Remant al seu propi vent
A mesura que et vas fent gran, la indústria del cinema sol influir en el teu ritme a l’hora de rodar pel·lícules. Una influència negativa, com pot comprovar qualsevol octogenari (que no sigui Martin Scorsese) quan intenta finançar el seu darrer projecte.
Gonzalo Suárez (Oviedo, 1934 – Madrid, 2026) va estrenar el seu darrer llargmetratge fa gairebé vint anys, i després només va gestar un parell de curts. Sort en va tenir de la literatura, ofici que sempre va alternar amb el de cineasta. Mai no va tornar al de periodista, que va ser el que li va donar de menjar a la Barcelona de la Gauche Divine a principis dels anys 60 sota l’àlies de Martin Girard (tornava de França, on havia trobat una esposa i a la qual es va sentir unit des de la infància, quan assistia al Liceu Francès de Madrid, on l’havia matriculat el seu pare, un professor represaliat pel franquisme i gran estudiós de l’obra de François Villon).
A Barcelona es va inventar l’investigador privat José Ditirambo, les aventures del qual van transcórrer entre els llibres i el cinema, però finalment la va substituir per Madrid, que era el que feia tothom que volia dedicar-se a la gran pantalla, aleshores i em temo que ara. El senyor Suárez era un narrador amè que no feia distincions entre l’anomenada alta cultura i la cultura popular, quelcom molt propi de l’era pop dels 60, quan gent seriosa com Umberto Eco o Terenci Moix s’atrevien a escriure sobre còmics.
El mateix va fer al cinema, en pel·lícules com El extraño caso del doctor Fausto, Parranda, Remando al viento, Reina Zanahoria, Morbo i Al diablo con amor (protagonitzades per la sempre deliciosa parella formada per Víctor Manuel i Ana Belén) o La regenta. Pel·lícules que s’assemblen les unes a les altres com un ou a una castanya, però tant se val, ja que, d’una manera o altra, l’autor apareix a cada fotograma amb el seu beneït eclecticisme a sobre.
El seu darrer llargmetratge, Oviedo Exprés (2007), va tenir quelcom de testament: un grup d’actors arriba a Oviedo per representar una adaptació teatral de l’obra immortal de Leopoldo Alas, àlies Clarín, en què la ciutat asturiana apareixia lleument camuflada sota el nom de Vetusta. La dona de l’alcalde s’enamorava del galant de la companyia i ja la teníem muntada. Suárez tornava a La Regenta, l’adaptació de la qual ja havia rodat temps enrere, tornava al seu Oviedo natal (com a comiat?) i posava punt final a la seva filmografia, tot i que no estic segur que fos per decisió pròpia.
Vaig coincidir amb Gonzalo Suárez una sola vegada a la meva vida, durant un congrés de no sé què a la ciutat de no sé quina (disculpeu els meus records difusos, però és que jo també tinc una edat). Vam mantenir una conversa que tampoc recordo, però sí que recordo com em va resultar d’agradable i com de cordial i simpàtic era aquell home de l’existència del qual jo m’havia assabentat de petit a les pàgines de la revista Fotogramas que comprava el meu germà gran.
No el vaig tornar a veure, però, afortunadament, em queden els seus llibres i les seves pel·lícules per recordar-lo amb admiració, respecte i afecte.