Una icona a contracor
Als seus 87 anys, la Maricarmen només volia que la deixessin continuar vivint al pis on feia des dels disset que hi estava instal·lada, però per aquestes coses de la xapucera política espanyola, va acabar convertida en un símbol de la precarietat habitacional i una icona de la joventut sense dret a casa, tant si és de propietat com de lloguer.
Sense voler-ho ni buscar-ho, el seu nom va acabar a la boca de tothom (menys de Carlos Bardem, que es va referir a ella com Paquita, petit error fruit del pluriempleament solidari, sens dubte). Polítics d'esquerra i dreta parlaven metafòricament amb ella.
I fins i tot els xapucers decrets que es va treure de la màniga Pedro Sánchez per ocultar que s'havia passat vuit anys ignorant els problemes de l'habitatge com si fossin la pesta van portar el seu nom. Com que els decrets eren dos, hi va haver qui es va referir al primer com a Decret Mari i al segon com a Decret Carmen.
I ella, desnonada en llitera camí de l'hospital per un fons voltor que després va resultar que no era un fons voltor, va acabar rebent el seu premi per la resistència numantina davant el propietari que pretenia apujar-li el lloguer fins a una quantitat inassumible per la seva pensió de jubilator. L'Espanya maltractada per propietaris i fons voltor ja tenia la seva heroïna.
Com no pot ser d'altra manera cada vegada que un ciutadà anònim deixa de ser-ho, hi va haver investigacions sobre ella i van aparèixer informacions que situaven la Maricarmen sota una llum una mica menys afavoridora. Així va ser com vam saber que la bona dona pagava un lloguer de cinc-cents euros al mes per un espaiós apartament situat al costat del parc del Retiro i que mai no havia volgut saber res de possibles pujades, emparant-se en el fet que feia tota la vida que hi vivia. El seu difunt pare va llogar el pis el 1956, subrogant-lo a la seva esposa.
Aquesta podria haver-lo subrogat a la Maricarmen, però des d'una llei socialista de 1994, tal cosa ja no es podia fer, limitant-se a dos anys el temps atorgat a la interfecta per buscar-se un altre domicili. La Maricarmen va fer com qui sent ploure, el propietari (que la detestava) va aguantar un temps, fins que es va cansar i va vendre el pis (amb bitxo) a uns altres, que són els que van intentar fer-la fora.
En fi, ja se sap que tota història té dues versions. Com a mínim. El curiós del cas és que es va crear un Fòrum Maricarmen dedicat a posar a parir la bona senyora, amb una passió i una ràbia que no s'aturava ni davant l'insult: Jeta! Jo diria que tan absurd era beatificar-la com demonitzar-la, però suposo que la gent s'avorreix i es llança a Facebook a dir-ne quatre per entretenir-se una mica.
Mentre estava ingressada la interessada, es van crear el seu Club de Fans i el seu Club de Haters, prova evident que sovint la gent no té res millor a fer i es mostra remisa a ficar-se en els seus assumptes.
Un d'aquests dies, la Maricarmen tornarà de la clínica al seu piset, gràcies a la intermediació de l'alcalde Martínez Almeida, i continuarà amb les seves rutines, passant olímpicament de fans i de haters. Total, ella no aspirava a fer la revolució ni a ser-ne la representant: amb recuperar aquell xollo de pis ja en tenia prou.