Un bon nombre dels nostres columnistes més progressistes s'han escandalitzat en veure Woody Allen en companyia de Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la comunitat autònoma madrilenya, i José Luis Martínez-Almeida, alcalde de la ciutat de Madrid, principals productors (amb diners públics) de la nova pel·lícula del director novaiorquès nonagenari.
En les fotos, a Woody se'l veia entre perdut i absent, que és el seu aspecte habitual d'un temps ençà. Però, sobretot, agraït que algú li pagués un llargmetratge, una cosa que al seu país natal és pràcticament impossible des que el van enxampar a la llista d'amics de Jeffrey Epstein (la puntilla després de les acusacions, mai provades, d'haver abusat d'una de les seves filles adoptives).
El nostre progressisme oficial s'ha escandalitzat que “el nostre Woody”, com així li diuen, hagi caigut tan baix com per acceptar un encàrrec dels peperos de Madrid. M'agradaria saber en quin altar del progressisme havien col·locat a Woody Allen tots aquests indignadets.
A veure, nois, Allen és un cineasta que necessita rodar perquè si no, es deprimeix, arruïnant-se en visites al psiquiatre. Si al seu país ningú li produeix res, l'home s'ha d'espavilar per detectar les ofertes internacionals més absurdes (encara que és de domini públic que fora de Manhattan es perd i se li'n va l'olla amb el guió perquè fins i tot els de Queens li semblen estrangers).
Ja va atendre la trucada de Jaume Roures per rodar aquell espant que va ser Vicky Cristina Barcelona. I ara ha atès la dels ayusers perquè és molt trist demanar, però pitjor és haver de robar.
Cap cinèfil en el seu sa judici espera res de la encara intitulada pel·lícula madrilenya de Woody Allen. De fet, jo no espero res d'ell des de Deconstructing Harry, i crec que, després de tantes pel·lícules notables, l'home s'ha guanyat un merescut descans a compartir amb els seus seguidors, que el veiem com el cineasta que ens va alegrar la joventut amb Annie Hall, Manhattan o Broadway Danny Rose.
Jo vaig ser un gran fan de Woody Allen. Fins que vaig deixar de ser-ho. Això sí, mai se'm va passar pel cap considerar-lo “el nostre Woody”, ja que l'home era de qualsevol que li agafés el punt i no calia convertir-lo en un heroi generacional progressista, com fan alguns dels nostres columnistes de guàrdia.
Ayuso i Almeida volen la seva pel·lícula madrilenya d'Allen per albirar una mica de glamour i ampliar la fama de la ciutat com a destinació turística. El mateix que va fer Barcelona fa uns anys i que va contribuir a la constant invasió de guiris que pateix la ciutat des de llavors. La tindran perquè el senyor Allen és un home seriós i responsable que, a més, no té gaire on triar.
El més probable és que, perdut a la Castellana, alumbri un esperpent que faci vergonya aliena, com va passar amb la seva aventura barcelonina (que, curiosament, va funcionar molt bé a Nova York).
Prou ja d'apropiar-se dels mites, no? Que rodi el vell el que vulgui a Madrid, que és el que li agrada i el manté actiu. I pel que fa a les fotos amb els presumptes representants del feixisme que se'ns ve a sobre a partir del 29 de novembre, com no s'ha de retratar un cineasta amb qui li paga la pel·lícula?