Feliç aniversari, estimat carcamal!
El cantant i compositor britànic Bryan Ferry (Washington, comtat de Durham, 26 de setembre de 1945) acaba de fer 81 anys en una forma física envejable (i amb barba). Potser fa anys que no grava discos admirables, però en té tants al seu haver que ja tant se val. Als seus fans ens basta amb que segueixi viu i més o menys en bon estat, deixant de banda la seva tendència natural a la melangia. Fa un any, no descarto que per facturar, va treure un disc a mitges amb la poeta i performer Amelia Barratt que avorria fins i tot les pedres. Calculeu: onze textos escrits i declamats per la senyora Barratt i musicats, per dir-ho d'alguna manera, pel senyor Ferry a partir de gravacions que tenia guardades per allà des de principis dels anys 70, per si algun dia podien convertir-se en cançons o servir-li per a alguna cosa. Crec que va ser el primer disc seu que no vaig comprar, i alguns dels anteriors ja els havia adquirit per pura militància. Això del spoken word només li surt bé a la Laurie Anderson, i a vegades ni a ella. Recentment, el nostre home ha estat vist a l'estudi gravant amb el guitarrista nord-americà Nile Rodgers, fan seu des que va veure actuar el seu grup, Roxy Music, i va decidir que volia fer el mateix, però per a negres. Ja veurem. O wait and see, com preferiu.
Tinc la teoria, i no crec equivocar-me, que Bryan Ferry i David Bowie dominen l'escena del pop anglès dels anys 70. La principal diferència entre tots dos és que Bowie va continuar experimentant fins al final i Ferry es va cansar després dels dos primers i fascinants àlbums de la seva banda, titulats 'Roxy Music' i 'For your pleasure', discos que ens van volar el cap als seus fans a principis dels anys 70.
Ferry es va passar un munt d'anys sent interessant, però ja no avantguardista. Pel camí, es va embolicar amb la model texana Jerry Hall (que acabaria amb Rupert Murdoch durant uns anys, Shame on you!) fins que li la va prendre Mick Jagger, es va casar amb la socialite londinenca Lucy Gouldin (mare dels seus quatre fills de la qual es va acabar separant i que es va suïcidar amb els nens ja grandets). Després d'un matrimoni una mica ridícul amb una joveneta que va durar 19 mesos, dóna la impressió d'estar més sol que mai, deprimit, sense inspiració i sense veu (o una cosa semblant em va explicar el guitarrista de Roxy Music, Phil Manzanera).
Però li ho perdono tot perquè em va fer molt feliç durant els anys 70 i 80, perquè fins i tot als seus discos dolents hi ha alguna cançó bona i perquè va alegrar la meva adolescència i primera joventut, que és més del que ha fet gairebé tothom per mi. Evidentment, si treu un disc amb Nile Rodgers, me l'acabaré comprant. Em vaig saltar la militància amb el rotllo del spoken word, però no puc fallar-li dues vegades seguides a l'oncle Bryan: mai m'ho perdonaria.