Presons catalanes: Can Pixa i Rellisca?
Diuen que el principal èxit del dimoni és fer-nos creure que no existeix. El de Josep Antoni Duran i Lleida, en canvi, va ser fer-nos creure que existia com a ens autònom, lluny del patronatge de Jordi Pujol. Durant anys va gaudir d'una ressonància política i d'un boato (aquelles estades al Palace de Madrid) que després vam veure que no es corresponien amb la seva capacitat de concitar el vot massiu dels catalans. Es prenia molt seriosament a si mateix i vestia molt bé. S'expressava amb una propietat i un tronío que t'acabaves creient que era un tipus important. Fins que va trencar peres amb la Convergència de Pujol, va anar a les eleccions sol amb el seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, i no el va votar ni el Tato.
Poc després, el seu partidet se'n va anar en orris, deixant orfes de càrrec un munt de sequaços, llepaculs i palafreners. La majoria es van buscar la vida a Convergència, quan encara semblava que la bicoca duraria eternament i no es veia venir que se la carregarien Mas, Puigdemont i, des de l'ultratomba, l’avi Florenci. No sé si Ramon Espadaler (Vic, 1963) va disposar d'informació privilegiada, però en comptes d'anar a pidolar un càrrec a Convergència, es va acostar als sociates i no li ha anat gens malament, fins al punt que és l'actual conseller de Justícia i Qualitat Democràtica.
Càrrec en el qual, últimament, li haurien d'estar grinyolant una mica les orelles, si és que llegeix els mateixos diaris de paper i digitals que la resta dels seus conciutadans. Deixem de banda que a Barcelona cada dia es dispara i s'apunyala més, encara que potser el conseller de Justícia de la Generalitat s'hauria de sentir interpel·lat, a no ser que es tracti, com el de Ceuta, d'una impressió subjectiva d'inseguretat. En fi, que s'espavilin amb gàngsters i navallaires la consellera d'Interior, els jutges, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana. Però és que la situació de les presons catalanes és a totes llums lamentable, si hem de fer cas a aquestes notícies que es publiquen diàriament i que parlen de funcionaris atacats per reclusos violents que cada dia ho són més i envien els seus vigilants a l'hospital.
És cert que l'autoritat no viu els seus millors moments. Professors colpejats per pares convençuts que el seu fill és l'Albert Einstein. Metges i infermeres sacsejats per energúmens convençuts que no es tracta bé la parella o la seva tia la de Conca a l'hospital de torn…No sé si és possible capgirar la situació després d'anys de bonisme imbècil, però, posats a començar per algun lloc, què tal les nostres presons? O esperem que morin tres o quatre funcionaris de presons?
En qualsevol cas, aquesta missió correspon al senyor Espadaler, qui més val que es posi les piles si no vol que les nostres presons les dirigeixi la població reclusa. Si és que això no està passant ja.