Quan l'amor (a Trump) no és suficient
Qualsevol que triï lliurement treballar per Donald Trump és una persona de moralitat dubtosa.
En qualsevol cas, no és el mateix embolicar-se amb l'home taronja a perpetuïtat que estar a les seves ordres durant cinc dies, que és el que ha fet la inefable Katie Zacharia (nascuda Kate Black), cap de premsa del Donald que, només debutar en el càrrec, es va convertir en la befa dels Estats Units (aconseguint unir en alguna cosa l'esquerra i la dreta, encara que ningú li ho agraís) amb una presentació caòtica d'uns 15 minuts de durada en la qual, entre altres gaffes, va confondre el seu marit amb el president, es va mostrar suada i confosa i va donar la impressió de no saber gaire bé què estava fent davant l'atril (les seves següents aparicions no van millorar la mitjana, precisament).
Sembla que aquesta dona no només es confon, sinó que genera confusió. Per començar, se sap que va néixer en algun lloc indeterminat de Califòrnia, però no en quin any. Es suposa que, com que va ser adoptada en néixer, potser hi va haver algun embolic en els registres.
Llicenciada en Dret, mai va obtenir el permís per exercir a Califòrnia perquè es va presentar a l'examen per a això i el va suspendre. En comptes de tornar-s'hi a presentar, va anar a passar una temporada a la Xina amb el seu marit, Tyler, productor de cinema religiós a través de la benemèrita companyia Angel Films (la seva única cana al vent és un crèdit de productor executiu a The Irishman, de Martin Scorsese, en atenció, vull creure, que el cineasta va passar de molt jove pel seminari).
Criatura de MAGA de la primera fornada, la Katie es va dedicar a lloar urbi et orbi en Donald Trump i a difondre tuits per parlar meravelles de QANON, alertar la societat nord-americana que Hollywood era un reducte de satanistes pedòfils i col·laborar profusament en el Pizzagate, ja sabeu, allò que els polítics demòcrates, amb Joe Biden al capdavant, es reunien al soterrani d'una pizzeria de Washington per mantenir relacions sexuals amb nens que després es menjaven mentre cridaven visques a Satanàs.
Amb aquestes credencials, no és estrany que acabés trobant feina amb el Donald, encara que al principi no era més que una assessora televisiva la missió de la qual consistia a avisar el cap de quan sortia per la tele, no fos cas que es perdés a si mateix.
Com és habitual en ell, Trump li va donar el càrrec de cap de premsa després d'una conversa de 15 minuts, ja que reunia el fonamental: era rossa (de pot) i d'una fidelitat canina a l'univers MAGA (us he dit que també era una implacable antiavortista? Quina sorpresa, oi?). Ningú li va posar un micròfon davant per veure com s'espavilava amb la canallesca o si suava més del compte en parlar en públic o si era capaç de distingir el president del seu marit. La van llançar als lleons i que sigui el que Déu vulgui.
Gràcies al seu acomiadament fulminant, això sí, quan se celebri el Judici Final, podrà dir en el seu descàrrec que només va estar cinc dies al servei de Trump, la qual cosa pot reduir la seva condemna eterna. Va superar en brevetat Anthony Scaramucci, que va ocupar el seu mateix càrrec el 2017 durant el primer regnat del Donald i va ser cessat al cap d'11 dies.
La cosa està tan malament que el personatge teòricament positiu de la setmana és una senyora que només va ser portaveu de la Casa Blanca durant cinc dies, però la seva involuntària vis còmica la converteix en el més digne d'aquest diumenge. I em temo que això només pot empitjorar.