntat, li deia a això Leni Riefenstahl.